divendres, 31 de desembre de 2010

L’esperit nadalenc, encara

per Sílvia Soler

Sempre he confessat públicament que m'agraden les festes de Nadal. Tot i la pèrdua de la innocència infantil, tot i les absències, tot i l'escepticisme que et proporcionen inevitablement els anys, espero el Nadal cada any amb la il·lusió d'una nena petita. M'agraden els carrers il·luminats, m'agrada anar a comprar l'arbre i una brancada d'eucaliptus a la Fira de Santa Llúcia, m'agraden les trobades familiars, els regals, els torrons, la casa guarnida, les cançons de Nadal, els versos dels més petits a dalt de la cadira.

Sempre que ho reconec en públic em cal trobar arguments per defensar-me dialècticament dels que consideren –amb tot el dret– que les festes de Nadal han perdut tot el seu sentit religiós i/o espiritual i han quedat reduïdes a una campanya maliciosament orquestrada per conduir-nos, sense possibilitat d'escapolir-nos-en, cap al consumisme compulsiu més exagerat.

Però vet aquí que a les acaballes d'aquest 2010 ens trobem immersos en la crisi econòmica més profunda i sobtada que recordem. Només fa tres o quatre anys que vivíem feliços en l'abundància i, tot d'una, ens hem d'adaptar – vulguis o no– a les noves circumstàncies. I les noves circumstàncies són: negocis que tanquen les portes, amics i coneguts que es queden a l'atur, familiars que les passen magres per arribar a final de mes, previsions econòmiques alarmants als mitjans de comunicació.

I enmig d'aquesta onada de pessimisme, arriba, puntual a la cita, com cada any, el Nadal. Observo, encuriosida, al meu voltant. I què hi trobo? Els infants, no cal dir, amb la il·lusió intacta i els adults esforçant-se per no decebre-la (si la joguina és més barata, ja guarnirem més el paquet). La família prepara amb el mateix entusiasme el gran dinar de Nadal. Aquest any sense marisc, diu algú. I els regals seran més modestos, adverteix l'altre. I dit això, rialles, abraçades... el de sempre. Amb els amics organitzem l'amic invisible: res de restaurant, a casa i que cadascú porti alguna cosa, una truita de patates, unes croquetes. Algú m'explica que a la seva empresa han decidit renunciar al lot de Nadal i donar els diners equivalents al banc d'aliments de la ciutat. L'esperit nadalenc –allò que jo entenc per esperit nadalenc– roman intacte.

(Avui 11 desembre 2010)

dijous, 23 de desembre de 2010

El director de la RAE, a favor de la immersió en català

El nou director de la Real Academia Española de la Lengua (RAEL), José Manuel Blecua, és conscient que la situació del català “és molt dèbil, perquè el castellà és una llengua d’una potència tremenda”, i també assegura que “el model d’immersió lingüística a les escoles que s’aplica a Catalunya és necessari”.

En una entrevista publicada per l’agència Efe, Blecua, nascut a Saragossa l’any 1939 però resident des de fa cinquanta anys a Catalunya, considera la immersió com una garantia per a la supervivència del català: “El català ha de sobreviure. No es tracta de viure, sinó de sobreviure, i la immersió lingüística és de les poques coses que permeten fer-ho.”

Blecua, que va fer oposicions a catedràtic d’institut el 1964, i després a la universitat, assegura haver comprovat que “el català i l’espanyol conviuen sense dificultats a Catalunya”. “Desgraciadament –manifesta, tanmateix–, passeges pels carrers i veus un diari en català i desenes en castellà. Entres a internet i passa el mateix: hi ha més de mil diaris en espanyol. La pressió és molt gran i, per tant, cal protegir el català, sobretot pel que fa a la normalització lingüística.”

Blecua, que avisa que “l’única manera d’integrar-se a Catalunya és parlar català”, assegura també: “Tots els hispanoparlants estem enamorats de la nostra llengua, i hem d’entendre que un català, un gallec o un basc també ho estiguin de la seva. Aquestes llengües permeten pregar, enamorar-se i escriure.”

