per
Sergi Pàmies
L’energumen avergonyeix els seus fills i als seus pares, llevat que els seus fills i els seus pares també siguin energúmens, que en aquest cas se’n senten orgullosos. No respecta el torn ni les cues, parla en veu alta al cinema, aparca sempre en doble fila i quan, amb raó, li posen una multa, blasfema i repeteix que “només eren cinc minuts”, perquè l’energumen considera que els seus cinc minuts són molt més importants que els cinc minuts dels altres. [...]
Sigui de dretes, d’esquerres o de centre, l’energumen tracta malament els cambrers i els taxistes i quan parla de la seva dona utilitza la paraula “aquesta” en un to que fluctua entre la condescendència i el menyspreu. L’energumen creu que cal tenir deutes per ser algú i no pagar mai per ser respectat. No desconnecta el telèfon mòbil, diu de tu als adults que no són de la seva raça, amenaça els professors que suspenen als seus fills i, sempre que pot, paga amb diners negres. Creu que els homes que es depilen són uns marietes, que les dones són una mica putes i que tots els polítics són uns lladres. Té solucions dràstiques per resoldre l’atur, la crisi, la delinqüència, la contaminació, la immigració i els mals arbitratges, i si comets l’error d’escoltar els seus arguments descobreixes que la solució és la mateixa per a tot: mà dura. De vegades, gràcies a la loteria de l’atzar, l’energumen ensopega amb un altre energumen. I encara que la topada sol ser desagradable, proporciona als que no són energúmens certa esperança. L’esperança de comprovar que, amb una mica de sort, els energúmens s’acabaran eliminant els uns als altres i que, quan hagin desaparegut, el món serà un lloc una mica menys insuportable.
(extractat de La Vanguardia, 1 octubre 2010)
