divendres, 30 de juliol de 2010

Una manera improcedent de desmarcar-se

per Clara Sanchis Mira

El meu oncle no té mòbil. Mai ho n’ha tingut. Si algun cop no li queda més remei que fer una trucada i no és a casa, et demana el teu. L’agafa amb les dues mans com si fos un insecte volador desconegut. Et demana ajuda perquè marquis i quan acaba te’l torna amb cura perquè no s’escapi o no se li trenquin les aletes. Com que ja té una edat, viu sol i viatja molt, els seus familiars l’hem intentat convèncer moltes vegades que se’n compri un. Si un dia ens passa res, a tu o a un de nosaltres, no sabrem com localitzar-nos, diem. Ell ens mira amb un somriure i ens diu que de les desgràcies sempre se n’assabenta la gent. És una qüestió de ritmes, diu, de saber-ho abans o després, res més. De tota manera, si em cau una teula al cap, diu burleta, no us podré trucar.

Així surt cada dia de casa amb les mans a la butxaca, indiferent al món. Encara que els seus fills s’enfadin perquè no poden canviar l’hora d’una cita a l’últim moment, hagin de quedar en llocs específics amb antelació o no puguin avisar si passa algun imprevist. S’enfaden perquè no està localitzable, i això ho senten, en el fons, com un petit menyspreu. Un menyspreu a no se sap què, a alguna cosa indefinida però latent. És una manera improcedent de desmarcar-se del personal. Estar localitzable, avui en dia, ja no és que sigui una mena de dret, és una obligació. Tots portem mòbil, pare, diuen els seus fills. I ell els mira amb el seu somriure impassible. Un dia passarà alguna cosa, insisteixen. [...]

Una nit, la meva cosina em va trucar a punt de plorar. S’havien desfermat totes les alarmes. Ho sabia, va dir, li ha passat alguna cosa. Ho sé. Tot el dia desaparegut. Completament il·localitzable. No ha anat a dinar a casa, ni ha contestat al telèfon a l’hora de la migdiada. Tu saps que ell sempre fa la migdiada. Havíem quedat de parlar per anar al cinema perquè avui no tenia res a fer, però no dóna senyals de vida. Ja saps que de vegades es despista, però és molt estrany que no truqui en tot el dia. No tenia res a fer, m’ho va dir ahir, ho entens? Però està il·localitzable. A l’hora del sopar hem entrat a casa, amb molta por, no sabíem el que ens hi podíem trobar. I no hi era. Ara no sabem què fer. Hem trucat a alguns dels seus amics, i res. És molt angoixant. Després hem preguntat als hospitals, per si de cas, i no ens han donat cap pista. Però no ens atrevim a cridar a la policia. Potser cal esperar unes hores més.

L’endemà, la cosina em va trucar amb un altre to de veu. La tremolor s’havia transformat en indignació. Re, que està perfectament. Va aparèixer a mitjanit, tan tranquil, al seu aire. Que al matí havia sortit a comprar escuma d’afaitar, s’havia quedat a dinar pel barri i havia trobat un vell amic amb el qual va passar la tarda i va sopar. I després, l’oncle se n’havia anat a fer un tomb. Així, sense més. Completament al seu aire, el molt bèstia.

(extractat de La Vanguardia, 23 juliol 2010)

dissabte, 24 de juliol de 2010

El crit Wilhelm

Durant més de cinquanta anys un mateix actor ha intervingut a les pel·lícules més taquilleres i ni els aficionats més erudits no se n’han adonat. Per dir títols que sonaran fins al més profà, el seu currículum inclou Grup salvatge, les sis parts de La guerra de les galàxies, la sèrie d’Indiana Jones, Poltergeist, La Bella i la Bèstia, Toy story, Titanic, There’s something about Mary, Ocean’s eleven, Spiderman, Pirates del Carib, Kill Bill, El senyor dels anells, Madagascar, Juno, Kingdom of Heaven, Sin City... Si comptem només el 2009, ha estat present almenys a Up, a Monstres contra alienígenes, a 2012 i a Inglourious basterds.

