dissabte, 20 de novembre de 2010

Cada u amb el seu fred

per Josep Maria Espinàs

En alguns moments d’aquests dies passats he sentit una mica de fred. Potser quan surtin aquestes ratlles tots els lectors estaran d’acord que el fred ja es nota. O s’ha notat, d’acord amb la predicció meteorològica. En qualsevol cas, una cosa és el fred termomètric i una altra, el fred personal. Cada u té el seu fred, com cada u té la seva calor. Hi ha el fred objectivable i el fred sensació.

Aquesta enorme diversitat de sensacions fa que les discussions sobre el fred siguin inútils i no ajudin gaire a la pau del diàleg. La frase més corrent és aquesta: «¿Com és possible que tinguis fred, si no en fa?» En aquesta frase hi ha un punt d’irritació que és absurd. Una cosa és que faci fred i una altra, tenir-ne. Ja podem dir al fredolic que estem a 20 graus. L’al·lusió a la temperatura té un cert to dictatorial. Tothom ha de tenir fred, en aquest moment. D’aquí a tres hores, ningú n’ha de tenir.

No és que hagi tingut molt de fred, aquests dies, però sí una mica. Ja es comprèn que això de molt i d’una mica són unes expressions absolutament inexactes, i tan relatives que no admeten una discussió raonable.

S’ha dit que la vellesa és un procés de refredament, i si això és veritat, com em sembla, és natural que un jove i jo no ens posem d’acord sobre el fred que fa. Si volguéssim ser objectius, aquest “fa” no l’hauríem de dir mai. El que compta és si en tenim, i el dret de cada u a tenir el seu fred no em sembla discutible. Però per una raó que ignoro, la divergència d’opinió sobre aquest punt provoca sovint uns enfrontaments no gaire agradables. És el resultat de creure que la nostra sensació ha de ser forçosament compartida.

«Ja portes bufanda?», em diu un amic que no en porta. Potser m’hauria de justificar: «Sí, noi, a la meva edat...» (argument general). També és útil dir «tinc el coll irritat» (argument concret). O sigui, que el fet de tenir fred o de tenir calor sempre s’ha de justificar. No hi ha tanta gent com ens pensem que cregui en la diversitat de la naturalesa humana.

O sigui, que aquests dies he anat més abrigat que la majoria de ciutadans, i espero que l’hivern de debò no trigui gaire a arribar. No perquè el fred hivernal m’agradi –encara que el trobo estimulant– sinó per confondre’m còmodament entre tots els meus conciutadans que decidiran posar-se anoracs, bufandes i, fins i tot, guants.

(El Periódico, 17 novembre 2010)