dissabte, 11 de desembre de 2004

ETA no s’acabarà mai, si ells no ho volen

Tornem a la política, i mira que la volia deixar de banda en aquest bloc…

Bombes d’ETA a tot Espanya. Fins i tot una a Alacant, malgrat les insídies que a determinada gent de Madrid, per fer més forta la seva estratègia de bons i dolents, els interessa esbombar –“esbombar”, sí, perquè és terrorisme publicitari, és la tàctica goebbeliana– sobre la suposada immunitat dels anomenats “Països Catalans”. (Per mi, cap problema a anomenar-los d’una altra manera, però d’una forma o altra els hem de poder anomenar, no? Països Iberoorientals? Regió Oest-mediterrània? Com vulguin els valencians.)

ETA no s’acabarà amb repressió. ETA s’acabarà quan ETA digui prou. Tant de bo, per mi, que ETA digui prou ben aviat, i de manera definitiva. I encara així, caldrà veure si no s’aixequen fills d’ETA per desmentir els seus pares, si altres circumstàncies no canvien. De moment, per mi és ben clar, ETA vol dir amb aquestes accions que continuen existint i que són forts, que tenen gent i estris per tirar endavant… fins que ells mateixos diguin prou.

No, no és possible acabar amb ETA com si fos una banda tancada de delinqüents, com si n’hi hagués prou a agafar tots els membres d’una llista que té un començament i un final. ETA és l’expressió violenta i injusta –injusta, sí, perquè mata i fereix innocents– d’un malestar col·lectiu, el producte incivilitzat d’una situació que és prèviament injusta i incivilitzada i repressiva amb un poble. La policia, si un bon dia n’agafés tots els responsables i activistes, i fins i tot encara que els matés, no aconseguiria res més que allargar el procés. Els fills biològics o ideològics dels actuals membres d’ETA, els fills esgarriats o violents que hi pot haver en qualsevol família i que hi ha en tots els pobles des que el món és món, tornarien a agafar el testimoni, sigui ara, demà passat o d’aquí a vint anys. No dic que mentrestant la policia –la policia basca, no l’altra; l’altra hauria d’haver marxat d’Euskadi fa molt de temps– no els hagi d’agafar, el que dic és que fer d’això l’objectiu últim d’una política general és equivocar-se de pla en pla. Al País Basc, hi ha una fàbrica inacabable de militants d’ETA, que forneix i continuarà fornint de gent les files dels escamots. Per això parlar de desarticular ETA o d’escapçar-la o d’inutilitzar-la o de desarmar-la no té sentit. Bé, té sentit com a informació propagandística espanyola, de cara als infeliços que s’ho miren per tot l’Estat com una batalla la resolució de la qual depèn de la força i l’empenta de la policia, l’exèrcit i els polítics de Madrid.

ETA és una fàbrica de mort i sang la matèria primera de la qual és justament Madrid, és el govern espanyol i la seva absurda i perversa decisió d’entendre l’Estat com una propietat privada, amb unes regles sagrades que es decideixen a tot el “territorio nacional” per a tot el “territorio nacional” i que impliquen, entre altres coses, que uns ciutadans puguin viure tan tranquils fent servir activament i passiva la seva llengua materna –el castellà– i altres no, perquè a l’Estat espanyol hi ha unes llengües maternes que són superiors a les altres. Això és absurd. Enlloc del món no es pot viure “en èuscar” si no és al País Basc, com enlloc del món no es pot viure “en català” si no és als anomenats “Països Catalans”. Primer són les persones, les famílies, les comunitats de veïns, els barris, les ciutats, els països. I després, al final de tot, les superestructures que han nascut al llarg de la història, enormes baluernes de les quals de vegades ni se’n recorda l’origen, però que es consideren més sagrades que Déu malgrat que molts cops hagin nascut de la violència i la sang. Per dir-ho ras i curt, cap govern democràtic no serà més eficaç que el general Franco a reprimir bascos violents, per molt marginals que siguin els violents en moments concrets de la història. Tornaran. Si els collen molt una temporada, s’amagaran o plegaran veles, però més endavant ressorgiran. No s’acabaran mai.

La solució? Tal com estan ara les coses, avui, Madrid ha de parlar amb els actuals representants democràtics dels bascos concedint-los tota la dignitat humana, personal i col·lectiva que tenen, i parlar de tot, sense reserves, perquè facin un referèndum si el volen fer, perquè s’independitzin d’Espanya si volen fer-ho, perquè facin el que vulguin els ciutadans bascos. I si la decisió basca engega un procés de disgregació de l’Estat espanyol, què hi farem. I si aquest procés implica moviments migratoris de gent que es voldrà exiliar del seu nou “país”, mala sort. El que no pot ser és la situació actual, que bascos o catalans no tinguin lloc on viure si volen viure plenament com a bascos o catalans.

En qualsevol cas, el culpable primer de la disgregació, si s’esdevé, haurà sigut sens dubte el mateix Estat espanyol i els successius governs de Madrid, des de molt abans de Franco i fins avui mateix, governs entestats a no voler entendre que la llibertat de la gent per autodeterminar-se políticament i fins a la mesura que considerin oportuna és un dret més sagrat que qualsevol altre dret col•lectiu i fins i tot més que qualsevol dret històric. El dret d’autodeterminació de les persones i dels pobles pertany a les persones i als pobles actuals. Fa de mal dir haver de recordar coses tan òbvies.

La llàstima és que alguns bascos, els violents, no siguin capaços d’adonar-se que a poc a poc, amb calma i alhora fermesa, si hi ha una voluntat real del poble al darrere, es poden aconseguir els mateixos resultats que amb trets al clatell, bombes i patiment. Potser sí que amb paciència i diàleg es triga més –és indubtable que la independència d’Irlanda l’any 1921 no hauria arribat llavors si no hagués estat per la guerra desfermada pel Sinn Fein i l’Exèrcit Republicà d’Irlanda creats per Michael Collins i Eamon de Valera–, però també és veritat que amb les armes de la pau i la pressió no sangonosa es pot arribar finalment als mateixos objectius –Països Bàltics, Eslovàquia, etc.–, i amb una major satisfacció moral, perquè no han hagut de morir innocents de tots els bàndols, innocents que són la carn indispensable de la qual s’alimenta tota guerra, també les mal anomenades “guerres justes”.

I mentrestant, “condemnar” és una paraula buida, que no serveix per res més que per justificar maldestrament un tipus d’actuació repressiva que és d’ella mateixa un crim d’estat. Repressió que pretén deixar fora de la llei reflexions com ara aquesta, perquè en aquest escrit no he utilitzat l’expressió “jo condemno”. I què? Què s’han cregut? Que ens han de prohibir rumiar? Ens han d’ensenyar a “pensar rectament”? I encara hi ha gent que creu que el PP i el PSOE són partits democràtics…

(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 27 de novembre de 2004

Era el final d’Espanya…

…vist des de la perspectiva de Madrid. I per això no ha tirat endavant. I per això Espanya, abans que es produís el desastre, ha mobilitzat tot el cos diplomàtic: 106 ambaixadors, 35 cònsols, tot l’aparell del Ministerio de Asuntos Exteriores i al final, el mateix rei espanyol, Juan Carlos I, a qui van enviar amb presses als Estats Units una setmana abans de la reunió de Fresno, Califòrnia –i ell hi devia anar encantat, perquè li agrada molt viatjar i sentir-se valorat–, per deixar lligat i ben lligat el canvi de vot del comitè directiu de la Federació Internacional de Patinatge, en el qual comitè hi ha dos estatunidencs. Així, una votació que Catalunya guanyà per unanimitat fa uns mesos, ara l’ha perduda per pallissa, tot i ser exactament el mateix l’assumpte que es votava. El que més dol, el que més emprenya, és el cinisme amb el qual el govern espanyol ha dut aquest assumpte, negant sempre la seva participació en cap mena de pressió que no fos l’estrictament esportiva de la Federación Española de Patinaje, una entitat suposadament privada.

I no sé sap quin preu haurà de pagar l’Estat espanyol per aquest favor. Fa basarda pensar que pot ser un preu de sang: la pròxima guerra de Bush? La veritat potser se sabrà, al final, però tampoc no passarà res. Perquè els que escriuen la història diran que el 25 i 26 de novembre del 2004 el president espanyol José Luis Rodríguez, amb el suport incondicional del seu partit –que té 21 diputats d’origen català i el recolzament per a les tasques de govern de 10 diputats de CiU, 8 d’ERC i 2 d’ICV-EUiA–, va conjurar el perill de la disgregació d’Espanya.

Des del seu punt de vista, havien de fer-ho. S’hi jugaven molt. Per això els mitjans de comunicació espanyols, començant pels oficials, han donat a les notícies d’aquests dies una categoria tan transcendent. Ahir al vespre, la informació sobre l’assemblea de Fresno va obrir el Telediario de Televisión Española del vespre, i hi van dedicar una bona estona. I deien que era un afer privat referit a un esport minoritari… No. Ells es pensaven que a Fresno s’ho jugaven tot.

(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dijous, 4 de novembre de 2004

Per què no hi han comentaris al bloc?