Expert en fonètica i fonologia, Blecua confirma “la potència del castellà”, i adverteix a més que en la societat catalana, a causa de la immigració, “hi ha més de vint llengües diferents a les escoles”, i hi ha municipis en què “els immigrats superen la població catalana”.

Assegura per una altra banda que li sembla bé que els legisladors hagin declarat oficials els topònims de ciutats com ara Girona i Lleida. “És lògic que els parlants de llengües diferents del castellà trobin que els seus topònims són menyspreats i vulguin que es protegeixin”, diu el director, per qui haver viscut “en una regió bilingüe o trilingüe” ajuda a comprendre més bé aquests fenòmens. “La identitat del parlant amb la llengua és el més propi que l’uneix amb el món, i això no li pots prendre a ningú.”

(adaptació del resum publicat pel diari Avui, 21 desembre 2010)

dissabte, 18 de desembre de 2010

Fabra llegeix Sagarra

per Julià Guillamon

A Pompeu Fabra, el meu pare, Carola Fabra explica a Rosa Maria Piñol que al seu pare, encara que era un gran esportista, excursionista i jugador de tennis, no li agradava ballar i menys encara els flirteigs sentimentals, adulteris i romanticismes. Potser per aquesta raó, quan assistia a la tertúlia de l’Ateneu devia escoltar amb gust aquells quinze minuts inicials, abans de la tertúlia general, en què Josep M. de Sagarra explicava les últimes novetats d’amants i senyores. I potser per aquesta complementarietat es van fer tan amics.

Quan el 1932 Sagarra va publicar Vida privada, la va dedicar calorosament a Fabra “amb la devoció i la bona amistat”. Cinquanta anys després, en publicar Sagarra vist pels seus íntims, Lluís Permanyer va explicar en una nota a peu de pàgina que acabava d’adquirir en una llibreria antiquària els dos volums de la novel·la, saquejats després de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona. D’aquí poc seran a l’Institut d’Estudis Catalans. Però abans, Permanyer m’ha permès tenir-los uns dies a casa. Gràcies!

Els dos llibres estan molt subratllats, i així podem saber quins aspectes del lèxic de Sagarra van cridar l’atenció de Fabra. A L’obra de Pompeu Fabra, Joan Solà apunta que en la reestructuració del lèxic és on l’obra de Fabra produeix més impressió de profunditat i intel·ligència. A la primera pàgina de Vida privada, subratlla clac, el so que fan les parpelles de Frederic de Lloberola al desvetllar-se. Més tard marca les paraules amb què adjectiva les ombres de l’habitació: fofes i semilíquides. Colocar un clac a la primera línia d’una novel·la és un toc genial: l’espetec de l’hipnotitzador que ens desperta de la realitat i ens introdueix en una altra realitat, la realitat de la ficció. Tampoc està gens malament que les ombres siguin fofes i semilíquides, “allò que un hom enlluernat del carrer copsa en penetrar a un aquàrium”. Són dos quarts de cinc de la tarda i Frederic de Lloberola torna a la vida després d’una nit de gresca, seguida d’un somni brutal. A través del pòrtic d’ombres deliqüescents el lector s’endinsa també en un món de figures fabuloses, descrites en un llenguatge fora del comú.

Fabra subratlla: rimmel, suèter, calces de golf, yacht, dancing, cokteleres, lucky strike, catre, amor lliure, herpètics, lesbianisme, tuti subhastat, sordina, pippermint, gin, bacarà, entretingudes, hawaianes, pilositats, sex-appeal, fulanes, meublé, calaveres, snobisme, fer el tifa, nimfòmana, hipopotàmica, sandvitx, invertit, fúcsia, patejat, pacotilla, claveguerils, agigolonat, descamisat, sapastre molieresc i repicatalons. A Sagarra li interessaven els aspectes més foscos de la societat. Fabra el seguia amb el llapis a la mà, interrogant-se sobre quines paraules d’argot i noms de marques s’havien d’acceptar al diccionari general. Així, entre copa i copa de Picón, entre pipada i pipada de Half and Half, la cultura catalana va entrar de ple en el segle XX.

