Punt final

La notícia no era que un indocumentat cridaner, facinerós i busca-raons denunciés una pacífica ciutadana que creia –i hi creu, malgrat tot!– en la unitat de la llengua catalana. La notícia era que un jutge, al cap de dos mesos de rebre la denúncia del poca-solta, va considerar que hi havia indicis de criminalitat no pas en l'actuació del calumniador, conegut per les seves contínues fatxenderies –mai més ben dit–, sinó en el capteniment de la víctima, i va admetre a tràmit la querella i va condemnar la pacífica acadèmica, durant tres setmanes, a estar amb l’ai al cor, imputada en un delicte de falsificació de document públic, delicte pel qual el Codi penal espanyol preveu una pena de tres a sis anys de presó.

El director d’un diari i responsables de dos diaris més m’han dit que era per no donar publicitat al malfactor i inductor de tota aquesta història, que no publicaven la notícia sobre l’escàndol. Però sembla que no s’han aturat a pensar que al poca-solta li ha sortit molt barata la gesta de dur als tribunals una honrada escriptora amant de la llengua catalana, i al jutge li ha resultat no ja molt barat, sinó de franc, imputar com a presumpta autora d’un crim durant tres setmanes aquesta ciutadana innocent. Un crim, sí, o com si ho fos, perquè ja em direu si no ha de ser qualificat de crim, un delicte pel qual la llei demana de tres sis anys de presó.

Hi ha jutges a Espanya –Espanya, sí, també, que a vegades ens oblidem que les lleis d’aquí i els qui les apliquen són gent que vénen d’Espanya… tot i que potser alguns hagin nascut aquí, ai– amb molt mala idea, i més d’un delinqüent, com el trist protagonista d’aquesta història, que sabrà aprofitar-se de les facilitats que dóna l’aplicació abusiva de la llei, les presons preventives i les imputacions gratuïtes. Si la premsa continua mantenint-se al marge d’aquests fets “per no donar ales” als malfactors, em penso que podem pensar de manera ben legítima i objectiva que tenim molt mala peça al teler i que tot plegat acabarà malament. En qualsevol cas, és força decebedor.

En aquest cas, la veritat dels fets és aquesta: em consta que tots els mitjans de comunicació de Catalunya han tingut informació directa sobre l’afer. Només El Racó Català, portal d’internet, va denunciar els fets en el moment que es van produir i va fer-ne un seguiment adequat. De la premsa convencional, només El Punt i La Vanguardia, i tots dos a posteriori, han parlat d’aquest assumpte. No hi ha excuses.

No em puc estar de copiar-vos ací el que va escriure el pastor protestant Martin Niemöller l’any 1945:

«Primer van venir a buscar els comunistes i no vaig dir res perquè jo no era comunista.
Llavors van venir a buscar els jueus i no vaig dir res perquè jo no era jueu.
Llavors van venir a buscar els sindicalistes i no vaig dir res perquè jo no era sindicalista.
Llavors van venir a buscar els catòlics i no vaig dir res perquè jo era protestant.
Llavors van venir a buscar-me a mi però ja no quedava ningú que pogués dir res...»

Martin Niemöller (1892-1984)