Ho teniu aquí.

Pecat ecològic

Per desplaçar-me vaig sempre a peu o amb bicicleta i si haig d’anar més lluny del compte i no tinc temps utilitzo els mitjans públics amb aquest ordre de preferència: metro, tren, bus i, només si no hi ha cap altre remei, taxi; faig sempre la tria dels residus domèstics: papers i cartrons, envasos amb components plàstics o inorgànics, brossa orgànica, piles, oli de cuina, bateries, fluorescents…; pel que fa al vidre, sempre deixo les ampolles i pots estovant-se amb l’aigua que he fet servir per rentar els plats fins que queden separades les etiquetes, tot i que de vegades he hagut d'estar-me una bona estona fregant-los fins que marxa l’últim rastre de paper, i després porto tots els vidres als contenidors corresponents, i els taps, a banda; apago cada dia tots els electrodomèstics, incloent-hi el pilot de l’stand by, i si marxo uns dies els desendollo de la paret; faig servir només bombetes de baix consum i aprofito al màxim la llum natural; només obro els llums que necessito en cada moment i no me’n deixo mai cap d’encès quan surto d’una habitació; a l’estiu, refrigero la casa amb aïllants a les portes i finestres, amb corrents d’aire naturals i amb un ventilador si fa molta calor; al pic de l’hivern també van bé els mateixos aïllants i, per mantenir l’escalfor o si no n’hi ha prou, engego una mica la calefacció de gas natural; quan compro un electrodomèstic miro sempre l’etiqueta energètica i opto pel de consum més baix; no tinc cotxe, però recomano als meus amics i coneguts, quan en compren un, que mirin els consums i les dades d’emissió de gasos i triïn el meys contaminant; visc de lloguer, però si mai em compro una casa exigiré que es regeixi amb criteris bioclimàtics i que hi hagi sistemes d’aïllament i panells solars tèrmics i fotovoltaics...

(I ara, dues preguntes ben llargues i unes quantes més de breus):

Tanmateix, per què em sembla una presa de pèl el canvi d’horari que fem cada mig any, autoenganyant-nos encara més sobre l’hora solar –habitualment ja no és la que toca–, un canvi general que teòricament serveix per aprofitar més bé les hores de llum i estalviar energia i que en la pràctica em fa l’efecte que és només una mà de maquillatge de bona consciència i una font de maldecaps per a determinats col•lectius –posant per cas, persones malaltes subjectes a rutines mèdiques o alimentàries molt estrictes, ramaders, nadons, gent gran– als quals ningú no compensa de cap manera per l’enrenou que pateixen amb els esmentats canvis?

I, alhora, per què em sembla tan sovint que els autoanomenats verds que es dediquen a la política –començant pels d’Iniciativa per Catalunya, que són els que tinc més a prop i que en principi em cauen molt bé– són una mica pallassos i que a l'hora de la veritat fa l'efecte que només es preocupin, com tots els altres, de col•locar gent amiga en sillons públics i d’aconseguir com més càrrecs millor, si bé fan de tant en tant jocs de mans i castells de focs per distreure el personal i fer veure que estan molt per la gent?

Aquestes percepcions meves… són pecat, des del punt de vista ecologista? Algú pot estranyar-se que hi hagi tanta gent socialment molt sensible que no vota? Algú pot alarmar-se pel fet que opcions com la dels Escons Insubmisos –deixar buits els escons que puguin guanyar, i no cobrar– tinguin cada dia que passa més suport moral?

divendres, 29 d’octubre de 2004

L’important no són les lleis

L’important no és qui fa la llei i ni tan sols què diu exactament la llei sinó qui la interpreta. I abans que qui la interpreta, qui té el poder d’establir les sancions corresponents per a qui la incompleixi i qui té la capacitat de fer-la complir. I encara, qui té poder per fer complir la llei quan els qui no la compleixen són els qui l’han feta, sigui el poder executiu, el legislatiu o el judicial. És a dir, l’important és saber si funciona l’estat de dret i el principi de la seguretat jurídica. Perquè tal com van les coses últimament, en una constitució o en un estatut o en una llei o en un reglament es pot dir A i allò és paper mullat que ningú no recorda; o bé després els polítics i els jutges i els parlamentaris que apliquen aquella constitució o estatut o llei o reglament diuen tan trempats que B; o bé diuen que sí, que A, però que ara no toca, o que com que a la mateixa constitució, estatut, llei o reglament hi ha un article de tipus B que sembla que podria contradir A, doncs preval aquest article de tipus B.

D’exemples n’hi ha milers, però perquè no digueu que faig només teories penseu en la promoció i defensa que els poders de l’Estat haurien de fer de “les llengües” que no són el castellà, tal com diu la Constitució espanyola. Quants diners s’han dedicat mai, en els pressupostos de l’Estat espanyol, a la promoció de l’èuscar, del gallec o del català?

Calen més exemples? Podríem parlar de les obligacions que tenen els poders públics pel que fa a ensenyament gratuït, o a la capacitat adquisitiva de les pensions de jubilats i vídues, o de la igualtat de tots els ciutadans davant la llei –inclosos jutges, polítics, banquers i empresaris–, o de la presumpció d’innocència també en el cas que el “sospitós” sigui pobre, immigrant o catalanoparlant, o de les lleis que manen que els presos estiguin tancats en presons a prop de casa seva, o…

O sigui, se me’n fot el “Tractat per a l’establiment d’una constitució europea”, que és el que s'ha signat avui –i no la mateixa constitució, encara que tothom parli de “la firma de la constitució europea” i del “referèndum de la constitució europea”–, mentre no hi hagi mecanismes per fer complir la llei als qui ara interpreten i fan complir als altres la part que els interessa de les lleis que ja hi ha ara. Mentre no existeixin aquests mecanismes, les lleis que es puguin fer, i encara més si són marcs generals i teòrics com un tractat internacional, se me’n foten del tot.

Dit això, i ja ben descansat, votaré NO quan toqui, que és l’únic vot que em sembla en aquest cas realment útil. Perquè és l’única possibilitat que en el mapa europeu de l’endemà de les eleccions Catalunya llueixi amb una llum pròpia, un color diferent del que serà segurament el de la majoria. Dir que és l’única possibilitat no vol dir que cregui que és l’opció que guanyarà a Catalunya. Malauradament, el poder econòmic i mediàtic rau a Madrid o mira molt el que vol Madrid, i Madrid abocarà els mitjans que calguin perquè a tot l’Estat surti una única tonalitat, la conformista i grisa del sí. En aquestes “qüestions d’estat”, com diuen ells, els partits de Madrid són tap i carbassa, o sigui, van sempre de tronc. Tenen gairebé tots els trumfos a la mà, i dic “gairebé tots” i no senzillament “tots” perquè cal deixar sempre una escletxa oberta a l’esperança, no fos cas…

Aquesta escletxa, aquesta porta només ajustada i no del tot closa, potser farà que ens puguem mirar el futur amb una mica d’optimisme, en el cas que finalment la porta quedi oberta a Catalunya.

Si guanyava el no a casa nostra, per descomptat, caldria celebrar-ho fent un extraordinari (sense abocar-hi tot el cabàs, tampoc, perquè segurament no en treuríem gaire més profit que el moral; només que a Europa sabrien qui som i, a grans trets, sabrien també per què hem dit que no).

divendres, 22 d’octubre de 2004

Punt final

La notícia no era que un indocumentat cridaner, facinerós i busca-raons denunciés una pacífica ciutadana que creia –i hi creu, malgrat tot!– en la unitat de la llengua catalana. La notícia era que un jutge, al cap de dos mesos de rebre la denúncia del poca-solta, va considerar que hi havia indicis de criminalitat no pas en l'actuació del calumniador, conegut per les seves contínues fatxenderies –mai més ben dit–, sinó en el capteniment de la víctima, i va admetre a tràmit la querella i va condemnar la pacífica acadèmica, durant tres setmanes, a estar amb l’ai al cor, imputada en un delicte de falsificació de document públic, delicte pel qual el Codi penal espanyol preveu una pena de tres a sis anys de presó.

El director d’un diari i responsables de dos diaris més m’han dit que era per no donar publicitat al malfactor i inductor de tota aquesta història, que no publicaven la notícia sobre l’escàndol. Però sembla que no s’han aturat a pensar que al poca-solta li ha sortit molt barata la gesta de dur als tribunals una honrada escriptora amant de la llengua catalana, i al jutge li ha resultat no ja molt barat, sinó de franc, imputar com a presumpta autora d’un crim durant tres setmanes aquesta ciutadana innocent. Un crim, sí, o com si ho fos, perquè ja em direu si no ha de ser qualificat de crim, un delicte pel qual la llei demana de tres sis anys de presó.

Hi ha jutges a Espanya –Espanya, sí, també, que a vegades ens oblidem que les lleis d’aquí i els qui les apliquen són gent que vénen d’Espanya… tot i que potser alguns hagin nascut aquí, ai– amb molt mala idea, i més d’un delinqüent, com el trist protagonista d’aquesta història, que sabrà aprofitar-se de les facilitats que dóna l’aplicació abusiva de la llei, les presons preventives i les imputacions gratuïtes. Si la premsa continua mantenint-se al marge d’aquests fets “per no donar ales” als malfactors, em penso que podem pensar de manera ben legítima i objectiva que tenim molt mala peça al teler i que tot plegat acabarà malament. En qualsevol cas, és força decebedor.

