divendres, 9 de març de 2007

Dies internacionals

Abans me’n reia una mica, ho confesso, dels dies internacionals. Em semblava que era una manera hipòcrita de tapar la manca d’atenció durant 364 dies de l’any –365 els anys de traspàs– de «la gent normal» envers uns éssers humans necessitats d’algun tipus d’atenció específica. Ara no me’n ric. Reconec que és una manera d’organitzar-se dels humans, que també celebrem normalment un cop l’any el nostre dia –el dia del sant o del nom, el dia de l’aniversari–, cosa que no deixa de ser, com l’altra, una convenció com una altra. Per què celebrar els anys de la Terra i no les llunes? Per què no comptar el pas del temps només pels eclipsis de sol? Però bé, la humanitat ens hem posat d’acord amb aquesta qüestió i ja està bé.

Jo dedico aquesta nota a les mares de família, que per mi són les treballadores més importants que hi ha, tant si tenen altres feines com si no (també em sembla que la feina dels pares de família hauria de ser la més important d’ells); a totes les altres dones que treballen o que voldrien treballar i no poden, a les que cerquen i potser no troben una feina que s’adigui amb les seves capacitats, temps, ganes i il·lusió professional; a les dones que sense ser mares porten el pes real d’una família; a les dones, mares o no, que són ambicioses i volen ser presidentes de govern o ministres o conselleres, i presidentes o conselleres delegades o executives d’upa de grans empreses, i que tant de bo que se’n surtin, perquè llavors el món serà, segur, una mica més humà (o almenys una mica més equilibrat).

Però bé, la veritat és que només volia aprofitar l’avinentesa –i ho faig l’endemà del dia que tocava, que així allarguem almenys una mica la cosa i ja només en quedaran 363– per enllaçar amb el bloc de la meva amiga Cristina, que avui fa just un any que va escriure la darrera nota del seu bloc i que després, per motius diversos, ha hagut de dedicar-se a feines més profitoses. Que tot et vagi bé, Tina! Que t'acompanyin els ocells, que t'acaronin els estels... i tot això.

(Afegitó de dilluns 12. Dissabte vaig rebre un missatge d’una lectora que em sembla prou interessant com per reproduir-lo íntegrament [amb el seu permís, per descomptat, que no vull tenir problemes de drets d'autor... ;-) ni trair la confiança dels qui m'escriviu amb la idea que només ho llegeixi jo]:

«Amb tots els meus respectes. Des de dijous al matí que, mentre vaig fent el milió de coses que fem alhora totes les dones, tinc aquesta atzagaiada al cap. Ara la deixo anar. No sé on més fer-ho. Disculpa’m.

»Me’n ric, del dia internacional de la dona. Me’n ric, de les emissores de ràdio i televisió que hi dediquen un espai. Me’n ric, dels homes que aquell dia parlen de la dona. Me’n ric, de les dones que aquell dia aprofiten per sortir a la palestra.

»Teniu la dèria de classificar les dones. Jo sóc dona, dona mare, dona filla, dona esposa, dona treballadora, mare treballadora, no sé si he trobat la feina que vull però la busco, segurament voldria treballar més, sóc ambiciosa (qualitat o defecte segons convingui que té molt valor per als homes) perquè vull ser dona (no presidenta de res) i tard o d’hora portaré el pes de tota la família.

»No ho enteneu? Totes les dones som tot això en un moment o altre de la nostra vida.

»El discurs falla, els homes fallen estrepitosament i es refugien en allò que l’home està despistat, ha perdut els papers i qui dia passa any empeny. Les dones callen perquè quan no parles el mateix idioma no hi ha comunicació, perquè són sàvies, no perquè siguin imbècils.

»No sé si faríem el món més humà; el cert és que les dones tirem endavant la humanitat.

»Escoltava una tertúlia a la ràdio on se suposava que ens afalagaven. Saps què deien, poc o molt? Ara la dona pensa i té opinió, l’hauríem d’escoltar més. És l’insult més gran que m’han dit mai.

»Uf!

»Gràcies.»
)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)