La Vanguardia, 11 novembre 2010

dissabte, 11 de desembre de 2010

Creus i creuetes

per Imma Monsó

[...] Vaig sentir que el nostre flamant president deia [...]: “El mestre ha de fer de mestre i el metge ha de fer de metge” (referint-se a les tasques burocràtiques que, cada vegada més, interfereixen en les nostres feines). Potser és una ximpleria, però he de dir que la frase em va arribar a l’ànima. Perquè de totes les calamitats que afecten els treballadors, una de les més pernicioses és aquesta forma de burocràcia (espessa per fora i buida per dins) que lleva temps i energia per treballar en l’essencial. Molt més perniciosa que el que es pugui pensar: interfereix en la qualitat de la feina i en la qualitat de vida. Aviat, si ningú no hi posa remei, interferirà en la qualitat de mort, perquè fins i tot per triar el taüt de l’ésser estimat el funerari haurà d’omplir el corresponent aplicatiu interactiu, i ens tindrà allà, traspassats de dolor, responent a preguntes idiotes mentre va posant-hi (mai més ben dit) creuetes.

Cada dia més, tu, mestre, metge, empleat de caixes i fundacions, utilitzes un percentatge més alt del temps omplint FAFOs o altres pandèmies burocràtiques. Als que tinguin la sort de viure aliens a aquesta terminologia els explico que FAFO és un acrònim de febleses, amenaces, fortaleses i oportunitats, calc d’una eina dissenyada per al màrqueting empresarial, la SWOT, les categories bàsiques de la qual són: “Producte: què venem? Procés: com ho venem? Client: a qui venem?”, etcètera. És a dir, l’eina per excel·lència del bon màrqueting. I com que el bon màrqueting ven meravellosament bé, ens l’han venut a tots, també a mestres, professors, metges i passerells diversos que de màrqueting no n’hem sabut mai gaire. “El que serveix per a l’empresa serveix per a tot en la vida”, ens van dir. I apa, a omplir aplicatius falta gent.

I ara tu, mestre, cada vegada tens menys temps per preparar classes, i tu, metge, menys temps per al pacient, i fins i tot tu, empleat de la caixa, et trobes tan inundat de burocràcia autoavaluadora que cada vegada tens menys temps per al client. Tant se’ns en fot el client, l’alumne o el pacient, que tu ja en tens prou amb la creu d’estar avaluant permanentment el que fas. En tens prou amb la creu de esprémer-te el cervell per justificar quines necessitats “detectes”. Ni tan sols és important que les atenguis. Més encara: ni tan sols és important que les detectis: l’important, l’essencial, és omplir l’aplicatiu i traduir tot el que fas a una terminologia ampul·losa el significat de la qual tendeix a zero. Si signifiqués “molt” no es podrien omplir FAFOs: què farien els gestors amb milers de formularis farcits de significat? No els podrien sistematitzar ni convertir en estadística! Aclaparats pel significat, se suïcidarien en massa. Així que és essencial que els ítems siguin el més vacus que sigui possible, de manera que has d’esprémer-te el cervell per entendre què et demanen.

Fins que per fi t’adones que el que et demanen no és que facis res de nou ni de millor, sinó que a allò mateix que feies li posis moltes creuetes. Però, ai!, el mateix que feies no pots fer-ho, perquè ni el temps ni la ment es donen tant que ho puguis fer tot. I com que estàs massa ocupat omplint els ítems del “pla de millora”, no pots millorar tampoc el que feies (en canvi, empitjorar-ho ja està fet).

Per això les paraules de l’Artur em van emocionar. I em vaig dir (és a dir, li vaig dir): “President, no l’he votat. Però si ens lliura de la plaga de les creuetes, la pròxima vegada el votaré per partida doble. El votaré molt. El votaré amb bogeria.” Espero la seva resposta, il·lusionada.

