dimarts, 6 de desembre de 2005

Les festes de Nadal

Que un dels factors d’identitat del nostre país és la llengua ho tenim molt clar. Però a vegades, els avatars de la història i les barreges perverses de política i religió poden haver fet que perdem de vista que hi ha tradicions i costums que formen part també del nostre patrimoni i que no ens els hem de deixar escapar. O, si s’han mig perdut, hem de mirar de recuperar-los, de restaurar-los, d’actualitzar-los si cal. Un amic de Castelló, en Josep, em deia fa un temps, parafrasejant Josep Pla, que “el meu país és allà on puc demanar coca per berenar i ningú no em mira malament”. Bé, doncs, encara és així i que duri, però podria passar que les festes de Nadal, que aquí s’han viscut sempre d’una determinada manera que és la pròpia nostra, s’aigualissin i quedessin negades en cultures i tradicions alienes, i això seria una pèrdua greu en el patrimoni cultural de la humanitat. La nostra causa té de diferent amb altres mancances i necessitats socials del món, com deia el president Companys, que en el nostre cas som nosaltres sols els que podem conservar-la, mentre que altres causes humanitàries tenen més possibles defensors.

Doncs bé, les festes de Nadal podríem considerar que comencen avui, diada de sant Nicolau. És el dia del bisbetó de Montserrat. Demà passat, festa de la Puríssima (i no Immaculada, que això ve del castellà, de manera que els que tinguin el costum tan lleig de fer l’acudit macabre sobre el llarg pont d’aquests dies s’han de referir al “pont de la puríssima constitució” i no al de la “immaculada constitució”) i, amb la Puríssima, la Mare de Déu Fumadora d’Arenys, entre altres costums. També hi ha la fira de Santa Llúcia, que ja ha començat i que afortunadament és ben viva, i amb ella, les llucietes captaires i els dinerets i el pa de Santa Llúcia i el ball de l’almorratxa i la tabalà de València (tot això el dia 13). Després tenim, el 18, el rosari de les embarassades i els enciams i els xanguets. I el 21, la fira dels galls i el pare Llop, i “per Sant Tomàs neu al nas”, i la caritat dels quaranta pans i el tortell del padrí al Vallespir i al Rosselló. I les vigílies de Nadal, matem el gall. I el dia 24 el tió cal que cagui a cops de bastó, i la missa del gall que si no vigilem ja no la faran en català perquè només hi aniran turistes. I després tenim el torrons d'Agramunt, de Xixona i d’Alacant i les neules de Camprodon, del Maresme, de Palma i de tot arreu, i llavors hi ha en Fumera de la Costa Brava i el Pelut de la Garrotxa i les caramelles d’Eivissa, que són diferents de les caramelles de Pasqua. I els pessebres (amb caganer, no cal dir-ho), que ja els podem tenir fets des d’abans, però no hi posarem el nen Jesús fins després de la mitjanit del 24. I aleshores hi ha l’atxa del Ripollès i la xerigonsa del Maresme, i els Pastorets arreu, és clar, i l’estel de Nadal i l’escudella i carn d’olla que la de Nadal s’ha de fer amb quatre carns (porc, bou, gallina i moltó), i el gall dindi o la polla díndia, sense perdó, ben farcidets de salsitxes que volen dir els budells. I el Cant de la Sibil·la a Mallorca i arreu dels anomenats Països Catalans, i “per Nadal cada ovella al seu corral” i també “per Nadal qui res no estrena res no val”. I llavors tenim els violins de pastor o rabequets i les simbombes, i el fum-fum-fum, i el noi de la mare i el cava de l’Anoia o del Penedès o d’allà on vulgueu però etiquetat en català, perquè “el vi de Nadal no emborratxa ni fa mal” quan és català no sols de conveniència sinó de cor. I el 26 els canelons de Sant Esteve, i el ball de la Patacada. I després els embarrats del Vallès i el 28 les llufes dels innocents i el batlle de les taronges de Benisanet i el ball del pi de Centelles. I el 31 l’Home dels Nassos i les bruixes i els bruixots i el ball de les clofolles i el de la llet i el de la comare i el de lo barret i el dels dotze mesos, i l’endemà l’auca i el Ninou, i “any nou vida nova” i la carta als Reis i el patge Faruk d’Igualada i de seguida vénen els “tres reis d’Orient –tres bons camarades– que porten coses per a tota la gent”, i després la cosa s’allarga fins a la Candelera, el 2 de febrer, que ja sabeu que si “la Candelera plora el fred és fora i si la Candelera riu el fred és viu”…

No podem perdre tot això, perquè no són coses de les jerarquies ni imposades des de dalt, sinó que són costums i tradicions nascudes i arrelades en el poble i no contradiuen cap laïcitat, ans al contrari, són expressió clara de la iniciativa dels laics.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)