dissabte, 4 de desembre de 2010

Estàndard únic sense unitat política?

per Albert Pla Nualart

[...] Fer un estàndard rere unes parets gruixudes i envoltat de savis que remenen llibres, o fins i tot ensenyar-lo en unes aules a uns alumnes que només volen aprovar, no és el mateix que convèncer aquell escriptor, actor o presentador, que allò que diu o escriu no està bé. Els acadèmics s’investeixen d’autoritat, tenen la paella pel mànec. Els correctors tenen només la força dels seus arguments, i això els fa conscients, dolorosament conscients, de la debilitat d’alguns arguments que dictats des de l’acadèmia semblen impecables.

Els correctors topem amb dues frases: “Això no ho diu ningú”, “Això ho diu tothom”. El que no diu ningú és el que volem que diguin. El que diu tothom és el que volem que no diguin. I en aquest esforç contra corrent sentim que el nostre crèdit, per moments, fa aigües.

I la pregunta que tots ens acabem fent, si no som mesells, és la següent: ¿quina és la distància raonable entre l’estàndard, entès en el sentit ampli (amb tots els registres), i la llengua que als parlants a qui corregim els surt de dins?

Hi ha una resposta acadèmica clara: justament perquè a cada parlant li surt de dins una llengua diferent, cal un estàndard inevitablement convencional que unifiqui aquesta diversitat, que sigui la llengua de tots sense ser la de ningú.

A un alumne en una aula, això ja el pot fer callar, però el corrector no queda convençut. I no hi queda perquè el que ell veu cada dia és que part de l’estàndard que ha de vendre no és –en efecte– la llengua de ningú, és un pur artifici, però part del que els surt als corregits té una gramàtica i una unitat que si conformessin l’estàndard li estalviarien molts maldecaps a ell i farien que tothom se sentís més còmode parlant correctament.

Llavors el corrector, si té inquietuds intel·lectuals, es pregunta: ¿què ha dut a aquest artifici?, i: ¿què impedeix que un ús general, arrelat i no interferit, conformi la llengua correcta? I per contestar-ho intenta entendre què pretenia Pompeu Fabra quan va codificar la llengua.

I constata que Fabra separa l’estàndard, més del que hauria calgut, de la llengua espontània de la majoria per tres raons: a) no accepta part de l’evolució de la llengua a partir del segle XV; b) vol fer un únic estàndard per al conjunt del domini lingüístic (amb algunes variants morfològiques); i c) té un ideal de llengua lògica que és extrínsec a la lògica de la llengua.

Aquestes tres raons es barregen i es confonen en algunes de les normes, sobretot sintàctiques (per exemple, la distribució de per i per a o la norma del canvi i caiguda de preposicions), que avui creen més problemes als usuaris.

La tercera raó ja l’he enunciat amb la crítica a dintre i la primera suscita dues preguntes ben òbvies. Una: ¿com podem diferenciar l’evolució genuïna de l’embastardiment (així en diu Fabra) en els canvis que experimenta el català a partir del segle XV? I l’altra: ¿l’estàndard s’ha de basar en la llengua que parlem o en la llengua que hauríem pogut parlar si la història hagués anat d’una altra manera?

Però és en la segona raó en la que em voldria centrar en aquesta comunicació: la de fer un estàndard únic amb algunes vel·leïtats polimòrfiques.

Sabem que un estàndard únic el podem fer de dues maneres: fent-hi convergir tots els dialectes en el que podríem anomenar estàndard composicional o basant-lo en un sol dialecte, que, per lògica, sembla que ha de ser el de més pes demogràfic, econòmic i social.

I què va fer Fabra? Una mica de tot. Des d’uns inicis molt barcelonistes va anar obrint el ventall fins que al final l’estàndard dolia i volia, es basava en el central però no del tot. I, més que barrejar dialectes, barrejava –sobretot en alguns punts de sintaxi– formes antigues amb formes modernes, partint de la base que un camí superador de la diversitat dialectal era depurar (un eufemisme de descastellanitzar): construir el català hipotètic que hauria tingut un país sobirà, prenent com a base la llengua medieval i de referent les altres llengües romàniques.

En l’estàndard final, per sort, també hi va pesar molt el realisme. I l’estàndard que tenim avui a Catalunya toca molt més de peus a terra del que farien suposar aquests pressupòsits teòrics.