En aquest cas, la veritat dels fets és aquesta: em consta que tots els mitjans de comunicació de Catalunya han tingut informació directa sobre l’afer. Només El Racó Català, portal d’internet, va denunciar els fets en el moment que es van produir i va fer-ne un seguiment adequat. De la premsa convencional, només El Punt i La Vanguardia, i tots dos a posteriori, han parlat d’aquest assumpte. No hi ha excuses.

No em puc estar de copiar-vos ací el que va escriure el pastor protestant Martin Niemöller l’any 1945:

«Primer van venir a buscar els comunistes i no vaig dir res perquè jo no era comunista.
Llavors van venir a buscar els jueus i no vaig dir res perquè jo no era jueu.
Llavors van venir a buscar els sindicalistes i no vaig dir res perquè jo no era sindicalista.
Llavors van venir a buscar els catòlics i no vaig dir res perquè jo era protestant.
Llavors van venir a buscar-me a mi però ja no quedava ningú que pogués dir res...
»

Martin Niemöller (1892-1984)

dilluns, 18 d’octubre de 2004

Aclariments i agraïments públics de Marisol González

Us reprodueixo part d’un llarg comunicat que ha fet públic Marisol González, secretària de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, el 17 d’octubre:

«”…però si llegiu atentament el seu missatge [vol dir unes valoracions que vaig fer, en 4 punts, que teniu reproduïdes ací] tant es pot referir a l'assumpte Marisol González com a la polèmica català/valencià (si és que són coses diferents… en el fons del fons)” (Pere Saumell)

»Vull donar-vos les gràcies pel suport, l' interés i la solidaritat que m'heu mostrat pel tema de la querella criminal que la trama secessionista i feixista de sempre m'havia interposat, i que ahir dia 15 em va fer anar a declarar davant el jutjat núm. 18 de València. Afortunadament, com ja sabeu, el jutge, no hi va trobar cap indici de delicte i va ordenar sobreseure el cas. Vos agraïsc també que ho celebràreu tant com jo. Els anys de presó (de tres a sis) que demanaven per a mi s'han quedat en no res.

»Encapçalen aquest escrit unes paraules que he extret del darrer missatge de Pere Saumell. Trobe que aporten una clau important. Sé que estes paraules que escric seran conegudes immediatament per membres de l'AVL que tenen accés a la llista i que les fan arribar a uns altres, però no m'estaré de dir-ho: efectivament, Pere, el tema de la querella i el de la polèmica català/valencià són, en el fons, la mateixa cosa.

»El Sr. Garcia Sentandreu afirmava en el text de la querella el següent: “La intención de aquellos académicos que plantearon la aprobación de esta declaración institucional [en referència a la declaració del dia 19 de desembre del 2003 sobre nom i entitat del valencià] era posibilitar que otras denominaciones, com es la de lengua catalana, pudieran tener acceso para definir el idioma Valencià, y la inclusión del artículo 'la' en la redacción de este acto administrativo rompía toda la lógica instrumental del texto”.

»L'acusació que formulava el querellant era que en la redacció de l'acta de la sessió d'eixe dia jo havia suprimit intencionadament, en connivència amb la presidenta, l'article “la” del text aprovat. Eixe era el delicte. Però és que això no és així. El text de la declaració que va aprovar el ple eixe dia deia: “La denominació de valencià és tradicional, històrica, legal i estatutària i, per tant, LA més adequada al marc institucional”. I això és el que jo vaig transcriure i el que consta en l'acta. La famosa “LA”[…] estava en la segona part de la frase i no en la primera. I així és com ho va aprovar el ple […]

»Per tant, en el fons, sí que és sempre “la mateixa cosa”. La mateixa trama antiintel·lectual i feixista que en el seu dia declarà la guerra a la Universitat, que nega la unitat de la llengua catalana i persegueix els qui la defenem, no ha deixat mai d'atacar i d'actuar. Dic jo que caldrà parar-los els peus. La batalla de València no s'ha tancat mai i assistim, sens dubte, als prolegòmens d'una nova fase d'aquesta.

»He eixit enfortida de l'experiència i manifeste públicament -com ho vaig manifestar en la darrera sessió plenària de l'1 d'octubre- que no tinc gens de por a esta gent i, sobretot, que no aconseguiran deixar-me sense veu ni sense força. […]

»El conflicte polític de la llengua no l'ha resolt, com podreu saber a hores d'ara, l'AVL, després de més de tres anys d'existència, ni el resoldrà. No és possible, senzillament. El conflicte està dins de la institució també. I lamente no poder expressar la totalitat del que pense, perquè un mínim de responsabilitat així m'ho aconsella.

»El govern valencià, que no s'ha pronunciat en cap moment sobre el tema de la querella, com tampoc no ho ha fet el PSPV-PSOE, encarrega ara a corre-cuita que l'AVL avale una versió en valencià de la Constitució Europea, amb l'única finalitat -al meu entendre- de situar el valencià com a llengua distinta del català, i de pas, pel que puga passar, atribuir a l'AVL la responsabilitat d'haver avalat que el valencià i el català són dos llengües diferents, donat que haurà donat el seu vistiplau a una versió en valencià de la Carta Magna Europea. És la instrumentalització en estat pur. […]

»Únicament reitere el mateix que vaig dir en l'escrit que vos vaig enviar el dia 23 de setembre: només tres acadèmics [els membres de l’AVL són 23] van contactar amb mi per donar-me suport i ànims el dia que va eixir la notícia de l'admissió a tràmit de la querella i es van moure fent escrits dirigits als altres companys. Després d'aparéixer l'escrit que jo vaig enviar […], dos acadèmics més em van telefonar per manifestar-me solidaritat, i jo vaig interpretar, per les seues paraules, que s'hi havien sentit al·ludits en el meu missatge. En total: cinc. També és veritat que el dia 1 d'octubre tots els acadèmics firmaren un escrit on ratificaven que no havia hagut cap manipulació de l'acta i que el text de la declaració que hi apareix correspon exactament al que es va aprovar el dia 19 de desembre del 2003.

»Vull destacar la presència en el jutjat del nostre amic […] Miquel Boronat. Ja li vaig donar allí les gràcies, però ara vull donar-li-les també públicament. És d'agrair que es desplaçara fins a la Ciutat de la Justícia per acompanyar-me en un moment difícil com aquell, barata res […]. És molt d'agrair i no ho oblidaré mai. Gràcies, Miquel. En ell vaig veure representats els acadèmics del carrer que sou tots vosaltres. No podia eixir-me malament la declaració amb tot el suport amb què comptava.

»Tampoc no oblidaré mai el silenci del PP i del PSPV-PSOE davant la interposició de la querella de Sentandreu contra dos càrrecs de la junta de govern de l'AVL. És un silenci que parla ell a soles.

»I no vull cansar-vos més. Açò és el que havia de dir. Si he molestat a algú amb les meues paraules, li demane disculpes de bestreta.

»Salutacions corals i una abraçada ben forta a tots.

»Marisol González Felip»

divendres, 15 d’octubre de 2004

Content i descontent

Us copio la notícia que m'ha arribat fa una estona. Potser ja l'heu vista a info-reflex.

El jutge sobreseu la denúncia contra la secretària de l'AVL

València, 15 d’octubre. El titular del Jutjat d’instrucció número 18 de València ha sobresegut la querella presentada per Juan García Sentandreu contra la secretària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Maria Soledat González, per un presumpte delicte de falsedat de document públic.

El jutge, Víctor Gómez Saval, ha decidit sobreseure l’assumpte en no trobar cap indici de delicte, i dóna per tancades les diligències. Amb aquesta decisió judicial s’ha posat de manifest que ni la secretària ni ningú no va alterar cap acord de l’Acadèmia, com va denunciar García Sentandreu amb una clara intenció de perjudicar l’honorabilitat de la denunciada. Cal tenir en compte que Marisol González és, dintre de l'Acadèmia Valenciana, una de les persones que sempre ha defensat més explícitament la unitat de la llengua. El que no s’entén és que el jutge, malgrat que tots els indicis apuntaven en aquesta direcció, cités a declarar Marisol González com a imputada.

Marisol González, que en tot moment ha demostrat prudència i serenitat, ha manifestat a l’eixida dels jutjats que “confiava en tot moment en la Justícia i que esta donaria la raó a la institució”.

La secretària ha estat acompanyada en la visita al jutjat per la presidenta, Ascensió Figueres, i per alguns altres acadèmics.


