Així, i de la mateixa manera que vol passar desapercebut, el català en general s’expressa malament en públic. Per falta de seguretat interior, per un acomplexament llargament induït. És més aviat estrany el català que sobreactua, com Dalí, fent el número per vèncer el seu congènit apocament. Per a quan els estudis de psicolingüística que expliquin de soca-rel el que tanta sociolingüística no ha arribat mai a explicar?
«Els catalans hem viscut –anotava Espinàs–, en un món en què l’oratòria no era indispensable, una mena de pudor de parlar bé, una vergonya de fer-nos escoltar. I no ens escoltem, això és evident.» És així: parlant en públic tendim a afluixar la veu, ens mengem mitges paraules, ens fan por els micròfons i, sense cap sentit de l’acústica, ni ens és possible entendre’ns ni fer-nos escoltar. I és que en temps en què no es podia parlar clar sense perill, el «tu no t’emboliquis» té molta relació amb el «tu ja m’entens». I fins es podria dir que el millor de la creativitat artística i literària de Catalunya, en tants moments sotmesa a censura, té molt a veure amb la mà esquerra amb què hem après a escriure i a llegir entre línies. Però l’art del doble sentit es va perdent. I és que ja no s’escolta. O cada vegada menys. I això que la qualitat del missatge que s’emet depèn en gran manera de l’atenció amb què s’atén. Si no hi ha receptor, no hi ha bon emissor.
O aquest ha de cridar com un televisor a l’hora dels anuncis i imposar-se per decibels (també els missatges, ai!, avancen a vegades a força de cops de colze...). Ens cal millorar les nostres capacitats expressives. [...] Cal parlar clar, vocalitzant i sil·labejant, i no oblidar mai que volem que se’ns entengui bé. El secret és el to. I la convicció de qui parla.
(extractat de La Vanguardia, 28 juny 2010)
