Torna als nostres televisors el Tour de França i es repeteix l’escena en què apareixen els ciclistes al podi amb el repertori de mallots grocs, verds, blancs... Pugen en aquell cadafal en el moment més dur de la jornada, després d’haver pedalat unes quantes hores, deshidratats, a punt de l’extenuació. La roba dins la qual van embotits és poc afavoridora, aquells culots, aquelles samarretes atapeïdes de logotips estridents, les ulleres atòmiques com diademes, els cascos amb forma de meló...Pel que fa a l’esport que practiquen, ha allunyat els seus cossos dels cànons atlètics: sovint les cames depilades tendeixen a semblar perxes, es carreguen d’espatlles i se’ls enfonsa el pit, alhora que la massa muscular no sempre està compensada: per comparació amb els abductors i quàdriceps potents, els braços semblen raquítics.
Per si fos poca cosa, en el moment de pujar al podi aquests titans agònics van bruts, puden a suor i tenen la mirada conjuntiva, els llavis esquerdats per la set, la boca pastosa i el rostre congestionat. Tanmateix, els esperen allà dues joves, bellíssimes en general, com acabades d’eixir d’un bany de sals. Tot i que els nostres televisors encara no poden recollir l’olor de les coses (ja hi arribarem), podem percebre el perfum d’aquelles xicotes, posades allà en memòria dels temps en els quals, vestides amb el pèplum, cenyien el front dels atletes amb una corona de llorer.
Hom és sensible, no cal dir-ho, a la presència d’aquelles senyoretes formoses i a tot el que fan, més ben dit, al tot el que gairebé no fan, tant o més que al que han fet o hagin de fer en aquell moment els ciclistes. Contra el que es pugui pensar, el paper d’elles és poc lluït, no és de lluïment. Moltes vegades no saben què fer. Les treuen sovint cenyides i minifaldilleres. A les curses de motos i de cotxes, les unes i els altres fan veure que s’exciten molt, si més no quan ells, com faunes, les persegueixen ruixant-les de xampany sacsejadíssim per allò de no desatendre els plans simbòlics. A les curses de bicicletes no. Elles es queden allà enmig d’estranys, alcaldes i autoritats, més vells i malastrucs, sense saber què fer amb les mans ni sobretot què fer amb els genolls. Quan han lliurat al guanyador els trofeus, s’hi atansen i l’abracen, una per cada banda. Si el responsable de la posada en escena és una persona perspicaç, haurà triat una morena i una rossa. Després se’n van tots i fan pujar un altre ciclista i unes altres senyoretes formoses, i l’escena es repeteix.
Hom pensa en aquell moment en les raons per les quals són allà, si els deu agradar fer aquest paper o si, per contra, tenen ganes de fugir corrents. Potser beneeixen la seva sort sabent que encara podria ser pitjor: en qualsevol saló de l’automòbil assegudes damunt el capó d’un cotxe i amb biquini, amb les mans al clatell i els genolls sempre junts (ah, sempre els genolls).
La societat que va impedir que s’exhibís a Banyoles un home mort i dissecat potser un dia mostrarà la mateixa sensibilitat vers aquestes xicotes, no per vivents menys dissecades, i suprimirà les cerimònies patètiques i vergonyoses en les quals s’utilitza, a la vista de tothom, una subtil violència de gènere, això sí, de vara alta.
(Magazine, 4 juliol 2010)