I ara, una primera valoració apressada:

Bé, primer de tot no cal que us digui que estic molt content, és clar, del final de la història..., però no estic gens content de tot plegat perquè:

1. La "justícia" no s'ha comportat bé en aquest cas, i tothom ho sap. No és normal que un jutge citi una persona com a imputada en un cas com aquest. He parlat amb més d'un jutge que m'ho ha confirmat. El "càstig" a na Marisol González consisteix justament en això (ja se sabia que la cosa no podia anar més enllà del que ha anat, perquè no hi havia cas), provocar un ensurt del qual no ha de ser gens fàcil recuperar-se. Imagineu-vos per un moment que us passa una cosa com aquesta a qualsevol de vosaltres: que un indocumentat, feixista confés, provocador nat, presenti una querella i que un jutge (i a més, de Jueces para la Democracia, els suposats progressistes) l'accepti; açò no és gens normal, però gens. Ací hi ha hagut unes connivències i uns capteniments molt sospitosos. Sabrem mai el que ha passat de veritat?

2. Hi ha hagut dos comunicats de l'AVL sobre el cas, i en tots dos sembla que hi ha moltes ganes de minimitzar l'impacte i de diluir els fets i les víctimes (parlen de "la presidenta i la secretària...", tota l'estona, quan la imputada era la secretària, i la presidenta només de manera subsidiària). Ja va passar en el comunicat que va fer l'AVL uns dies després (uns quants dies després!) de la imputació del jutge. De vegades un té la sensació, gairebé, que l'AVL diu que defensa Marisol González en aquest cas perquè se sent obligada a fer-ho i no perquè cregui en la seua innocència...

3. El dia 9, festa nacional del País Valencià, la il·lustre presidenta de l'AVL digué que "Este Nou d’Octubre arriba carregat d’un premeditat mal oratge amb l’única finalitat d’enterbolir el treball ben intencionat de molta gent..." etcètera, però si hom llegeix atentament el seu missatge tant es pot referir a l'assumpte Marisol González com a la polèmica català/valencià (si és que són coses diferents... en el fons del fons) o a qualsevol altra qüestió polèmica. Tant costava fer una referència explícita a la situació que llavors vivia la secretària de l'Acadèmia, imputada en un presumpte delicte? Passa molt sovint, a València, que una persona que tothom sap que és innocent sigui citada com a imputada en un judici per un presumpte delicte que pot merèixer 3-6 anys de presó? És normal que un comunicat oficial com el del 9 d'octubre no faci cap referència explícita a l'assumpte?

4. Ara espero que na Marisol González, si en té ganes i temps, després de tot el que ha passat, m'expliqui amb detall el rerefons de tot aquest assumpte... el que es pugui explicar, i si és que es pot explicar res.

Perdoneu si tot això us sembla paranoic. A mi aquest cas m'ha fet patir molt, us ho asseguro. Bé, ja ho heu vist.

I a partir de demà començaré a escriure-us més coses.

(Gràcies a tots els que m'escriviu per comentar aquests articles. Ja us contesto un per un els vostres missatges, però no vull deixar de fer-ho també "en públic", almenys de tant en tant.)

divendres, 8 d’octubre de 2004

Pendent de València

Us asseguro que tinc un munt de coses per explicar, però ara, almenys fins al dia 15 que ha de comparèixer na Marisol González davant el jutge, m'interessa que tothom qui entra en aquest bloc trobi en primer lloc l'afer que segons el meu criteri implica l'atac més greu que ha patit la llengua catalana en els últims anys. Ho teniu ací a sota.

dijous, 30 de setembre de 2004

Valencians, odieu-nos!

Ens podeu odiar, sí, els pocs o molts valencians que creieu ingènuament que compartiu res amb els catalans. Ens podeu odiar ben de grat, perquè ací dalt tothom passa de vosaltres, i en realitat ni tan sols ens molesta el que feu amb la nostra/vostra llengua comuna. Només ens interessa el cas de vegades, si hi ha diners o quota de poder polític pel mig o possibilitats de sortir prou eixerits als diaris. Als catalans no ens fa res que un jutge cridi com a imputada una filòloga valenciana, secretària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, perquè una suposada actuació seva permeti interpretar un acord de l’Acadèmia en sentit favorable a la unitat de la llengua. (Ella, per cert, nega aquesta manipulació –és a dir, que el que va decidir l’AVL és el que es va traslladar a l’acta de la reunió, sense tocar ni una coma–, i jo me la crec, però ara no parlem d’això, sinó del fet terrible que un jutge pugui imputar una persona en una causa penal perquè un senyor, feixista confés, ho demana.) Però aquí dalt no ens fa ni fred ni calor el fet que ella hagi comès o no un delicte, com diu un jutge. I no és perquè diguem: “Escolteu, heu creat una Acadèmia en contra del nostre criteri, doncs ara ja us ho fareu sols, em sap greu, nena.” No, no. No és pas una posició de venjança, que implicaria un xic d’interès ni que fos reactiu. La dels catalans, és una actitud de menfotisme absolut. O de càlcul. En aquest cas, ens preguntem, hi ha res a guanyar? Puc almenys “posicionar-me” com a partit o com a entitat i treure el cap als mitjans de comunicació? Potser sí, però... em convé un posicionament que impliqui una crítica a la justícia espanyola i que pot provocar que a partir d’ara els jutges em mirin de mal ull? No em convé? Doncs, m’és ben igual, ni tan sols en vull saber res. La dona aquesta de l’Acadèmia, que la bombin. Per mi, com si la condemnen a sis anys de presó o la passen per les armes. Si no me’n puc beneficiar gens, a què trauria cap que jo –partit polític, institució cultural, entitat ciutadana, sindicat, govern, òrgan de representació pública…– perdi el temps amb aquestes bajanades? Mireu, la vida és molt complexa i tenim molta feina. Au, bon dia tingui.

Només així s’explica que una filòloga dels que fins ara uns quants ingenus en dèiem Països Catalans –quin cinisme– passi aquests dies per l’angúnia de poder ser condemnada a presó per un presumpte “delicte de llengua”, i que cap diari de Catalunya, cap ni un, no hagi dit ni ase ni bèstia. Hi ha hagut unanimitat en la indiferència, tret d’una sola web, el Racó Català, que compta amb usuaris de tots aquests països nostres, i dues llistes de professionals de la llengua que també tenen membres d’arreu dels territoris catalanoparlants: Zèfir i Migjorn.

I no canviarà la diagnosi el fet que els propers dies es publiqui o no alguna cosa, ben extractada, polida, maquillada i agençada, a la secció de cartes al director d’un o un altre diari; no canviarà res, perquè aquestes seccions no formen part, com si diguéssim, del contingut informatiu dels mitjans, sinó que són el peixet que els diaris ens donen als lectors perquè no sigui dit. És clar que també podria ser que no donin ni el peixet, no fos cas que algú, llegint una carta, s’estranyi que el seu diari de tota la vida no hagi dit res sobre el tema a la secció que correspon.

Els valencians, pocs o molts, que poden sentir-se representats per aquestes angúnies de Marisol González tindrien tota la raó del món si ens odiessin i decidissin de manera irrevocable, a partir d’ara, fer rotllo a part.

(Si algú vol saber més sobre el cas pot llegir açò.)

Petita rectificació o precisió posterior: valencians, no odieu tots els catalans, que molts sabrien reaccionar si coneguessin aquesta història. Hem d'odiar tots, valencians i catalans, els mitjans de comunicació que amaguen els fets i ens impedeixen estar degudament informats de les coses que passen.

dimarts, 28 de setembre de 2004

Frustrat

I també desenganyat, i desmoralitzat, i decebut, i enfonsat. Resulta que a una coneguda meua filòloga, l’acusen d’haver manipulat l’acta d’una institució per una cosa tan xicoteta com la suposada omissió d’un article definit (concretament un “la”); resulta que ella nega categòricament els fets i tothom la creu perquè l’altre no pot demostrar l’acusació; però resulta que ella serà qui haurà de defensar la seua innocència, perquè l’acusador ha aconseguit que el jutge del penal admete a tràmit la denúncia –una querella criminal!– per “indicis de falsedat en document oficial”; resulta que el jutge ha cridat a declarar la meua amiga com a imputada; resulta que ella ha hagut de buscar-se advocats i pagar-los perquè l’orientin i la defensin; resulta que uns quants companys de feina de la querellada han callat com putes o a última hora han fet manifestacions buides de “solidaritat en aquests moments difícils”; resulta que si el jutge tira endavant la querella poden condemnar la meua amiga amb una pena de tres a sis anys de presó; resulta que el querellant és un feixista reconegut que ha plantejat la querella amb el propòsit confessat d'aprofundir la secessió lingüística valenciana; resulta que uns quants amics i coneguts de l’afectada no hem aconseguit fins ara que la notícia haja sortit a la premsa, tret de en uns quants webs alternatius i en dos diaris de València que ho van explicar de la seua manera; resulta que alhora que han passat aquests fets hi ha milers de delinqüents de coll blanc que roben, extorsionen, abusen, manipulen, subornen, falsifiquen i enganyen i els jutges no actuen; resulta que la meua amiga és la secretària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i una de les persones d'aquesta entitat que creu més fermament en la unitat de l’idioma propi que compartim valencians i catalans amb balears, andorrans, rossellonesos i alguerencs; resulta que el jutge del cas, el que té la meua amiga amb l’ai al cor, es diu Víctor Gómez Saval i és dels presumptament progressistes (Jueces para la Democracia), o sigui dels que ara remenen les cireres…

Resulta que ara comence a entendre que van mal dades, que tenim mala peça al teler i que l’enemic, fort i ben aparellat amb Estat i poder i lleis de la seua banda, no s’estarà de res per fer-nos ballar com una baldufa, de primer, i després anorrear-nos, que vol dir, ras i curt, fer-nos desaparèixer. I que ningú no dirà res perquè estem molt enfeinats amb el debat sobre la constitució europea i la festassa final del Fòrum de les Cultures...

