dijous, 30 de setembre de 2004

Valencians, odieu-nos!

Ens podeu odiar, sí, els pocs o molts valencians que creieu ingènuament que compartiu res amb els catalans. Ens podeu odiar ben de grat, perquè ací dalt tothom passa de vosaltres, i en realitat ni tan sols ens molesta el que feu amb la nostra/vostra llengua comuna. Només ens interessa el cas de vegades, si hi ha diners o quota de poder polític pel mig o possibilitats de sortir prou eixerits als diaris. Als catalans no ens fa res que un jutge cridi com a imputada una filòloga valenciana, secretària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, perquè una suposada actuació seva permeti interpretar un acord de l’Acadèmia en sentit favorable a la unitat de la llengua. (Ella, per cert, nega aquesta manipulació –és a dir, que el que va decidir l’AVL és el que es va traslladar a l’acta de la reunió, sense tocar ni una coma–, i jo me la crec, però ara no parlem d’això, sinó del fet terrible que un jutge pugui imputar una persona en una causa penal perquè un senyor, feixista confés, ho demana.) Però aquí dalt no ens fa ni fred ni calor el fet que ella hagi comès o no un delicte, com diu un jutge. I no és perquè diguem: “Escolteu, heu creat una Acadèmia en contra del nostre criteri, doncs ara ja us ho fareu sols, em sap greu, nena.” No, no. No és pas una posició de venjança, que implicaria un xic d’interès ni que fos reactiu. La dels catalans, és una actitud de menfotisme absolut. O de càlcul. En aquest cas, ens preguntem, hi ha res a guanyar? Puc almenys “posicionar-me” com a partit o com a entitat i treure el cap als mitjans de comunicació? Potser sí, però... em convé un posicionament que impliqui una crítica a la justícia espanyola i que pot provocar que a partir d’ara els jutges em mirin de mal ull? No em convé? Doncs, m’és ben igual, ni tan sols en vull saber res. La dona aquesta de l’Acadèmia, que la bombin. Per mi, com si la condemnen a sis anys de presó o la passen per les armes. Si no me’n puc beneficiar gens, a què trauria cap que jo –partit polític, institució cultural, entitat ciutadana, sindicat, govern, òrgan de representació pública…– perdi el temps amb aquestes bajanades? Mireu, la vida és molt complexa i tenim molta feina. Au, bon dia tingui.

Només així s’explica que una filòloga dels que fins ara uns quants ingenus en dèiem Països Catalans –quin cinisme– passi aquests dies per l’angúnia de poder ser condemnada a presó per un presumpte “delicte de llengua”, i que cap diari de Catalunya, cap ni un, no hagi dit ni ase ni bèstia. Hi ha hagut unanimitat en la indiferència, tret d’una sola web, el Racó Català, que compta amb usuaris de tots aquests països nostres, i dues llistes de professionals de la llengua que també tenen membres d’arreu dels territoris catalanoparlants: Zèfir i Migjorn.

I no canviarà la diagnosi el fet que els propers dies es publiqui o no alguna cosa, ben extractada, polida, maquillada i agençada, a la secció de cartes al director d’un o un altre diari; no canviarà res, perquè aquestes seccions no formen part, com si diguéssim, del contingut informatiu dels mitjans, sinó que són el peixet que els diaris ens donen als lectors perquè no sigui dit. És clar que també podria ser que no donin ni el peixet, no fos cas que algú, llegint una carta, s’estranyi que el seu diari de tota la vida no hagi dit res sobre el tema a la secció que correspon.

Els valencians, pocs o molts, que poden sentir-se representats per aquestes angúnies de Marisol González tindrien tota la raó del món si ens odiessin i decidissin de manera irrevocable, a partir d’ara, fer rotllo a part.

(Si algú vol saber més sobre el cas pot llegir açò.)

Petita rectificació o precisió posterior: valencians, no odieu tots els catalans, que molts sabrien reaccionar si coneguessin aquesta història. Hem d'odiar tots, valencians i catalans, els mitjans de comunicació que amaguen els fets i ens impedeixen estar degudament informats de les coses que passen.