dissabte, 27 de novembre de 2010

«Ja els agradaria ...»

per Teresa Sesé

Vicent Todolí
“Barcelona té una xarxa de museus molt suggestiva: la Miró, la Tàpies, el Picasso, el MNAC, el Macba... Ja els agradaria a moltes ciutats...”, declarava fa uns dies a “La Contra” Vicent Todolí quan se li feia veure que ens mancava un d’aquests supermuseus decimonònics que tradicionalment han acomplert la missió de custodiar el llegat artístic d’una ciutat o d’una nació.

L’exdirector de la Tate té raó. Avui ja no té sentit pensar en els museus com a contenidors, sinó com a espais que convidin a la reflexió i la polèmica, a pensar sobre nosaltres mateixos. Però en la seva radiografia d’aquella Barcelona singular, Todolí va oblidar encara un altre fet diferencial: l’existència d’un nombre creixent de mecenes i col·leccionistes privats que no només han enriquit el nostre patrimoni artístic –en un país sense tradició de col·leccionisme públic, els museus s’han anat alimentant gràcies a les donacions dels privats–, sinó que en els últims temps, a més, s’han dedicat a exposar-lo públicament.

Lluís Bassat, la col·lecció del qual nodrirà el futur Museu d’Art Contemporani de Mataró, és l’últim a incorporar-se en aquesta llista de mecenes i col·leccionistes que sembren Catalunya de nous centres d’art i sense els quals el nostre pes cultural, per descomptat, no seria el mateix. Parlo per exemple de l’hoteler Clos i del seu Museu Egipci, de la Fundació Godia, gràcies a la qual aquests dies es poden contemplar obres mestres del segle XVIII que sense la seva iniciativa difícilment s’exhibirien a Barcelona; de la Fran Daurel, de Foto Colectania, que ens descobreix al gran Paco Gómez; de la Fundació Suñol, amb una magnífica retrospectiva de Gordillo; de l’AD, Alorda-Derksen, de la Vila-Casas, que té fins a cinc seus i que, com la col·lecció Bassat, omple en part el buit que hi ha al voltant d’artistes catalans destacats que no tenen entrada ni al MNAC ni al Macba. I encara: el flamant Museu del Modernisme Català, impulsat per Fernando Pinós i María Guirao, el futur museu de l’artista suís Peter Stämpfli a Sitges o el de l’empresari Julio Sorigué a Lleida.

La Vanguardia, 11 novembre 2010