I malgrat aquesta presència constant sol passar desapercebut. En paraules de Joe Dante, director de Gremlins (1984), on també actuava l’artista esmentat, la seva inclusió a les pel·lícules “s’ha fet sempre de sotamà i la gent no se n’adona, tret dels que ja n’estan al cas.”

Parlem del crit més famós de la història del cinema, que dura un segon i mig en la versió íntegra i combina dramatisme, volum i intensitat. És un udol que comença en do i s’acaba després de quatre mitjos tons en un sol agut. Es deu a un actor del qual curiosament fins fa ben poc ningú no sabia el nom. Es va gravar per a Tambors llunyans (1951): en el minut 45, un vaquer és atrapat per un cocodril i arrossegat al fons del riu. Aquest es considera el debut del crit a la pantalla. Però ja en la mateixa pel·lícula se sent un altre cop, quan els vaquers maten tres indis.

Ara bé, deu el nom de Wilhelm a una pel·lícula que es va rodar dos anys després de Tambors llunyans i que es deia La càrrega dels genets indis (1953). Allà se sent el crit quan un secundari anomenat Wilhelm rep un impacte de fletxa a la cama. En fer el muntatge d’àudio, el crit pregravat es va incorporar en aquesta escena.

A finals dels 70, un editor de so anomenat Ben Burtt, que de nen havia vist el film i havia quedat impressionat per aquell crit esgarrifós, va buscar-lo als arxius i el va catalogar en el seu arsenal sonor com a “crit Wilhelm”. Poc després el va fer servir en la primera entrega de La guerra de les galàxies (1977). A partir d’aquell dia, Burtt, de l’estudi de so Skywalker Sound, i un petit grup de companys de professió, van convertir aquell instant en una mena de signatura personal: miraven d’esmunyir el crit gairebé en totes les pel·lícules en què col·laboraven. Segurament per això el crit se sent unes quantes vegades a Space balls, paròdia de La guerra de les galàxies.

De seguida, altres editors i muntadors van agafar-s’ho com un repte i van repetir el gest, de manera que amb els anys incloure el crit Wilhelm es va convertir en una tradició entre els enginyers de so de Hollywood. Fins i tot va derivar en una competició per l’ús més creatiu... que ja venia de lluny. L’editor Stephen Altobello, per exemple, confessa la seva admiració per “qui fos que va colar el crit en una cançó de Judy Garland a Ha nascut una estrella (1954). Va ser definitiu”. I només havien passat tres anys des de la gravació.

El crit Wilhelm ha estat utilitzat de totes les formes possibles: accelerat, distorsionat i fins i tot reproduït cap enrere. Directors com Peter Jackson i Quentin Tarantino s’han confessat fans del Wilhelm i l’inclouen sovint en les seves obres. Havia passat de ser un recurs a convertir-se en un clixé, i ja era un element de culte. A les sales de cinema, els entesos es donen un cop de colze o somriuen en reconèixer-lo.

La Viquipèdia recull l’aparició del crit en 216 pel·lícules fins al 2008. Altres fonts han recopilat a més a més 23 sèries de televisió i 29 videojocs on també se sent. Ha esdevingut, doncs, un recurs cinematogràfic a l’alçada del tro, del grinyol de cotxe, del tret de pistola o del timbre clàssic de telèfon.

Ben Burtt, el principal promotor del mite a partir dels anys setanta, investigà durant un temps qui era l’autor d’aquell crit. Va aconseguir la gravació original, en què se senten fins i tot les instruccions que l’actor va rebre durant les preses (li deien: “No un ai!, un crit de veritat!”), i va aconseguir la llista d’actors presents en aquella sessió. La seva hipòtesi era que el crit Wilhelm va sortir de la gola de Sheb Wooley, un actor de segona que tanmateix, com a cantant, va arribar a ser número 1 als Estats Units l’any 1958, amb el tema Purple people eater. Com a actor, va fer de dolent (breument) a Al punt del migdia (1952), i altres papers similars, però també va sortir en més de 100 episodis de la sèrie de TV Rawhide (1959-1966), protagonitzada per un llavors poc conegut Clint Eastwood.