Per tant, desenganyat, desmoralitzat, decebut, enfonsat… i també espantat i temorós. Qui serà el pròxim?

(Si més no, em quedarà el consol que almenys en la meva memòria i també en aquesta mena de diari, que els motors de cerca de Google tenen controlat i visiten periòdicament, quedarà lligat per sempre (?) el nom de don Víctor Gómez Saval a la ignomínia d’haver acusat una dona innocent de l’horrible crim, que pot merèixer fins a sis anys de presó, de suprimir un article determinat en un document oficial sobre la llengua, supressió que, segons l’acusació, permet interpretar que la llengua valenciana i catalana són una sola i única llengua amb diverses denominacions.)

Vegeu ací a sota, ara que hi som, la notícia sobre el cas, tal com la vaig (intentar) difondre pertot arreu la setmana passada:


Demanen presó per a una filòloga unitarista de València per l’omissió de l’article ‘la’

València, 22 setembre 2004. El jutge d’instrucció número 18 de València, Víctor Gómez Saval, ha admès a tràmit una querella contra la secretària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la filòloga Marisol González, defensora constant de la unitat del català, per la suposada omissió de l’article femení “la” en la transcripció d’un acord de l’Acadèmia. González serà cridada a declarar com a imputada per un presumpte delicte de falsedat en document públic, delicte per al qual l’article 390 del Codi Penal espanyol preveu una pena de tres a sis anys de presó.

L’admissió a tràmit de la querella, presentada pel líder de l’anomenada Coalició Valenciana, Juan García Sentandreu, implica que el jutge ha vist en el cas “indicis de la possible comissió d’un delicte de falsedat documental”. La querella s’estendria també de manera secundària a la presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Ascensión Figueres, depenent del desenvolupament de la instrucció.

El motiu de la querella és la suposada omissió de l’article “la” en una declaració oficial de l’AVL feta pública el 19 de desembre del 2003 sobre el nom de la llengua. La versió oficial d’eixe document diu que “la denominació de valencià és tradicional, històrica, legal i estatutària”, i, segons el denunciant García Sentandreu, el text acordat per l’AVL fou: “la denominación de valencià és la tradicional, histórica, legal i estatutària”.

Per a García Sentandreu, eixe article “singulariza el nombre de valenciano”, mentre que l’eliminació deixa oberta la porta a d’altres denominacions com “català”. El líder blaver també ha qualificat de “inadmissible” que la Generalitat Valenciana pague als 21 acadèmics de l’AVL “diez millones de pesetas al año por vulnerar el Estatuto de autonomía de la Comunidad Valenciana y por cuestionar la identidad del idioma valenciano”. Sentandreu considera que l’AVL “está dirigida por el Institut d´Estudis Catalans” i anuncia que “desde mi partido lucharé por la paralización del proceso de catalanización que se está llevando en la Comunidad Valenciana”.

La decisió del jutge, que ha sorprès enormement tots els afectats, i especialment la filòloga Marisol González, es va fer pública ahir. De moment, el jutge l’ha cridada a declarar com a imputada el dia 15 d’octubre.

Des de l’AVL han explicat que la querella no té gaire importància, que les persones implicades tenen la consciència tranquil•la i que sempre han actuat d’acord amb la legalitat. Confien que un cop feta la instrucció s’arxivarà el cas.

Passe el que passe, de tota manera ja és molt greu, gravíssim, el que ha passat fins ara: que un jutge haja decidit instruir un cas com el present i citar Marisol González, víctima des de fa molts anys de tota mena de manipulacions blaveres, com a imputada.

dilluns, 27 de setembre de 2004

Els que es llueixen i els que treballen

Hi ha d’haver Déu, o almenys hi ha d’haver una altra vida on es posi cada cosa en el seu lloc. No pot ser que romanguin les coses per sempre més com sembla que queden en aquest món, que els uns es posen les medalles dels altres i, de vegades, perquè els altres no reivindiquin ni protestin, els silencien de mala manera, de vegades fins i tot… matant-los, en sentit figurat o també real.

Això ve a tomb… de molts fets de cada dia, i de moltes vides observades i de moltes organitzacions laborals i negocis i empreses, també familiars, i institucions acadèmiques i muntatges i serveis oficials i no oficials i corporacions i entitats de molts tipus i organitzacions no governamentals.

Però ve a tomb, més específicament, per un article que acabo de llegir d’Àlvar Sánchez, del Departament de Física de la Universitat Autònoma de Barcelona. Us en copio un extracte llarg, que val la pena:

«Tesla, Edison i la batalla dels corrents

»El 1880, l’americà Thomas Alva Edison descobreix la bombeta incandescent, amb la qual cosa la il·luminació moderna arriba a les llars. No obstant això, ¿com es pot aconseguir l’electricitat necessària per al seu funcionament? El mateix Edison va dissenyar generadors d’electricitat basats en corrent continu, és a dir, aquell que flueix constantment en una direcció. No obstant, la seva eficàcia era molt limitada i va decidir contractar joves brillants per ajudar-lo a trobar un generador d’electricitat definitiu. Un d’aquests joves era un serbi de 28 anys que acabava d’arribar a Amèrica, Nikola Tesla. Edison va oferir 5.000 dòlars a Tesla si perfeccionava el seu generador, i Tesla ho va aconseguir en uns mesos. Al reclamar en va els seus diners, Edison li va explicar al serbi que tot havia estat una broma i si no era capaç d’entendre un “acudit americà”.

»Tesla va abandonar el laboratori d’Edison i després d’una intensa activitat va inventar cap al 1887 el motor d’inducció, basat no en corrent continu sinó en altern, és a dir, corrent que varia en funció del temps –avui dia les companyies elèctriques subministren a les nostres cases corrents d’aquest tipus que canvien de direcció 50 vegades per segon. Aquest motor va permetre per primera vegada la generació de grans voltatges, i va ser el giny que va impulsar la revolució industrial de finals del segle XIX. Tesla es va adonar de seguida que el seu descobriment era incomparablement millor que el d’Edison. Alguns capitalistes, com el també inventor George Westinghouse, li van donar suport.

»No obstant, un grup d’inventors i inversors, capitanejats per Edison, no estaven disposats a cedir davant la nova tecnologia i van defensar el corrent continu com l’opció del futur, en contra de l’evidència científica. Edison va contractar un científic anomenat Harold Brown que va començar a fer demostracions en públic dels perills del corrent altern electrocutant gossos i cavalls davant d’aterrides audiències. Però la cosa no va quedar aquí. Aprofitant la imminent execució a Nova York el 1890 d’un condemnat a mort, William Kenner, Brown va comprar un generador de corrent altern a Westinghouse i va aconseguir que fos utilitzat per a l’execució. Kenner va morir “en un espectacle terrible, molt pitjor que penjat”, segons el testimoni de l’època.

»Quan la batalla dels corrents semblava perduda, la companyia Westinghouse va aconseguir el 1893 la concessió per il·luminar la Fira Mundial de Chicago, dedicada al quart centenari del descobriment d’Amèrica. A la inauguració, el president dels Estats Units, George Cleveland, prement un botó va encendre els centenars de milers de bombetes alimentades pel corrent altern obtingut pels generadors de Tesla. Els 27 milions d’espectadors de la Fira van poder comprovar les meravelles creades pel físic. Uns anys més tard, es va inaugurar la primera central hidroelèctrica del món a les cascades del Niàgara, també basada en els descobriments en corrent altern de Tesla. Això va iniciar un procés imparable de consolidació del corrent altern. Avui en dia l’electricitat es genera, transmet i converteix a tot el món gràcies a les invencions de Nikola Tesla.

»A la resta de la seva prolífica vida, Tesla encara va tenir temps de fer importants descobriments en control remot, robòtica, disseny de turbines i sobretot en les telecomunicacions. Molts consideren Tesla el pare real de la ràdio i les telecomunicacions modernes, com a precursor de gent més famosa com Marconi. Va proposar a més el 1908 un sistema de transmissió de dades, imatges i música a tot el món a partir d’ones electromagnètiques... 80 anys abans del naixement d’Internet.

»Tesla va obtenir el 1917 el seu únic premi important, la medalla… Edison. En el seu discurs, el vicepresident de l’Institut d’Enginyeria Elèctrica va expressar: “Si eliminéssim del nostre món industrial els resultats del treball de Tesla, les rodes de la indústria pararien de rodar, les nostres ciutats estarien a les fosques i les nostres màquines estarien aturades i mortes”.

