Durant més de cinquanta anys un mateix actor ha intervingut a les pel·lícules més taquilleres i ni els aficionats més erudits no se n’han adonat. Per dir títols que sonaran fins al més profà, el seu currículum inclou Grup salvatge, les sis parts de La guerra de les galàxies, la sèrie d’Indiana Jones, Poltergeist, La Bella i la Bèstia, Toy story, Titanic, There’s something about Mary, Ocean’s eleven, Spiderman, Pirates del Carib, Kill Bill, El senyor dels anells, Madagascar, Juno, Kingdom of Heaven, Sin City... Si comptem només el 2009, ha estat present almenys a Up, a Monstres contra alienígenes, a 2012 i a Inglourious basterds.I malgrat aquesta presència constant sol passar desapercebut. En paraules de Joe Dante, director de Gremlins (1984), on també actuava l’artista esmentat, la seva inclusió a les pel·lícules “s’ha fet sempre de sotamà i la gent no se n’adona, tret dels que ja n’estan al cas.”
Parlem del crit més famós de la història del cinema, que dura un segon i mig en la versió íntegra i combina dramatisme, volum i intensitat. És un udol que comença en do i s’acaba després de quatre mitjos tons en un sol agut. Es deu a un actor del qual curiosament fins fa ben poc ningú no sabia el nom. Es va gravar per a Tambors llunyans (1951): en el minut 45, un vaquer és atrapat per un cocodril i arrossegat al fons del riu. Aquest es considera el debut del crit a la pantalla. Però ja en la mateixa pel·lícula se sent un altre cop, quan els vaquers maten tres indis.
Ara bé, deu el nom de Wilhelm a una pel·lícula que es va rodar dos anys després de Tambors llunyans i que es deia La càrrega dels genets indis (1953). Allà se sent el crit quan un secundari anomenat Wilhelm rep un impacte de fletxa a la cama. En fer el muntatge d’àudio, el crit pregravat es va incorporar en aquesta escena.
A finals dels 70, un editor de so anomenat Ben Burtt, que de nen havia vist el film i havia quedat impressionat per aquell crit esgarrifós, va buscar-lo als arxius i el va catalogar en el seu arsenal sonor com a “crit Wilhelm”. Poc després el va fer servir en la primera entrega de La guerra de les galàxies (1977). A partir d’aquell dia, Burtt, de l’estudi de so Skywalker Sound, i un petit grup de companys de professió, van convertir aquell instant en una mena de signatura personal: miraven d’esmunyir el crit gairebé en totes les pel·lícules en què col·laboraven. Segurament per això el crit se sent unes quantes vegades a Space balls, paròdia de La guerra de les galàxies.
De seguida, altres editors i muntadors van agafar-s’ho com un repte i van repetir el gest, de manera que amb els anys incloure el crit Wilhelm es va convertir en una tradició entre els enginyers de so de Hollywood. Fins i tot va derivar en una competició per l’ús més creatiu... que ja venia de lluny. L’editor Stephen Altobello, per exemple, confessa la seva admiració per “qui fos que va colar el crit en una cançó de Judy Garland a Ha nascut una estrella (1954). Va ser definitiu”. I només havien passat tres anys des de la gravació.
El crit Wilhelm ha estat utilitzat de totes les formes possibles: accelerat, distorsionat i fins i tot reproduït cap enrere. Directors com Peter Jackson i Quentin Tarantino s’han confessat fans del Wilhelm i l’inclouen sovint en les seves obres. Havia passat de ser un recurs a convertir-se en un clixé, i ja era un element de culte. A les sales de cinema, els entesos es donen un cop de colze o somriuen en reconèixer-lo.
La Viquipèdia recull l’aparició del crit en 216 pel·lícules fins al 2008. Altres fonts han recopilat a més a més 23 sèries de televisió i 29 videojocs on també se sent. Ha esdevingut, doncs, un recurs cinematogràfic a l’alçada del tro, del grinyol de cotxe, del tret de pistola o del timbre clàssic de telèfon.
Ben Burtt, el principal promotor del mite a partir dels anys setanta, investigà durant un temps qui era l’autor d’aquell crit. Va aconseguir la gravació original, en què se senten fins i tot les instruccions que l’actor va rebre durant les preses (li deien: “No un ai!, un crit de veritat!”), i va aconseguir la llista d’actors presents en aquella sessió. La seva hipòtesi era que el crit Wilhelm va sortir de la gola de Sheb Wooley, un actor de segona que tanmateix, com a cantant, va arribar a ser número 1 als Estats Units l’any 1958, amb el tema Purple people eater. Com a actor, va fer de dolent (breument) a Al punt del migdia (1952), i altres papers similars, però també va sortir en més de 100 episodis de la sèrie de TV Rawhide (1959-1966), protagonitzada per un llavors poc conegut Clint Eastwood.
El diari londinenc The Times, el 2005, va trobar finalment Linda Dotson, la vídua de Wooley, el qual havia mort dos anys abans de leucèmia. Ella va confirmar que l’any 1951, en efecte, Sheb havia gravat una sèrie de crits de dolor per a Tambors llunyans, que després van ser arxivats a la biblioteca de sons i efectes especials de la Warner Bros, la qual els havia tornat a usar, segons la vídua, en una quinzena de pel·lícules més fins a mitjan anys 70. Dotson ja no en sabia res més. Llavors li van fer sentir el crit Wilhelm i va reconèixer de seguida la veu de Sheb. “Ell solia fer broma dient que era bo cridant i morint-se a les pel·lícules –deia–, i jo sabia que el seu crit havia aparegut en westerns de fa anys, però no sabia res sobre La guerra de les galàxies i tot això. Si ell ho hagués sabut abans de morir-se li hauria encantat, hauria dit: ‘Potser sóc vell, però continuo fent cine’.”
Els comentaristes de pel·lícules de terror van encunyar el terme scream queens (reines del crit) per a les senyores en dificultats: actrius que en els seus papers cinematogràfics destaquen més pels crits que pels diàlegs. El tron femení està molt disputat, però és ben clar que Wilhelm és l’scream king.
(Reelaboració de les informacions de Raúl Minchinela, Cultura/s 21 juliol 2010, i d’Edwin Winkels, El Periódico 24 maig 2005. Més informació: YouTube; o també podeu escriure a la finestra de cerca del navegador les paraules Wilhelm scream)