Ara bé: allà on l’estàndard pretenia ser més composicional és on més ha fracassat i fracassa, és on la norma no s’interioritza, no passa a la llengua oral i esdevé, en definitiva, un obstacle que impedeix a molts professionals ser lingüísticament autònoms. [...]

Hi ha una diferència fonamental entre el que avui entenem per estàndard i el que entenia Fabra per llengua literària. Fabra mai no concebia que els usos marcadament col·loquials formessin part de l’estàndard. A principis del segle XX, l’ús públic s’associava només a registres formals.

Però si l’estàndard és la varietat adequada per dirigir-se a tot el domini lingüístic, avui ha d’incloure tots els registres. Perquè en els moderns mitjans de massa tenen més pes els registres informals que els formals.

Poso sempre el mateix exemple. Molts films estrangers doblats al català contenen escenes d’un registre informal i marcadament col·loquial. Per un principi elemental de versemblança aquestes escenes no es poden traduir en un estàndard artificiós. A l’espectador de Barcelona li grinyola que un hispano del Bronx per dir “li va dir que vingués” digui “li ho va dir”. Semblaria un hispano de l’IEC.

Però l’espectador de València quan sent aquest “l’hi va dir” i no el “li ho va dir” que diria ell, sap que l’hispano parla com si fos de Barcelona i això, depenent de complexos factors socials, culturals i polítics, també el pot fer sentir molt incòmode.

El que a mi em sembla clar és que avui l’estàndard s’ha de basar en un dialecte real i no pas en una barreja de dialectes, i que pel pes que hi té la llengua oral, no s’hauria d’apartar gaire (especialment en sintaxi) dels usos orals majoritaris d’aquell dialecte. Sempre entenent que la interferència del castellà n’ha de quedar exclosa.

Pensar que algú farà un ús de per i per a o dels pronoms febles substancialment diferent segons el grau de formalitat amb què parli em sembla una ingenuïtat. La sintaxi és massa inconscient perquè es pugui demanar al parlant aquest nivell d’autocontrol.

Exclosa la possibilitat d’un estàndard composicional o convergent, la gran pregunta és: ¿podem convertir l’estàndard basat en el central en l’únic de tot el domini lingüístic?; ¿és bo que ho fem? [...]

Ningú dubta que per a la supervivència de l’aranès o del gallec, acceptar-se com a variant dialectal de l’occità o el portuguès hauria evitat la seva lenta dissolució en les llengües veïnes. Però aquest és un argument racional que poc pot fer davant la resistència emocional a sacrificar identitat. Només la coerció institucional pot vèncer aquesta resistència.

Per catalans i valencians sotmetre’s a un únic estàndard, sigui el valencià o el català, donaria més opcions de futur a la llengua. Però aquest, torno a dir-ho, és un argument racional que mou ben poca gent. I el perill de recolzar la normalització en aquest argument és que engresqui tan poc que la llengua mori per falta d’ús.

Mentre la realitat sigui la que és, farà molt més per la vitalitat del valencià un estàndard en què els parlants es reconeguin i s’identifiquin que un de basat en el barceloní o creat amb l’artifici composicional. I exactament el mateix podem dir de l’estàndard de Catalunya o de les Balears.

Però a València, on la llengua té una salut molt més precària que a Catalunya, adonar-se d’això, no equivocar-se d’estratègia, és una qüestió de vida o mort. Ara és l’hora de l’ús, de l’extensió de l’ús.

Si algun dia es crea, com de fet en part ja existeix, un mercat únic o un univers mediàtic únic per a tot el domini català, que demani l’existència d’un supradialecte únic, les lleis d’aquest mercat segurament acabaran decantant la balança a favor del dialecte més potent en aquells usos de la llengua d’àmbit més general.

Mentrestant, el diàleg i el respecte mutu entre l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua sembla la via més intel·ligent i efectiva de defensar la llengua comuna.


Extracte de la comunicació titulada «L’estàndard únic sense unitat política o el carro davant dels bous», pronunciada a la II Jornada sobre el Valencià, «Pedagogia (llengua i literatura), ús social i normativa», organitzada per l’associació Taula de Filologia Valenciana, Alzira, 23 d’octubre del 2010