Històries del metro (V): Com falla el metro

Ara que ja fa uns quants mesos que agafo el metro cada dia, ho puc dir: el metro falla molt. Molt. MOLT. De vegades són fallades de poca importància, com ara un retard de 5-6 minuts. Però si aquest retard és en hora punta... llavors esdevé un problema greu. Aquests retards provoquen el caos, perquè el metro, en hores punta i en determinats trajectes –els del centre de Barcelona– van plens com un ou: hi ha determinats trams de determinades línies en determinades hores del dia que el metro va al límit de la capacitat. I llavors, si en cinc o sis minuts en comptes de passar tres combois –fins a 800 persones cada tren– en passa només un, senzillament no es pot absorbir el nombre de gent que s’acumula a l’estació. Llavors, si tens pressa i sort, potser t’hi fiques com pots. Si no tens prou pressa ni prou sort, pots perdre ben bé un quart o mitja hora fins que la situació torna a la normalitat i pots agafar un tren amb una certa dignitat. Això de fer de persona digna només ho he experimentat una vegada: la resta de cops que m’ha passat tenia pressa i m’he portat indignament: m’hi he ficat com he pogut, si no en el primer tren, en el segon que ha passat o en el tercer. En fi, aquestes fallades suposadament menors de cinc minuts de retard en hores punta, passen molt sovint. MOLT.

Però després hi ha les fallades majors, i deunidó les que s’hi produeixen: línies aturades, trams interromputs, avaries tècniques, portes que no s’obren, escales mecàniques que no funcionen, màquines marcadores de targetes que es fan malbé, escales d’obra –no les mecàniques, no: les normals– que decideixen arreglar tot d’un plegat un dilluns a les 8 del matí i que impedeixen l’accés a l’andana (6 de novembre, Sagrada Família)...

Com deia abans, crec que el metro de Barcelona es troba al límit de capacitat i la gent que hi treballa no donen l’abast. I llavors, el més petit entrebanc esdevé un desori de ca l’ample. Calen més trens, més estacions i, sobretot, una organització més racional dels serveis públics terrestres per alleugerir la pressió que pateix el metro. En continuarem parlant.

Històries del metro (I): La disciplina dels barcelonins
Històries del metro (II): Suïcidi al metro
Històries del metro (III): «Per la seva seguretat...»
Històries del metro (IV): «No hi pugeu després...»


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)