El diari londinenc The Times, el 2005, va trobar finalment Linda Dotson, la vídua de Wooley, el qual havia mort dos anys abans de leucèmia. Ella va confirmar que l’any 1951, en efecte, Sheb havia gravat una sèrie de crits de dolor per a Tambors llunyans, que després van ser arxivats a la biblioteca de sons i efectes especials de la Warner Bros, la qual els havia tornat a usar, segons la vídua, en una quinzena de pel·lícules més fins a mitjan anys 70. Dotson ja no en sabia res més. Llavors li van fer sentir el crit Wilhelm i va reconèixer de seguida la veu de Sheb. “Ell solia fer broma dient que era bo cridant i morint-se a les pel·lícules –deia–, i jo sabia que el seu crit havia aparegut en westerns de fa anys, però no sabia res sobre La guerra de les galàxies i tot això. Si ell ho hagués sabut abans de morir-se li hauria encantat, hauria dit: ‘Potser sóc vell, però continuo fent cine’.”

Els comentaristes de pel·lícules de terror van encunyar el terme scream queens (reines del crit) per a les senyores en dificultats: actrius que en els seus papers cinematogràfics destaquen més pels crits que pels diàlegs. El tron femení està molt disputat, però és ben clar que Wilhelm és l’scream king.

(Reelaboració de les informacions de Raúl Minchinela, Cultura/s 21 juliol 2010, i d’Edwin Winkels, El Periódico 24 maig 2005. Més informació: YouTube; o també podeu escriure a la finestra de cerca del navegador les paraules Wilhelm scream)

dissabte, 17 de juliol de 2010

Senyoretes formoses al podi

per Andrés Trapiello

Torna als nostres televisors el Tour de França i es repeteix l’escena en què apareixen els ciclistes al podi amb el repertori de mallots grocs, verds, blancs... Pugen en aquell cadafal en el moment més dur de la jornada, després d’haver pedalat unes quantes hores, deshidratats, a punt de l’extenuació. La roba dins la qual van embotits és poc afavoridora, aquells culots, aquelles samarretes atapeïdes de logotips estridents, les ulleres atòmiques com diademes, els cascos amb forma de meló...

Pel que fa a l’esport que practiquen, ha allunyat els seus cossos dels cànons atlètics: sovint les cames depilades tendeixen a semblar perxes, es carreguen d’espatlles i se’ls enfonsa el pit, alhora que la massa muscular no sempre està compensada: per comparació amb els abductors i quàdriceps potents, els braços semblen raquítics.

Per si fos poca cosa, en el moment de pujar al podi aquests titans agònics van bruts, puden a suor i tenen la mirada conjuntiva, els llavis esquerdats per la set, la boca pastosa i el rostre congestionat. Tanmateix, els esperen allà dues joves, bellíssimes en general, com acabades d’eixir d’un bany de sals. Tot i que els nostres televisors encara no poden recollir l’olor de les coses (ja hi arribarem), podem percebre el perfum d’aquelles xicotes, posades allà en memòria dels temps en els quals, vestides amb el pèplum, cenyien el front dels atletes amb una corona de llorer.

Hom és sensible, no cal dir-ho, a la presència d’aquelles senyoretes formoses i a tot el que fan, més ben dit, al tot el que gairebé no fan, tant o més que al que han fet o hagin de fer en aquell moment els ciclistes. Contra el que es pugui pensar, el paper d’elles és poc lluït, no és de lluïment. Moltes vegades no saben què fer. Les treuen sovint cenyides i minifaldilleres. A les curses de motos i de cotxes, les unes i els altres fan veure que s’exciten molt, si més no quan ells, com faunes, les persegueixen ruixant-les de xampany sacsejadíssim per allò de no desatendre els plans simbòlics. A les curses de bicicletes no. Elles es queden allà enmig d’estranys, alcaldes i autoritats, més vells i malastrucs, sense saber què fer amb les mans ni sobretot què fer amb els genolls. Quan han lliurat al guanyador els trofeus, s’hi atansen i l’abracen, una per cada banda. Si el responsable de la posada en escena és una persona perspicaç, haurà triat una morena i una rossa. Després se’n van tots i fan pujar un altre ciclista i unes altres senyoretes formoses, i l’escena es repeteix.