»No obstant, explotat per capitalistes sense escrúpols que van comprar les seves patents a preus de saldo i després el van abandonar, i marginat sovint per la comunitat de científics pels seus mètodes i procediments singulars, Nikola Tesla va ser progressivament oblidat per tots i va morir sol i pobre el 1943. […]» (Avui, 25 setembre 2004)

Digueu-me ignorant, però tot el que jo sabia fins ara és que l’electricitat l’havia “inventada” o descoberta i desenvolupada Thomas A. Edison i no havia sentit a parlar mai de Nikola Tesla. La meva ignorància no és per les pel·lícules de Hollywood, que les enciclopèdies d’aquí també posen totes les medalles a Edison i amb prou feines esmenten Tesla, les que l’esmenten.

Tesla és un cas més d’allò que diem quan ens molesta una falsedat: “Així s’escriu la història”. I, si voleu, una prova de la necessitat de l’existència de Déu o, si més no, d’una altra vida on cada cosa, animal i persona ocupin el lloc que justament es mereixen.

dimarts, 27 de juliol de 2004

Què fan els bancs amb els diners?

Aquí parlem de tot i avui toca economia.

Per a què serveix un banc? Si ho haguéssim d’explicar a un marcià que acabava d’aterrar al nostre món, segurament li explicaríem que un banc serveix per treure rendiment als estalvis que la gent aconsegueix amb la seva feina, perquè els diners no es cansen de treballar i fent-los servir es poden aconseguir moltes coses bones i també dolentes, i fins i tot és pot fer que creixin i es multipliquin. Com que molta gent no gasta els diners de manera absolutament regular, sinó que hi ha períodes de més
despeses i períodes de menys –excepte els que no arribem mai a final de mes, que també som un bon grapat–, els bancs et guarden els diners que no gastes fins al dia que els necessites i en treuen profit, teòricament a canvi d’un interès.

Abans, dipositar diners al banc implicava sempre un petit benefici per a l’impositor (el client), tot i que aquest benefici fos més teòric que real, per l’increment paral·lel del cost de la vida. Psicològicament, però, el client feia un favor al banc i se’n refiava. Anava al banc que li mereixia més confiança perquè tenia la seguretat que aquella gent tractarien correctament els seus diners. La gent escollia el banc per afinitat ideològica, identificació nacional o simpatia i confiança personal amb els seus dirigent
s.

Em segueixen? Des de fa ja una bona colla d’anys, els bancs van decidir que en comptes de pagar-nos interessos, començarien a cobrar-nos comissions per tenir els nostres diners i gestionar-los. Al començament, la gent es va sorprendre. Però la comoditat i l’anar fent són molt poderosos, i ara ja prenem per cert que tenir diners al banc no és de franc. Ara, psicològicament considerem que és el banc que ens fa un favor de rebre els nostres diners i guardar-los. El banc és com una caixa forta o un aparcament, i això vol dir que cal pagar lloguer. Així ens ho han venut, tot i que no és veritat perquè encara hi ha alguna caixa que no cobra res per tenir diners dipositats i, per tant, vol dir que els altres, la majoria, ens aixequen la camisa.

Doncs, mirin, des de fa uns quants anys, el gran negoci que fan els bancs és justament aquest: cobrar-nos per tenir els nostres diners. I no cal dir que si els demanes diners, també et cobren, només faltaria. Cobren sempre, facin el que facin. No sols això: els diners que ens cobren per tenir els nostres diners són, de fet, els únics diners que guanyen. Què feien abans, que ara ja no ho fan... o no ho saben fer? No queda cap banquer que sigui capaç de fer guanyar diners als seus clients, o almenys de no fer-los-en perdre, amb inversions o amb allò que feien abans de començar a cobrar-nos?

En volen una prova? Mirin els últims resultats dels principals bancs i caixes que operen a Catalunya, durant el període gener-juny 2004. Aquests resultats no són una excepció. Sempre és així, des de fa uns quants anys. Hi ha bancs i caixes que ajusten les comissions de tal manera que si no fos per això, no tindrien cap benefici, o seria gairebé ridícul per a una entitat d'aquesta categoria, o fins i tot tindrien pèrdues.


Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona. Comisions netes, 528 milions. Benefici, 532 milions. Titulars de premsa: “La Caixa guanya 532 milions gràcies als crèdits i les filials” (El Periódico 24 juliol 2004), “La Caixa gana 532 millones, un 11% más, por la actividad comercial y las participadas” (La Vanguardia 24 juliol 2004), “L’entitat guanya 532 milions gràcies a l’activitat comercial i a l’aportació de les participades” (Avui 24 juliol 2004). (Qui fa els titulars dels diaris, per cert? Els encarreguen a la Caixa mateix?)


Caixa Catalunya. Comissions netes, 111 milions. Beneficis, 121. Titulars de premsa: “El benefici del grup financer creix al primer semestre un 16,4% i se situa en 121 milions d’euros” (Avui, 22 juliol 2004)


Banc Sabadell. Comissions, 207 milions. Beneficis nets, 160 milions. Titulars de premsa: “El Banc Sabadell guanya 160 milions fins al juny, un 28 per cent més” (Avui, 22 juliol 2004)


BBVA. Comissions: 1.650 milions. Beneficis, 1.355 milions. Titulars: “El BBVA ganó 1.355 millones en el primer semestre
[por] la favorable evolución de los negocios en América” (La Vanguardia, 26 juliol 2004)

BSCH. Comissions, 2.280 milions. Beneficis, 1.910 milions. Titulars de premsa: “El BSCH
va tenir un augment de beneficis del 47,78% fins al juny. El creixement és degut a les plusvàlues...” (El Periódico de Catalunya, 27 juliol 2004)

Com es veu amb aquestes xifres, els tres bancs, si no fos per les comissions, haurien tingut pèrdues. Les dues caixes no, però deunidó com s’assemblen les dues quantitats, comissions i beneficis.


És ben clar que tot això, la premsa ho sap perfectament, i podria criticar-ho o almenys descriure-ho d’una manera un pèl menys servilista. La premsa, però, i especialment la secció econòmica de la premsa, escriu gairebé sempre amb l’ull posat als ingressos publicitaris que té el mitjà, i els bancs hi són part important, i per això els titulars dels diaris sobre els “beneficis” dels bancs no fan mai cap referència a qüestions galdoses... tret del cas que el banc ja hagi fet fallida o hi estigui a punt. En general, el banc fa una nota de premsa dient que els beneficis són deguts a tal qüestió, i els mitjans de comunicació copien "a tal qüestió", sense cap mena d’esperit crític. Com ha dit Michael Moore, el director de cine (Bowling for Columbine, Fahrenheit 9/11), "els mitjans de comunicació formen part
del món empresarial. I la seva feina és lloar el qui mana" (El País Semanal, 25 juliol 2004, p. 49).

Bé, les coses són així i tampoc no cal alarmar-se ni fer grans escarafalls, però és bo saber-les.

dissabte, 24 de juliol de 2004

He optat pel gat

El ruc no m’acabava de convèncer, tot i que és més estètic i més acostat al brau que mira de substituir. És justament això, per una banda, el que no m’agrada: que el burro té massa a veure amb el toro, ni que sigui per anar-hi a la contra. Voler ser “independents” és en primer lloc tenir independència de criteri i per tant ser proactius i no reactius i tenir idees pròpies i prescindir de l’adversari. Volem un símbol popular? Doncs, busquem-lo i triem-lo, però amb criteri independent, cercant el nostre profit i la pròpia finalitat. Si no té les connotacions animals, bèsties, brutes i encara toixes que tenen els rucs i els braus, i que poden fer opaca o almenys translúcida la visió primera que els altres puguin obtenir de nosaltres, millor per nosaltres. I si és un símbol que pot servir de presentació immediata i espontània del nostre nom i la nostra realitat nacional a l’exterior, en aquest cas a través de l’anglès (“cat”), millor per nosaltres.

I a més, darrere el ruc sembla que hi ha alguna mala jugada al darrere. Sembla, pel que he llegit, que els promotors del ruc no han jugat prou net amb el dissenyador del dibuix. No m’agrada.

Per acabar, sembla que el ruc s’imposa més que el gat, si més no de moment, i a mi sempre m’ha agradat anar una mica contra el corrent general, mentre hi hagi marge de maniobra per rectificar. Quan sigui l’hora i la cosa esdevingui oficial, ja m’ho tornaré a rumiar.

dimecres, 21 de juliol de 2004

Decebut

La revista info-reflex ha tingut aquesta darrera setmana un parell de notícies de les bones, i gairebé podríem dir que les ha tingudes en exclusiva, perquè tot i ser del domini públic per als mitjans de comunicació, ben poc han sortit en aquests mitjans. Només un col·laborador anònim de l’Avui n’ha dit alguna cosa.

Decebut, doncs, perquè en un cas la notícia és que uns inspectors d’Hisenda han denunciat l’Agència Tributària per tenir molt collades les rendes petites i mitjanes (fins a 30.000 euros anuals) i en canvi fer els ulls grossos davant els grans contribuents, sobretot els que ingressen més de 30 milions (d’euros!) l’any. Crec que era una notícia que podia haver sortit en la portada de qualsevol diari amb un titular com “Inspectors d’Hisenda denuncien tracte de favor als grans contribuents”. I no ha sortit en cap portada, sinó amagada en un breu dins d’uns quants mitjans, uns quants i no pas tots, ni de lluny.

