Per a què serveix un banc? Si ho haguéssim d’explicar a un marcià que acabava d’aterrar al nostre món, segurament li explicaríem que un banc serveix per treure rendiment als estalvis que la gent aconsegueix amb la seva feina, perquè els diners no es cansen de treballar i fent-los servir es poden aconseguir moltes coses bones i també dolentes, i fins i tot és pot fer que creixin i es multipliquin. Com que molta gent no gasta els diners de manera absolutament regular, sinó que hi ha períodes de més despeses i períodes de menys –excepte els que no arribem mai a final de mes, que també som un bon grapat–, els bancs et guarden els diners que no gastes fins al dia que els necessites i en treuen profit, teòricament a canvi d’un interès.
Abans, dipositar diners al banc implicava sempre un petit benefici per a l’impositor (el client), tot i que aquest benefici fos més teòric que real, per l’increment paral·lel del cost de la vida. Psicològicament, però, el client feia un favor al banc i se’n refiava. Anava al banc que li mereixia més confiança perquè tenia la seguretat que aquella gent tractarien correctament els seus diners. La gent escollia el banc per afinitat ideològica, identificació nacional o simpatia i confiança personal amb els seus dirigents.
Em segueixen? Des de fa ja una bona colla d’anys, els bancs van decidir que en comptes de pagar-nos interessos, començarien a cobrar-nos comissions per tenir els nostres diners i gestionar-los. Al començament, la gent es va sorprendre. Però la comoditat i l’anar fent són molt poderosos, i ara ja prenem per cert que tenir diners al banc no és de franc. Ara, psicològicament considerem que és el banc que ens fa un favor de rebre els nostres diners i guardar-los. El banc és com una caixa forta o un aparcament, i això vol dir que cal pagar lloguer. Així ens ho han venut, tot i que no és veritat perquè encara hi ha alguna caixa que no cobra res per tenir diners dipositats i, per tant, vol dir que els altres, la majoria, ens aixequen la camisa.
Doncs, mirin, des de fa uns quants anys, el gran negoci que fan els bancs és justament aquest: cobrar-nos per tenir els nostres diners. I no cal dir que si els demanes diners, també et cobren, només faltaria. Cobren sempre, facin el que facin. No sols això: els diners que ens cobren per tenir els nostres diners són, de fet, els únics diners que guanyen. Què feien abans, que ara ja no ho fan... o no ho saben fer? No queda cap banquer que sigui capaç de fer guanyar diners als seus clients, o almenys de no fer-los-en perdre, amb inversions o amb allò que feien abans de començar a cobrar-nos?
Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona. Comisions netes, 528 milions. Benefici, 532 milions. Titulars de premsa: “La Caixa guanya 532 milions gràcies als crèdits i les filials” (El Periódico 24 juliol 2004), “La Caixa gana 532 millones, un 11% más, por la actividad comercial y las participadas” (La Vanguardia 24 juliol 2004), “L’entitat guanya 532 milions gràcies a l’activitat comercial i a l’aportació de les participades” (Avui 24 juliol 2004). (Qui fa els titulars dels diaris, per cert? Els encarreguen a la Caixa mateix?)
Caixa Catalunya. Comissions netes, 111 milions. Beneficis, 121. Titulars de premsa: “El benefici del grup financer creix al primer semestre un 16,4% i se situa en 121 milions d’euros” (Avui, 22 juliol 2004)
Banc Sabadell. Comissions, 207 milions. Beneficis nets, 160 milions. Titulars de premsa: “El Banc Sabadell guanya 160 milions fins al juny, un 28 per cent més” (Avui, 22 juliol 2004)
BBVA. Comissions: 1.650 milions. Beneficis, 1.355 milions. Titulars: “El BBVA ganó 1.355 millones en el primer semestre [por] la favorable evolución de los negocios en América” (La Vanguardia, 26 juliol 2004)
BSCH. Comissions, 2.280 milions. Beneficis, 1.910 milions. Titulars de premsa: “El BSCH va tenir un augment de beneficis del 47,78% fins al juny. El creixement és degut a les plusvàlues...” (El Periódico de Catalunya, 27 juliol 2004)
Com es veu amb aquestes xifres, els tres bancs, si no fos per les comissions, haurien tingut pèrdues. Les dues caixes no, però deunidó com s’assemblen les dues quantitats, comissions i beneficis.
És ben clar que tot això, la premsa ho sap perfectament, i podria criticar-ho o almenys descriure-ho d’una manera un pèl menys servilista. La premsa, però, i especialment la secció econòmica de la premsa, escriu gairebé sempre amb l’ull posat als ingressos publicitaris que té el mitjà, i els bancs hi són part important, i per això els titulars dels diaris sobre els “beneficis” dels bancs no fan mai cap referència a qüestions galdoses... tret del cas que el banc ja hagi fet fallida o hi estigui a punt. En general, el banc fa una nota de premsa dient que els beneficis són deguts a tal qüestió, i els mitjans de comunicació copien "a tal qüestió", sense cap mena d’esperit crític. Com ha dit Michael Moore, el director de cine (Bowling for Columbine, Fahrenheit 9/11), "els mitjans de comunicació formen part del món empresarial. I la seva feina és lloar el qui mana" (El País Semanal, 25 juliol 2004, p. 49).
Bé, les coses són així i tampoc no cal alarmar-se ni fer grans escarafalls, però és bo saber-les.