Hom pensa en aquell moment en les raons per les quals són allà, si els deu agradar fer aquest paper o si, per contra, tenen ganes de fugir corrents. Potser beneeixen la seva sort sabent que encara podria ser pitjor: en qualsevol saló de l’automòbil assegudes damunt el capó d’un cotxe i amb biquini, amb les mans al clatell i els genolls sempre junts (ah, sempre els genolls).

La societat que va impedir que s’exhibís a Banyoles un home mort i dissecat potser un dia mostrarà la mateixa sensibilitat vers aquestes xicotes, no per vivents menys dissecades, i suprimirà les cerimònies patètiques i vergonyoses en les quals s’utilitza, a la vista de tothom, una subtil violència de gènere, això sí, de vara alta.

(Magazine, 4 juliol 2010)

dissabte, 10 de juliol de 2010

25 anys del Termcat

per Magí Camps

En un món globalitzat, les llengües necessiten ponts per posar-se al dia, i el català té un centre de terminologia que ha esdevingut capdavanter. De la necessitat virtut, la Llei de normalització lingüística del 1983 va propiciar la creació del Termcat, ara fa un quart de segle. I el Termcat s’ha convertit en l’enveja de les llengües veïnes.

La seva principal funció és fixar en català els termes de totes les especialitats del coneixement. Com que aquesta tasca comporta inseparablement noves veus, aquest centre també estudia, analitza i proposa neologismes, per l’allau de novetats dels últims anys. Si ara diem enllaç per als botons internàutics que porten a un altre web, és gràcies al fet que el Termcat va proposar aquesta paraula en comptes de link. I així fins 6.800 neologismes i gairebé mig miler de diccionaris i vocabularis especialitzats.

Si vols saber com es diu bookcrossing, la consulta al web Termcat.cat et donarà l’opció passallibres. I com que la compara amb les solucions d’altres llengües, la recerca al Cercaterm és molt eficaç i s’hi pot arribar per qualsevol costat: també per l’espanyol liberación de libros, els francesos bouquinomadisme i passe-livres o l’italià passalibro.

Rosa Colomer dirigeix a l’equip de terminòlegs, distribuïts en tres àrees. La de projectes és l’encarregada d’elaborar els vocabularis i els materials de divulgació. El grup de normalització redacta la informació sobre les noves paraules, el seu context i significat, i proposa la denominació al consell supervisor, format per una majoria de l’Institut d’Estudis Catalans. La tercera secció és la d’assessorament en línia, que s’ofereix per mitjà de consultes o encàrrecs de particulars, empreses i organismes.

Xavier Fargas, cap de l’àrea de normalització, assegura que davant una nova paraula “la primera cosa és no inventar res que no calgui. Si ja hi ha una forma que s’empra, encara que no sigui la més purista, se li dóna preferència”. Si no és així, es mira en altres llengües i es consulta els especialistes de l’àmbit.

Colomer reconeix que és una feina lenta: formulen moltes consultes i s’escolten veus diferents a la recerca de consens. I tot i que els sectors implicats [generalment] han estat consultats i informats durant el procés, en la pràctica les propostes finals no sempre s’utilitzen en la mesura que seria desitjable. En aquest sentit, estan desenvolupant “noves eines perquè l’arquitecte o l’informàtic trobin amb més rapidesa la terminologia que necessiten”. Ara, gràcies a tot el flux d’informació que fan anar “es trenca la imatge del senyor que fa diccionaris tancat en un despatx”, conclou Fargas.

