Les ulleres tronades

Escrivia fa uns mesos l’admirat –per mi no sempre, però generalment sí– i homèric –ara li fan broma amb aquest epítet, que no sé si fa referència al clàssic grec o al modern nord-americà: hi caieu?– Quim Monzó: «L’evolució dels costums fa que el que a començament dels noranta era imprescindible per fer-se veure avui hagi quedat tronat. L’any 1992, per exemple, no es portaven ulleres estretes i allargades, i ara no hi ha qui se n’escapi.» (LV, 4 octubre 2006)

Doncs bé, em va tocar la cama del mal. Jo em vull escapar de les ulleres que duu tothom, i no trobo enlloc, ara que me les vull canviar, que en tinguin cap de les que jo faig servir de sempre: de muntura rodona –rodona perfecta– i de pasta, no metàl·liques (sense pont ni suports metàl·lics, tampoc). Hi ha cap lector d’aquest bloc que em pugui donar una pista per trobar-ne?

I si no ens veiem... bon Nadal. No, abans de Nadal penjaré aquí encara una altra cosa, com ja és tradicional en aquest bloc. El Nadal mereix una nota específica.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)