L’altra notícia és la gran ofensiva per terra, mar i aire, com els contestataires del Ferum de les Cultures..., per cert, que cal felicitar-ne els protagonistes: l’acte va fer que la contestació al Fòrum fos portada de tots els diaris, i malgrat que tothom es va posicionar, només faltaria, a favor de l’ordre, el bon govern i els valors del diàleg entre ells –alternatius, tibetans i pobres en general, absteniu-vos, que això és el pluralisme sostenible–, si més no s’ha parlat també d’aquest gran cop d’imatge, d’opinió pública, que han fet uns quants sobretot amb imaginació, sense recórrer a la violència i amb només dos-cents voluntaris, és a dir, gairebé de franc. Bé, és veritat que després tots ens voldrem penjar medalles del Fòrum (de debò?), i en parlarem potser amb orgull (sí?), i reconeixerem que els seus efectes han estat més positius que negatius (Déu t’escolti, Peric), i... Però ara, sisplau, deixeu-nos fer de joves i protestar, que tampoc no passa res.

Deia que l’altra notícia és la gran ofensiva dels grans empresaris espanyols, amb l’ajuda inestimable d’un banc solvent –sense aquesta mena de garanties no s’hi atrevirien– que té interessos molt directes en l’assumpte, per fer decaure els propòsits del govern de Madrid d’ajustar la legislació als criteris restrictius respecte a horaris comercials i a controls de les grans superfícies que ja s’apliquen amb caràcter provisional i subsidiari a Catalunya, les Illes, el País Basc i Navarra. Curiosament, són les “comunitats autònomes” amb més bona salut econòmica de l’Estat, si descomptem Madrid, que també prospera en bona part perquè l’ajuntament i la comunitat s’aprofiten –i ben fet que fan– de la condició de capital i treuen tot el suc que poden del mamellam estatal. Doncs bé, surten una rere l’altra les notícies dels diversos pronunciaments del banc en qüestió i dels seus galifardeus contra aquestes normatives ja existents en algunes “comunidades autònomas”, com diuen ells, o pròximes a existir a tot l’Estat, i els diaris considerats normals i autoproclamats independents publiquen aquests estudis i informes sense qüestionar-se res i sense la més mínima autocrítica. A info-reflex hem mirat d’oferir les poques dades de què disposàvem sobre els envitricolls de la qüestió –sóc ben conscient que no puc competir amb els mateixos mitjans que altres–, hem passat la nostra informació complementària a alguns diaris... i res, com si sentissin ploure. I això que, de manera confidencial, un redactor en cap d’Economia d’un dels grans ens ha confirmat que la nostra informació és bona. Ja li ho hem agraït també de manera confidencial.

Decebut, doncs, del llim de les olles, tot i que a hores d’ara estigui ben curat d’espants, hagi menjat a set hostals i tingui ja totes les dents.

dilluns, 12 de juliol de 2004

Políticament incorrecte

Ara quedaré malament, perquè el que diré és molt políticament incorrecte, però ho haig de dir. Em cau força bé Karol Wojtyla, altrament conegut com a papa Joan Pau II. Força bé. Admiro la seva capacitat de resistència. Admiro la seva coherència. Admiro la seva força de voluntat i els seus objectius de pau i de concòrdia entre els homes i les nacions. No em vingueu amb històries: aquest home no busca ser políticament correcte, i això ja és un gran què. I no em digueu que la seva coherència té alguna cosa a veure amb la conservació del poder, perquè no m'hi encaixa. Si volgués poder, en tindria prou a cedir tantes coses políticament correctes que no deixem de demanar-li des del món opulent occidental.

Si em dieu que aquesta defensa meva es basa en una hipòtesi ingènua, us diré que al cap i a la fi les acusacions i els judicis d'intencions d'altres són tan poc consistents com la meva hipòtesi ingènua, i tan indemostrable és una cosa com l'altra, si anem per la via del positivisme.

Si escric això avui, és perquè ahir vaig llegir a El Periódico de Catalunya una informació titulada "Joan Pau II, presentat com el gran valedor del diàleg en el Parlament de les Religions", i amb el subtítol "Jueus i musulmans elogien els gestos d'aproximació del Papa". I això passava a Barcelona, el 10 de juliol del 2004 (la notícia d'El Periódico és de l'11). I El Periódico no és que sigui gaire procliu a les tesis catòliques. Llavors, potser és que en aquest país, i potser en general a Europa, vivim tancats en una mena de gueto ideològic que no ens permet veure que el paper d'aquest papa al món pot haver estat transcendental en els darrers 25 anys.

Pel que fa al país, cal mirar sobretot, més que determinats gestos anecdòtics que potser no són del tot responsabilitat d'ell sinó d'alguns dels seus col·laboradors, de vegades més papistes que el mateix papa -mai més ben dit-, la sòlida doctrina sobre el dret d'autodeterminació dels pobles, sobre les identitats nacionals i les cultures autòctones, tal com es posava de manifest en l'estudi del teòleg Joan Costa Nació i nacionalismes. Una reflexió en el marc del magisteri pontifici contemporani (M&M Euroeditors), publicat ara fa uns anys gràcies en bona part a l'empenta de Ramon Juncosa. Hi ha un fonament doctrinal, doncs, com una constitució bàsica, que va a favor nostre. Per al Vaticà, ja se sap que el temps no compta gaire, el que compta són els corrents de fons. Ja ens arribaran.

Abans que ningú se'm tiri al damunt, doncs, demano una mica de prudència. Podria ser que el judici de la història sigui diferent del judici mediàtic més pròxim al qual estem ara subjugats. La meva tesi és que Karol Wojtyla començarà a ser realment valorat també entre nosaltres, i de manera com més vagi creixent, des del dia mateix que es mori. Mentrestant, molts senten -sentim- pànic de fer un pas endavant en aquest cor de cantaires escèptics, descreguts i autosuficients que som els europeus. Però ja està fet.

[Afegitó del 22 de juliol del 2004: Ja he begut oli. Acabo de trobar això: “Cada vegada que sento algú que m’anuncia que es disposa a ser políticament incorrecte, ja em preparo: no escoltaré cap declaració poc convencional o cap novetat avantguardista, sinó tot el contrari; em preparo per escoltar un fatxa.” (Isabel-Clara Simó dixit, Avui 21 juliol 2004). La Isabel-Clara, que tant m’estimo, sembla que no obre la porta a cap mena d’excepció. Dec ser fatxa, doncs. Esteu avisats. Qui m’ho havia de dir...]

dijous, 8 de juliol de 2004

Cap a una nova majoria absoluta a Espanya

Em vaig proposar no parlar aquí de política, i no paro. Bé, l'anterior president del govern espanyol ha decidit que ell no és amic del políticament correcte i ha dit el que pensa. Em sembla bé: és important saber què pensa la gent en el fons del fons i sense frens, sobretot si és gent que t'ha de governar encara que no vulguis, o que t'ha governat tot i que no ho volies. És bo saber quines mans han menat o poden menar el destí de l'estat al qual, t'agradi o no, pertanys oficialment.

Ara diu que no a la Constitució europea perquè és poc espanyola -jo entenc altres motius per dir no, i jo mateix no sé què votaré, però la Constitució europea no pot ser gaire espanyola per definició, perquè és europea-, ara es rebel·la contra el resultat de les últimes eleccions, ara vol tornar a fer guerres.

Sembla clar que ens encaminem cap a una nova majoria absoluta... del PSOE, doncs. I les majories absolutes són molt i molt dolentes. Per dir-ne només dues, la del 82 del PSOE va comportar que s'estronqués en aquest país la possibilitat de tenir un poder judicial independent de l'executiu, i la del 2000 del PP va comportar fer una guerra absolutament injusta -si se'm passa la tautologia- i contra la certesa de tothom. Per dir-ne només dues.

I no parlem més de política. Havia de deixar-ho anar, i ja ho he fet.

dijous, 17 de juny de 2004

Un denominador comú

Fa un parell de dies que volia haver comentat això, i no he trobat el moment de fer-ho, fins ara, que tinc una estona abans d'entrar al xuclador laboral de la jornada. Ahir vam acabar la feina a quarts de dotze de la nit, i abans-d'ahir a quarts d'onze. O sigui, que vaig ben servit. I avui, aviam com anirà.

El que volia comentar és el fenomen comú que acompanya dues informacions recents: la fallida de l'Avui i la davallada imparable de CiU elecció rere elecció. Hi ha un denominador comú -anecdòtic, ho reconec- en aquests dos fets que s'han produït simultàniament, per bé que tots dos s'esperaven des de fa temps. És que tots dos s'han caracteritzat per tenir un amic d'aquells que maten. En el cas de l'Avui, un col·laborador que escriu en una plana atípica del diari i que es riu cada dia del mort i de qui el vetlla. Un personatge impresentable, un bufó sense gràcia, perquè no és capaç de riure's d'ell mateix i dels amos que li passen la setmanada, que era la gràcia dels bufons, sinó que només fa befa dels altres, i molts cops de gent que no es pot defensar. I doncs, aquest mateix bufó resulta que ha estat un dels màxims cridaners de propaganda de CiU, la coalició que ha governat 23 anys aquest país i que ara s'enfonsa com el Titànic.

