Sempre que ho reconec en públic em cal trobar arguments per defensar-me dialècticament dels que consideren –amb tot el dret– que les festes de Nadal han perdut tot el seu sentit religiós i/o espiritual i han quedat reduïdes a una campanya maliciosament orquestrada per conduir-nos, sense possibilitat d'escapolir-nos-en, cap al consumisme compulsiu més exagerat.
Però vet aquí que a les acaballes d'aquest 2010 ens trobem immersos en la crisi econòmica més profunda i sobtada que recordem. Només fa tres o quatre anys que vivíem feliços en l'abundància i, tot d'una, ens hem d'adaptar – vulguis o no– a les noves circumstàncies. I les noves circumstàncies són: negocis que tanquen les portes, amics i coneguts que es queden a l'atur, familiars que les passen magres per arribar a final de mes, previsions econòmiques alarmants als mitjans de comunicació.
I enmig d'aquesta onada de pessimisme, arriba, puntual a la cita, com cada any, el Nadal. Observo, encuriosida, al meu voltant. I què hi trobo? Els infants, no cal dir, amb la il·lusió intacta i els adults esforçant-se per no decebre-la (si la joguina és més barata, ja guarnirem més el paquet). La família prepara amb el mateix entusiasme el gran dinar de Nadal. Aquest any sense marisc, diu algú. I els regals seran més modestos, adverteix l'altre. I dit això, rialles, abraçades... el de sempre. Amb els amics organitzem l'amic invisible: res de restaurant, a casa i que cadascú porti alguna cosa, una truita de patates, unes croquetes. Algú m'explica que a la seva empresa han decidit renunciar al lot de Nadal i donar els diners equivalents al banc d'aliments de la ciutat. L'esperit nadalenc –allò que jo entenc per esperit nadalenc– roman intacte.
(Avui 11 desembre 2010)
