dissabte, 23 de desembre de 2006

L’herència que he rebut

La llengua amb l’accent i la cantarella anoienca, i les dites de la comarca, i l’orgull de parlar bé l’idioma, i els renoms dels veïns i dels cappares del poble, i tenir una rambla i un passeig, i el conill amb allioli i les costelles a la brasa i la carn d’olla i els canelons, i els panellets i la crema cremada encara que jo no tasti el sucre, i no cansar-se de sentir com toca la cobla ni de veure ballar sardanes ni de mirar els castellers –ni de patir cada vegada pel pom de dalt–, i ser estalviador i no comprar res si no tens diners, i fer un petó i no dos, i ser assenyat i ensems arrauxat i alhora pactista, i no celebrar el Nadal fins el dia 25, i no fer tanta festa per l’aniversari com pel sant o el dia del nom, i saber cantar Els segadors i El cant de la senyera i també Muntanyes del Canigó, i conèixer una mica els bolets, i posar el caganer al pessebre i fer servir el porró i apreciar el pa amb oli i ametlles crues...

Tot això és part del llegat que he rebut. I jo, a tot això que a gairebé tothom li sembla bé que conservi i que estimi, perquè són les meves arrels, hi afegeixo la creença religiosa. I en aquest punt n’hi ha que em critiquen. De vegades em costa, perquè s’amaga molt, però vull creure en un Déu que és pare i que encara que a voltes no ho sembli, sé que m’estima. Aquesta creença religiosa no la sé destriar de la resta de l’herència. Una creença religiosa que vaig rebre amb pols al damunt, amb corrupció cultural i força afegits que eren fruit de les circumstàncies històriques, però que un cop espolsada i regenerada, no veig per què haig de considerar-la diferent de la resta del llegat, com si fos una part empestada de la família amb qui calgués estar renyit per generacions i generacions –això és molt d’Igualada.

Vull dir que és com si hagués après Els segadors amb corruptel·les en la lletra i la música. Un cop revisada la versió i acarada amb l’original, per què l’hauria de menysprear?

Sí, som al Nadal i tocava parlar d’alguna cosa d’aquestes. Enguany, de religió.

Per mi, conservar tot això, amb les adaptacions que calguin, és important, no hi sé renunciar. Deixar-ho de banda em semblaria una mena de traïció a la pàtria. La pàtria no és sols el país, és també el patrimoni. Cal conservar-lo amb adaptacions, això sí, perquè també adaptem cada dia la llengua, hi fem les modernitzacions necessàries per tal d’entendre’ns més bé. En l’àmbit de la religió també cal fer-hi arranjaments, cal esporgar-la perquè lluï el que és important, que és la capacitat de l’home per comunicar-se amb qui l’ha creat –alguns creiem això, i és compatible amb totes les evolucions anteriors o posteriors que diguin els científics. Per mi, ara que hi som, és falsa la dicotomia evolucionisme - creacionisme. Per mi, el que crec és que hi ha d’haver un principi de tot plegat, i que aquest principi és una persona que ha pres una decisió. I aquesta persona s’ha comunicat amb els homes, ha viscut com un de nosaltres i es va morir –el van o el vam matar, es va deixar matar. Però ara és viu, i ens espera en un més enllà en el qual el nostre esperit satisfarà la seva ànsia d’infinit i de felicitat, que aquí no es pot sadollar de cap manera. Aquest és el resum de tot plegat.

Complicat? Potser sí. Utòpic? Segurament sí. Però em resulta més senzill creure en aquesta història que no en una eterna sopa d’àtoms de la qual ha sorgit al final, com un estadi més, l’ésser humà amb la seva capacitat immensa de ser feliç i desgraciat i de transcendir el temps i l’espai... una capacitat abocada al fracàs absolut perquè quan ens morirem s’acabarà tot. Còmode? No, no és còmode ser creient, ara com ara. És més còmode deixar-se portar pel dia a dia, anar fent, mirar de no molestar gaire i no preocupar-se per res més. Terapèutic? Sí, això sí, reconec que creure és una bona teràpia en determinats moments de la vida. Per això no entenc alguns no creients com volen arrencar les creences de la gent si us plau per força. Que no veuen que en determinats casos els llevaran unes armes que els són necessàries per a la supervivència en aquest món difícil? Que no s’adonen que no tothom és tan fort com ells per tirar endavant sense crosses?