Jo ja fa temps que no faig cas del bufó. Me'n vaig donar de baixa amb una carta que van publicar en un altre dels mitjans de comunicació on escrivia també el bufó.

Els bufons sense gràcia que només es rifen del proïsme comporten desgràcies... als qui pretenen servir-se'n. Primer, com que fan riure a la parròquia pròpia, la cosa va bé. Però creen enemics pertot arreu on arriba la veu desagradable i manefla del bufó, i aquestes enemistats, cada cop més nombroses, acaben generant mal rotllo a la clientela de la mateixa botiga. No pas per obscurs contubernis externs -els enemics que pot generar un pallasso són en general prou llestos per deixar que passi el temps, que saben que corre a favor seu-, sinó per la llavor d'autodestrucció que tenen dins ells mateixos aquests bufons.

Bé, és només una coincidència anecdòtica, i sort que ni els de CiU ni els de l'Avui deuen ser supersticiosos, perquè si no ben aviat farien una sessió de vodú amb la figureta del bufó.

(Afegitó del mes de juny del 2007: com deia fa tres anys, no segueixo la pista del bufó, però ara em comenten que a les darreres eleccions municipals de Barcelona, fetes el 27 de maig proppassat, el bufó va donar suport públicament al candidat socialista, Jordi Hereu. Doncs bé, els socialistes han tret el pitjor resultat de la història a Barcelona i el senyor Hereu haurà de governar, també per primer cop a la història, en minoria. El bufó no falla, ja els ho deia.)

Un vaixell que navega sol

Un vaixell o un barco, què carai. Això sembla una travessa en solitari per l'oceà. L'Atlàntic, que més lluny no goso anar-me'n. O potser encara no he sortit del meu Mediterrani, per bé que enmig del mar, envoltat d'aigua fins a la ratlla de l'horitzó per tota la rosa dels vents, no se sap, si no ets mariner, en quin mar t'has perdut.

Ningú no m'acompanya. O hi ha àngels que en silenci em miren?

Sí, millor que estiguin en silenci. No patiu, si hi sou, que no em fa res el silenci. Ben al contrari...

dilluns, 7 de juny de 2004

Una gent de Madrid

Acabo de viure una experiència interessant. Com que el meu partit (Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents) no es presenta a les eleccions europees, feia un temps que estava amoïnat pensant qui votaria, perquè no em convenç ningú i l'opció de no votar fa temps que la vaig desestimar per inútil.

Dimecres (2 de juny) vaig descobrir que hi havia una candidatura amb el nom Por un mundo más justo i em va cridar l'atenció. La vaig buscar a internet i vaig veure que eren una gent anònima, com nosaltres. Volen aconseguir, en aquestes eleccions, que tots els països europeus i la Unió Europea com a conjunt incloguin en els seus compromisos constitucionals el de destinar almenys el 0,7% del pressupost a l'ajuda al desenvolupament.

La llàstima és que tot el web era exclusivament en castellà. És un moviment que ha nascut tot just fa uns mesos a Madrid. Els vaig escriure, suggerint-los que incloguessin també el català i oferint-me a ajudar-los si els calia, em van contestar que s'hi posarien així que poguessin i avui, dilluns, entro en aquest web i em trobo que ja hi han posat una pàgina d'inici en català, i anuncien que aviat hi incorporaran l'euskera i el gallec. No m'hi havia trobat mai, amb una gent de Madrid tan sensible. Només per això, s'han guanyat la meva simpatia.

La del 0,7% em sembla una meta petita, si tenim en compte el deute històric que el món occidental té amb els països del tercer món, però alhora és un objectiu lloable, just i sobretot possible -possibilista, podríem dir-, i a més a més perfectament compatible amb la lluita dels meus Escons insubmisos. Per tant, els votaré. I demano des d'aquí als que no tingueu clar qui votar -vull remarcar la condició prèvia-, que feu un cop d'ull en aquest web que us deia.

Les meves raons per no votar els partits catalans normals les teniu, els que encara no em coneixeu prou, al web Escons insubmisos. Ja m'han decebut prou els altres, tots plegats. Quan toquen una mica de poder -municipal, nacional, estatal o continental- s'obliden dels ciutadans. I pacten els uns amb els altres per assegurar en primer lloc que la pròpia cadira estigui ben retribuïda. I que ràpid les idees més valentes i nobles esdevenen paper mullat, quan els utopistes comencen a tenir un bon sou...

divendres, 4 de juny de 2004

Ara és l'hora, catalans

Ara és el moment, sí. És una oportunitat que potser trigarà a repetir-se. La majoria de la societat catalana hi està d’acord, que cal un nou Estatut. Fem-lo, doncs, sense complexos i sense pensar en cap Constitució espanyola. Fem-lo com si fos la nostra Constitució, sense càlculs, sense més matisos ni prevencions que els que comporta la pluralitat de la societat catalana. Fem-lo tenint en compte que l’important és que hi hagi consens aquí, un mínim acord entre nosaltres, encara que de vegades hi hagi un partit o dos que votin en solitari o quedant-se en minoria contra algun o uns quants dels articles del nou Estatut. Si hi ha majoria, endavant.

Fem el nou Estatut, sobretot, abans que a Espanya facin una nova Constitució o arreglin o adaptin l’actual. Fem-lo com una declaració de principis, de manera que els espanyols, quan arreglin la seva Constitució, es trobin que hi ha un territori dels que ells consideren seu que s’ha autodotat d’una llei suprema amb la qual la suposada Constitució comuna no encaixa. Fem-ho així, tornem al temps d’abans de 1714. Tenim ara a Catalunya les eines tècniques i una cronologia favorable per fer-ho. Que vegin els espanyols que si toquen la seva Constitució, com que serà després que el nostre Estatut estigui enllestit i aprovat aquí, o bé hauran d’adaptar-se al que nosaltres haurem pactat de manera sobirana, o bé ens hauran de passar pel damunt, anul·lant el nostre Estatut i imposant-nos per força les condicions de la seva Constitució, però ho hauran de fer a la vista de tot el món. I en ple segle XXI.

I segurament ho faran, no s’estaran de fer-ho, però el món sabrà que un Estat pretesament democràtic, en ple segle XXI, ha anorreat un poble i un Estatut sobirà aprovat per la majoria d’aquest poble. I el govern espanyol ja no podrà parlar de la transició, del consens i de la legitimitat històrica que en aquests 25 anys han invocat com a excusa per impedir-nos els nostres drets.

L’Estatut actual, del 1979, es va fer després de la Constitució espanyola del 1978 i, per tant, s’hi havia d’adaptar. Ara tenim l’oportunitat de fer un nou Estatut, nou de debò, sense condicionants. I aprovar-lo aquí, al nostre Parlament. I que siguin els espanyols els que es trobin davant el problema. I llavors, tant si ens aproven el nou Estatut com si no, haurem guanyat la batalla del nostre crèdit davant el món. El món sabrà que hi ha un poble sobirà i democràtic l’Estatut suprem del qual haurà estat anul·lat per un Estat imperialista. I l’Estat espanyol, per aquesta acció repressiva, passarà a ser jutjat per molts altres pobles del món com un Estat democràticament sospitós en el concert mundial.

En canvi, si es fa l'Estatut mirant només que sigui "acceptable" a Madrid, tot continuarà igual com sempre. Ara hi ha una oportunitat de fer un plantejament diferent i agosarat de la situació. I per mi, aquest plantejament és l'última oportunitat que concedeixo als polítics professionals dels partits. No creuré cap més promesa.

dilluns, 10 de maig de 2004

Nou director de La Vanguardia?

La intuïció i uns quants caps que lligo aquí i allà em diuen que en Rafael Jorba es prepara per ser en uns pocs dies el nou director de La Vanguardia. José Antich té massa enemics arreu i, per bon professional que pugui ser, ara és més un llast que un bon pilot.

(Nota del febrer del 2006: he rellegit ara aquesta nota i, és clar, sembla ridícula. Però la meva informació era bona. En qualsevol cas, cal recordar que Antich va començar a preparar-se per ser director l'any 1996, però com que no se sabia com acabaria allò del PP sense "una majoria suficient", com es deia llavors, Godó es va esperar que Adolf Aznar aconseguís la majoria absoluta l'any 2000. Llavors, en una setmana, va treure Juan Tapia de director i va posar-hi José Antich. Ara pot passar el mateix: que s'esperi a veure si Zapatero aconsegueix consolidar el seu règim, i llavors, després de les properes eleccions, col·locar de director el tapat Jorba. Ja ho veurem.)

Això comença a caminar

No ha estat fàcil decidir-se. I és ben possible que això duri més aviat poc, perquè no em veig explicant gaires coses. I no tinc temps, tampoc. Però volia provar-ho. I ja hi som.

10 maig 2004