“Hem de fer-ho fàcil”, afirma la responsable d’innovació, Marta Grané. Per això ara llançaran un nou web i altres eines, com l’agregador RSS, que permetrà conèixer les novetats, o la descàrrega d’aplicacions, per facilitar l’accés a tot aquest cabal d’informació. [...]

Els nous termes arriben al Termcat per dues vies: per consulta particular o perquè s’analitza la terminologia apropiada a cada cas quan s’elabora un vocabulari específic. Per a hedge fund, posant per cas, han establert fons d’inversió lliure. Ja té el vistiplau del consell supervisor, presidit per Joan Veny, de la Secció Filològica de l’IEC, el darrer pas del procés. En canvi, flashmob està en estudi: es consulta a especialistes i es demana l’opinió d’altres sectors, com els mitjans de comunicació. Encara que la forma anglesa té pes, l’Avui ha proposat aplec llampec. Ja veurem com evoluciona. Xat o assetjament sexual són paraules que en el seu moment el Termcat va fixar i l’IEC ja ha incorporat al seu diccionari normatiu.

Article d’impacte i empresa emergent són dos exemples de formes catalanes ja beneïdes. La primera neix de hot paper, que vol dir un article publicat en els dos últims anys i que és citat significativament en publicacions del sector. I empresa emergent ve de start-up, que té parents en altres llengües com entreprise en démarrage, jeune pousse, empresa em arrencada o infant business.

(Extracte adaptat de La Vanguardia, 4 juliol 2010)

dissabte, 3 de juliol de 2010

Pallassades telefòniques

per Eugeni S. Reig

L’altre dia una informant em va escriure per a explicar-me una cosa que li havia passat i que l’havia deixada bocabadada. Una amiga havia telefonat al seu mòbil i, com que en aquell moment era apagat, li va deixar un missatge en la bústia. El missatge era el següent:

Sóc X [he suprimit el nom], de polítiques d’igualtat. Et truco pel tema de l’aplec de les dones... Que hi ha hagut una petita modificació... Per si ho vols comentar a les teves companyes. Gràcies. Adéu.

L’operadora de telecomunicacions a la qual pertany el mòbil d’aquesta senyora ha posat en funcionament un sistema que convertix els missatges de veu en missatges escrits els quals apareixen en la pantalla del telèfon receptor. El missatge anterior va aparèixer escrit de la manera següent:

Soy X de policía de vuelta atrás. Tu papa tema de la plata las zonas que llamo otra pequeña modificación... Por si vuelve a comentar ante los compañía. Gracias. Adéu.

El sistema només va aconseguir entendre la paraula “adéu” i fins i tot la va escriure correctament. ¡Quina sort! Estic meravellat.

Podem afirmar sense embuts que han nascut les pallassades telefòniques. Però no ens enganyem, no es tracta d’aquelles pallassades innocents que ens feien riure en el circ quan érem xiquets. Aquestes pallassades són tremendament malèvoles. Cadascun d’eixos missatges estranys, destrellatats, surrealistes, desficiats, absurds, incomprensibles, ens diu de manera subliminar: “si vols que el teu missatge puga ser llegible en la pantalla del telèfon receptor, parla en castellà”.

Als valencianoparlants que vàrem nàixer en els anys de la postguerra ens varen ensenyar a llegir i a escriure en castellà. Únicament i exclusivament en castellà. El valencià que parlàvem habitualment amb familiars i amics ni tan sols sabíem que es podia escriure. Parlàvem en valencià amb els pares, amb els germans, amb la nòvia, però quan érem lluny i els escrivíem una carta, els l’escrivíem en castellà. Ara, les operadores telefòniques volen que, quan els deixem un missatge en la bústia del mòbil, els parlem en castellà. Es tracta de rascar més i més en la mateixa ferideta fins a aconseguir que s’endenye ben endenyada i ens hagen d’amputar el membre ferit, és a dir, la llengua.

(El Punt 14 juny 2010)