(I per què li costa tant a l’Església catòlica ser creïble a casa nostra? Perquè durant molts anys una bona colla d’eclesiàstics van estar al costat de qui matava, torturava, mentia i robava de manera sistemàtica. I n’hi ha, ara, a l’Església, aquí al costat, a Espanya –sembla que no tant a Catalunya–, que continuen amb esquemes similars als de llavors, que estan al costat dels que menteixen i donen suport a guerres i a violències de tota mena, que sembla que enyoren el nacionalcatolicisme. No calen més raons per explicar l’actual descrèdit dels catòlics a l’Estat espanyol i, de manera molt especial, a Catalunya, tot i les diferències de tarannà entre uns bisbes i uns altres. Suposo que els catalans no hem sigut mai tan proclius a la barreja de religió i política com ho han estat els castellans. Vull dir que a molts d’ells ja no els ve d’aquí, i en canvi a nosaltres, a molts de nosaltres, ens revolta. I la revolta dura, perquè des d’alguns àmbits eclesiàstics espanyols encara ens arriben vents contraris. Crec sincerament que la independència de Catalunya –si més no, la independència episcopal, en aquest cas passar a una dependència directa de Roma– també podria contribuir a un certa normalització de les relacions entre els catalans i la que fins fa una generació havia estat secularment i de manera molt majoritària la seva església.)

En fi, que la religió és un fenomen massa important en la història de la humanitat com perquè se l’enduguin a la tomba Franco i els seus, els últims representants de l’edat mitjana. Seria la seva victòria darrera: «La religió, Déu, la transcendència, el més enllà... nostres per sempre!» No, ni parlar-ne. Seria molt poc intel·ligent per part dels pacifistes, dels ecologistes, dels partidaris de la raó, la llibertat i l’ésser humà, dels demòcrates veritables que no ho som per tàctica sinó que n’estem convençuts. Ni parlar-ne, de cedir-los aquest patrimoni: Déu és de tots. Encara més: Déu és més d’esquerres que de dretes, perquè Déu o és dels desafavorits o no és Déu. «En veritat us dic que és més fàcil que un camell càpiga pel forat d’una agulla que no que un ric entri dins el regne de cel.» Per dir-ne una.

Acabo amb una anècdota que té un punt de connexió amb això. Sé que és una anècdota i prou. Fa unes setmanes deia un famós oncòleg europeu, un dels experts més prestigiosos del món en càncer, d’aquests que se’n va anar a fer les Amèriques i hi va triomfar:

–Creu que hi ha alguna cosa més enllà d’aquesta vida?
–Segur. Per definició, l’energia ni es crea ni es destrueix, es modifica.

–I en què creu que ens transformem?
–Vostè creu només en allò que veu? No veiem les ones dels mòbils, però hi són. Hi ha moltes coses que no veiem i que existeixen.

–La nostra consciència ens sobreviu?
–Sí, de fet ens sobreviu la memòria. El que no veiem en la nostra ignorància no vol dir que no existeixi. El que no ens expliquem avui potser ens ho explicarem demà, però hi ha experiències meravelloses.

–Vostè les ha viscudes?
–Sí, veig pacients en situacions dificilíssimes que tiren endavant i altres en situacions molt més fàcils que no ho fan. Existeixen les ganes de viure?... Segur. Les veiem? No, i això és en part l’art de la medicina: el professional no ha de ser únicament el científic, ha de tenir sensacions que es comparteixin, que vagin més enllà del fet físic.

(Entrevista d’Ima Sanchís a Carlos Cordon, director de patologia molecular del Memorial Sloan-Kettering Cancer Center de Nova York, La Vanguardia 16 novembre 2006; ja sé que el que diu no és concloent, ni de lluny, però em va fer gràcia llegir-ho perquè no és freqüent avui trobar-se que un científic mira de recolzar la creença religiosa en raonaments científics.)

I una altra anècdota. L’endemà no l’altre de morir-se el dictador xilè Pinochet –res d’exdictador: va morir-se com a dictador, ser dictador no és un càrrec com ser president–, El País va publicar com cada dia un acudit de Carles Romeu: «L’última gran burla dels dictadors és morir-se al llit», diu Miguelito amb posat de desànim. I l’escolà que sovint l’acompanya quan parla de religió afegeix: «I si almenys hi hagués un infern...» (El País, 12 desembre 2006). Doncs, aquest és un altre motiu per creure en el més enllà. No per desitjar mal a ningú, sinó perquè ho requereix la justícia còsmica. D’acord, un més enllà amb misericòrdia (si no, pobres de nosaltres), però amb misericòrdia no obligatòria, només per a qui la demana i, amb la seva actitud durant la vida, s’hagi fet creditor de rebre’n. Si algú ha d’anar a l’infern, per mi, serà qui no hagi estat capaç d’eixir del capoll dictatorial que ell mateix s’haurà construït en la vida d’ací baix.

I una tercera, aquesta a la contra, també de l’entorn dels dictadors: «No aconsegueixo entendre com és que ha acabat així tot plegat, però en aquests moments resulta impossible continuar creient en Déu.» (Eva Braun, 23 abril 1945, un dia abans de suïcidar-se amb Hitler al búnquer de la Cancelleria de Berlín; la referència està presa de Nevrin E. Gun, Eva Braun: Hitler's Mistress, Londres 1969).

Sí, demà a la nit tornaré a anar a la missa del gall. És part de l’herència. Bon Nadal.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)