La Vanguardia 4 desembre 2010

dissabte, 4 de desembre de 2010

Estàndard únic sense unitat política?

per Albert Pla Nualart

[...] Fer un estàndard rere unes parets gruixudes i envoltat de savis que remenen llibres, o fins i tot ensenyar-lo en unes aules a uns alumnes que només volen aprovar, no és el mateix que convèncer aquell escriptor, actor o presentador, que allò que diu o escriu no està bé. Els acadèmics s’investeixen d’autoritat, tenen la paella pel mànec. Els correctors tenen només la força dels seus arguments, i això els fa conscients, dolorosament conscients, de la debilitat d’alguns arguments que dictats des de l’acadèmia semblen impecables.

Els correctors topem amb dues frases: “Això no ho diu ningú”, “Això ho diu tothom”. El que no diu ningú és el que volem que diguin. El que diu tothom és el que volem que no diguin. I en aquest esforç contra corrent sentim que el nostre crèdit, per moments, fa aigües.

I la pregunta que tots ens acabem fent, si no som mesells, és la següent: ¿quina és la distància raonable entre l’estàndard, entès en el sentit ampli (amb tots els registres), i la llengua que als parlants a qui corregim els surt de dins?

Hi ha una resposta acadèmica clara: justament perquè a cada parlant li surt de dins una llengua diferent, cal un estàndard inevitablement convencional que unifiqui aquesta diversitat, que sigui la llengua de tots sense ser la de ningú.

A un alumne en una aula, això ja el pot fer callar, però el corrector no queda convençut. I no hi queda perquè el que ell veu cada dia és que part de l’estàndard que ha de vendre no és –en efecte– la llengua de ningú, és un pur artifici, però part del que els surt als corregits té una gramàtica i una unitat que si conformessin l’estàndard li estalviarien molts maldecaps a ell i farien que tothom se sentís més còmode parlant correctament.

Llavors el corrector, si té inquietuds intel·lectuals, es pregunta: ¿què ha dut a aquest artifici?, i: ¿què impedeix que un ús general, arrelat i no interferit, conformi la llengua correcta? I per contestar-ho intenta entendre què pretenia Pompeu Fabra quan va codificar la llengua.

I constata que Fabra separa l’estàndard, més del que hauria calgut, de la llengua espontània de la majoria per tres raons: a) no accepta part de l’evolució de la llengua a partir del segle XV; b) vol fer un únic estàndard per al conjunt del domini lingüístic (amb algunes variants morfològiques); i c) té un ideal de llengua lògica que és extrínsec a la lògica de la llengua.

Aquestes tres raons es barregen i es confonen en algunes de les normes, sobretot sintàctiques (per exemple, la distribució de per i per a o la norma del canvi i caiguda de preposicions), que avui creen més problemes als usuaris.

La tercera raó ja l’he enunciat amb la crítica a dintre i la primera suscita dues preguntes ben òbvies. Una: ¿com podem diferenciar l’evolució genuïna de l’embastardiment (així en diu Fabra) en els canvis que experimenta el català a partir del segle XV? I l’altra: ¿l’estàndard s’ha de basar en la llengua que parlem o en la llengua que hauríem pogut parlar si la història hagués anat d’una altra manera?

Però és en la segona raó en la que em voldria centrar en aquesta comunicació: la de fer un estàndard únic amb algunes vel·leïtats polimòrfiques.

Sabem que un estàndard únic el podem fer de dues maneres: fent-hi convergir tots els dialectes en el que podríem anomenar estàndard composicional o basant-lo en un sol dialecte, que, per lògica, sembla que ha de ser el de més pes demogràfic, econòmic i social.

I què va fer Fabra? Una mica de tot. Des d’uns inicis molt barcelonistes va anar obrint el ventall fins que al final l’estàndard dolia i volia, es basava en el central però no del tot. I, més que barrejar dialectes, barrejava –sobretot en alguns punts de sintaxi– formes antigues amb formes modernes, partint de la base que un camí superador de la diversitat dialectal era depurar (un eufemisme de descastellanitzar): construir el català hipotètic que hauria tingut un país sobirà, prenent com a base la llengua medieval i de referent les altres llengües romàniques.

En l’estàndard final, per sort, també hi va pesar molt el realisme. I l’estàndard que tenim avui a Catalunya toca molt més de peus a terra del que farien suposar aquests pressupòsits teòrics.

