divendres, 29 d’octubre de 2004

L’important no són les lleis

L’important no és qui fa la llei i ni tan sols què diu exactament la llei sinó qui la interpreta. I abans que qui la interpreta, qui té el poder d’establir les sancions corresponents per a qui la incompleixi i qui té la capacitat de fer-la complir. I encara, qui té poder per fer complir la llei quan els qui no la compleixen són els qui l’han feta, sigui el poder executiu, el legislatiu o el judicial. És a dir, l’important és saber si funciona l’estat de dret i el principi de la seguretat jurídica. Perquè tal com van les coses últimament, en una constitució o en un estatut o en una llei o en un reglament es pot dir A i allò és paper mullat que ningú no recorda; o bé després els polítics i els jutges i els parlamentaris que apliquen aquella constitució o estatut o llei o reglament diuen tan trempats que B; o bé diuen que sí, que A, però que ara no toca, o que com que a la mateixa constitució, estatut, llei o reglament hi ha un article de tipus B que sembla que podria contradir A, doncs preval aquest article de tipus B.

D’exemples n’hi ha milers, però perquè no digueu que faig només teories penseu en la promoció i defensa que els poders de l’Estat haurien de fer de “les llengües” que no són el castellà, tal com diu la Constitució espanyola. Quants diners s’han dedicat mai, en els pressupostos de l’Estat espanyol, a la promoció de l’èuscar, del gallec o del català?

Calen més exemples? Podríem parlar de les obligacions que tenen els poders públics pel que fa a ensenyament gratuït, o a la capacitat adquisitiva de les pensions de jubilats i vídues, o de la igualtat de tots els ciutadans davant la llei –inclosos jutges, polítics, banquers i empresaris–, o de la presumpció d’innocència també en el cas que el “sospitós” sigui pobre, immigrant o catalanoparlant, o de les lleis que manen que els presos estiguin tancats en presons a prop de casa seva, o…

O sigui, se me’n fot el “Tractat per a l’establiment d’una constitució europea”, que és el que s'ha signat avui –i no la mateixa constitució, encara que tothom parli de “la firma de la constitució europea” i del “referèndum de la constitució europea”–, mentre no hi hagi mecanismes per fer complir la llei als qui ara interpreten i fan complir als altres la part que els interessa de les lleis que ja hi ha ara. Mentre no existeixin aquests mecanismes, les lleis que es puguin fer, i encara més si són marcs generals i teòrics com un tractat internacional, se me’n foten del tot.

Dit això, i ja ben descansat, votaré NO quan toqui, que és l’únic vot que em sembla en aquest cas realment útil. Perquè és l’única possibilitat que en el mapa europeu de l’endemà de les eleccions Catalunya llueixi amb una llum pròpia, un color diferent del que serà segurament el de la majoria. Dir que és l’única possibilitat no vol dir que cregui que és l’opció que guanyarà a Catalunya. Malauradament, el poder econòmic i mediàtic rau a Madrid o mira molt el que vol Madrid, i Madrid abocarà els mitjans que calguin perquè a tot l’Estat surti una única tonalitat, la conformista i grisa del sí. En aquestes “qüestions d’estat”, com diuen ells, els partits de Madrid són tap i carbassa, o sigui, van sempre de tronc. Tenen gairebé tots els trumfos a la mà, i dic “gairebé tots” i no senzillament “tots” perquè cal deixar sempre una escletxa oberta a l’esperança, no fos cas…

Aquesta escletxa, aquesta porta només ajustada i no del tot closa, potser farà que ens puguem mirar el futur amb una mica d’optimisme, en el cas que finalment la porta quedi oberta a Catalunya.

Si guanyava el no a casa nostra, per descomptat, caldria celebrar-ho fent un extraordinari (sense abocar-hi tot el cabàs, tampoc, perquè segurament no en treuríem gaire més profit que el moral; només que a Europa sabrien qui som i, a grans trets, sabrien també per què hem dit que no).