dissabte, 25 de setembre de 2010

Parlamentem malament

per Oriol Pi de Cabanyes

La nostra oratòria, fins i tot la parlamentària, no és gaire bona. Observava agudament Josep M. Espinàs, amb ocasió de la publicació del seu llibre I la festa segueix, que «al català li costa molt estar al lloc on ha d’estar, amb l’actitud amb què ha d’estar i utilitzant la veu i els tons, els ritmes i les pauses que ha d’utilitzar.» Una observació exacta que s’ajusta de manera brillant a la veritat. El català ha perdut, després de segles d’anar interioritzant que per sobreviure era millor no aixecar gaire la veu, el sentit de la comunicació sense complexos. Si la por guarda la vinya, també la timidesa convertida en segona pell, ens hem dit, serveix per salvar la pell.

Així, i de la mateixa manera que vol passar desapercebut, el català en general s’expressa malament en públic. Per falta de seguretat interior, per un acomplexament llargament induït. És més aviat estrany el català que sobreactua, com Dalí, fent el número per vèncer el seu congènit apocament. Per a quan els estudis de psicolingüística que expliquin de soca-rel el que tanta sociolingüística no ha arribat mai a explicar?

«Els catalans hem viscut –anotava Espinàs–, en un món en què l’oratòria no era indispensable, una mena de pudor de parlar bé, una vergonya de fer-nos escoltar. I no ens escoltem, això és evident.» És així: parlant en públic tendim a afluixar la veu, ens mengem mitges paraules, ens fan por els micròfons i, sense cap sentit de l’acústica, ni ens és possible entendre’ns ni fer-nos escoltar. I és que en temps en què no es podia parlar clar sense perill, el «tu no t’emboliquis» té molta relació amb el «tu ja m’entens». I fins es podria dir que el millor de la creativitat artística i literària de Catalunya, en tants moments sotmesa a censura, té molt a veure amb la mà esquerra amb què hem après a escriure i a llegir entre línies. Però l’art del doble sentit es va perdent. I és que ja no s’escolta. O cada vegada menys. I això que la qualitat del missatge que s’emet depèn en gran manera de l’atenció amb què s’atén. Si no hi ha receptor, no hi ha bon emissor.

O aquest ha de cridar com un televisor a l’hora dels anuncis i imposar-se per decibels (també els missatges, ai!, avancen a vegades a força de cops de colze...). Ens cal millorar les nostres capacitats expressives. [...] Cal parlar clar, vocalitzant i sil·labejant, i no oblidar mai que volem que se’ns entengui bé. El secret és el to. I la convicció de qui parla.

(extractat de La Vanguardia, 28 juny 2010)