Ara bé: allà on l’estàndard pretenia ser més composicional és on més ha fracassat i fracassa, és on la norma no s’interioritza, no passa a la llengua oral i esdevé, en definitiva, un obstacle que impedeix a molts professionals ser lingüísticament autònoms. [...]

Hi ha una diferència fonamental entre el que avui entenem per estàndard i el que entenia Fabra per llengua literària. Fabra mai no concebia que els usos marcadament col·loquials formessin part de l’estàndard. A principis del segle XX, l’ús públic s’associava només a registres formals.

Però si l’estàndard és la varietat adequada per dirigir-se a tot el domini lingüístic, avui ha d’incloure tots els registres. Perquè en els moderns mitjans de massa tenen més pes els registres informals que els formals.

Poso sempre el mateix exemple. Molts films estrangers doblats al català contenen escenes d’un registre informal i marcadament col·loquial. Per un principi elemental de versemblança aquestes escenes no es poden traduir en un estàndard artificiós. A l’espectador de Barcelona li grinyola que un hispano del Bronx per dir “li va dir que vingués” digui “li ho va dir”. Semblaria un hispano de l’IEC.

Però l’espectador de València quan sent aquest “l’hi va dir” i no el “li ho va dir” que diria ell, sap que l’hispano parla com si fos de Barcelona i això, depenent de complexos factors socials, culturals i polítics, també el pot fer sentir molt incòmode.

El que a mi em sembla clar és que avui l’estàndard s’ha de basar en un dialecte real i no pas en una barreja de dialectes, i que pel pes que hi té la llengua oral, no s’hauria d’apartar gaire (especialment en sintaxi) dels usos orals majoritaris d’aquell dialecte. Sempre entenent que la interferència del castellà n’ha de quedar exclosa.

Pensar que algú farà un ús de per i per a o dels pronoms febles substancialment diferent segons el grau de formalitat amb què parli em sembla una ingenuïtat. La sintaxi és massa inconscient perquè es pugui demanar al parlant aquest nivell d’autocontrol.

Exclosa la possibilitat d’un estàndard composicional o convergent, la gran pregunta és: ¿podem convertir l’estàndard basat en el central en l’únic de tot el domini lingüístic?; ¿és bo que ho fem? [...]

Ningú dubta que per a la supervivència de l’aranès o del gallec, acceptar-se com a variant dialectal de l’occità o el portuguès hauria evitat la seva lenta dissolució en les llengües veïnes. Però aquest és un argument racional que poc pot fer davant la resistència emocional a sacrificar identitat. Només la coerció institucional pot vèncer aquesta resistència.

Per catalans i valencians sotmetre’s a un únic estàndard, sigui el valencià o el català, donaria més opcions de futur a la llengua. Però aquest, torno a dir-ho, és un argument racional que mou ben poca gent. I el perill de recolzar la normalització en aquest argument és que engresqui tan poc que la llengua mori per falta d’ús.

Mentre la realitat sigui la que és, farà molt més per la vitalitat del valencià un estàndard en què els parlants es reconeguin i s’identifiquin que un de basat en el barceloní o creat amb l’artifici composicional. I exactament el mateix podem dir de l’estàndard de Catalunya o de les Balears.

Però a València, on la llengua té una salut molt més precària que a Catalunya, adonar-se d’això, no equivocar-se d’estratègia, és una qüestió de vida o mort. Ara és l’hora de l’ús, de l’extensió de l’ús.

Si algun dia es crea, com de fet en part ja existeix, un mercat únic o un univers mediàtic únic per a tot el domini català, que demani l’existència d’un supradialecte únic, les lleis d’aquest mercat segurament acabaran decantant la balança a favor del dialecte més potent en aquells usos de la llengua d’àmbit més general.

Mentrestant, el diàleg i el respecte mutu entre l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua sembla la via més intel·ligent i efectiva de defensar la llengua comuna.


Extracte de la comunicació titulada «L’estàndard únic sense unitat política o el carro davant dels bous», pronunciada a la II Jornada sobre el Valencià, «Pedagogia (llengua i literatura), ús social i normativa», organitzada per l’associació Taula de Filologia Valenciana, Alzira, 23 d’octubre del 2010