dimecres, 29 d’abril de 2009

Sard

La llengua sarda

per Joan Solà

Va parlar del sard a l'IEC la setmana passada el professor Michel Contini, sardòfon (encara que de petit no ho era...) i lingüista expert en molts altres aspectes. Aquesta llengua romànica entra a la història amb els primers documents púnics dels fenicis (S. VIII a. C.), que han deixat a l'illa sobretot rastres en noms d'animals, plantes i topònims: per exemple, el de la planta, important aleshores (per la mel), que nosaltres anomenem romaní.

Els superestrats importants són els provinents de les dominacions catalana al sud (el català hi continua més o menys viu fins al final del segle XVII) i castellana al nord (des de 1492). Així, per exemple, el sard [hi] té catalanismes com ara tavella 'arruga', bofetada o trinas 'trenes'; i el català té els corresponents sardismes frundza, ascavanata i trícias. I en alguerès la frase ¿L'has vist? és ¿Visti l'as? per influència sintàctica i entonativa del sard Budu l'asa? A partir del segle XVIII s'hi instal·la el domini de l'italià, i el sard anirà a poc a poc esllanguint-se com a llengua secundària (o patuès). La primera guerra mundial va fer molt a profit de la unificació dels parlars de les terres políticament italianes. Un exemple d'influència de l'italià: el sard deia A l'ischis? ('¿que ho saps?', amb una partícula a inicial semblant al nostre que) i ara diu A lo sai? per causa de l'italià Lo sai? Igualment, de A benis? ('¿que véns?') ha passat a A ci vieni? per causa de Ci vieni?

Avui tota l'illa és italianòfona, esclar. Però la pràctica totalitat dels habitants parlen encara o comprenen el sard (o el català). Els sardòfons minven, esclar, en proporció inversa a l'edat i al grau d'instrucció, però les dones sempre van per darrere dels homes en l'ús de les llengües locals: ¿més necessitat de defensar-se a base d'una parla de més prestigi? (Dic "esclar" per al lector a qui no li cal explicar que els nostres Estats no han protegit mai la seva riquesa lingüística, sinò que han fet exactament i sempre el contrari, aplicant-hi mètodes de la màxima contundència física, moral i mental.) I no cal deixar-se enganyar ni sorprendre amb les estadístiques, que continuen dient que el sard és un element identitari, que no és pas un patuès, etc. i que s'hauria d'ensenyar a l'escola: perquè tot això, esclar, ho diuen els sardòfons; i perquè el sard, com menys es parli, més "identitari" serà, evidentment.

¿Què s'hi pot fer? ¿Què s'hi pot fer, aclarim-ho bé, després de dècades d'abandó o destrucció sistemàtica de la llengua? Una llengua en aquestes condicions té grans entrebancs: el primer, la proliferació de variants (unes cinquanta en el cas del sard), que fa molt difícil de trobar el punt d'equilibri entre el nord i el sud; el segon, l'empresa ímproba d'actualitzar el lèxic (des d'un estadi antic agropecuari): mitjans de comunicació, ciència, administració, argot, internet... De positiu hi ha, aclareix Contini, el fet que la llengua encara manté prou vitalitat popular. Vitalitat que no és suficient, però.

(Avui 11 abril 2009)


Sardenya es desvetla

per Jaume Corbera, professor de la UIB

Amb la constitució democràtica aprovada després de la II Guerra Mundial, Sardenya va obtenir dins la República Italiana un Estatut d'autonomia com a regió especial.

Era de qualque manera el reconeixement per l'estat italià que l'illa, de 24.000 km2 i poc més d'un milió d'habitants, tenia una certa especificitat que la feia merèixer aquesta autonomia especial.

Al mateix temps, aqueixa mateixa constitució declarava, a l'article 6, que la República protegia amb les normes pertinents les minories lingüístiques, i aquesta era una disposició legal que també afectava l'illa. Perquè, efectivament, Sardenya tenia -i té- l'especificitat de ser una comunitat humana ben diferenciada de la resta d'Itàlia: la llengua històrica pròpia dels sards no és la llengua italiana, sinó la llengua anomenada precisament «sarda», formada, com el català, de la descomposició del llatí, amb el qual, però, manté una proximitat molt més estreta.

I dins les llengües romàniques català i sard comparteixen una característica avui particular d'aquests dos idiomes: l'article original del llatí IPSE, IPSA, actualment es/es, sa/ses en català, i su o is / sos o is, sa/sas en sard (cat. es ca, sa muntanya; sard su o is cane, sa montagna). Però Sardenya és encara més complexa, i a més de la llengua sarda majoritària hi trobam parlars pròxims al cors al nord (a les regions de Sàsser i de la Gal·lura), el parlar català de l'Alguer (al nord-oest) i el parlar genovès de Carloforte (al sud-oest).

Durant prop de cinquanta anys, tanmateix, el reconeixement legal de l'especificitat sarda va ser més teòric que real: a l'Estatut d'Autonomia no es feia cap referència a la llengua (fins i tot anomenada generalment «dialecte» pels sards mateixos) i l'article 6 de la constitució italiana no tenia desplegament normatiu, per la qual cosa era com a inexistent.

Fa uns anys, però, gràcies a la pressió popular, la cosa començà a canviar: primer va ser una llei del parlament de Sardenya (1997) que va permetre l'ús del sard i de les altres modalitats lingüístiques minoritàries a les institucions oficials -sense mai desplaçar l'italià, però; llavor va ser una llei italiana (1999) que reconeixia els drets de totes les llengües de les anomenades «minories» a ser usades institucionalment i a ser ensenyades a escola.

Varen ser unes fites importantíssimes: si el sard es podia usar oficialment i ser ensenyat, s'havia de menester una modalitat que fes les funcions de l'estàndard, en la qual es poguessin reconèixer tots els parlants, i així el govern regional encarregà a una comissió de lingüistes que proposassin una Limba Sarda Unificada, que el 2001 va ser aprovada i publicada.

Feta aquesta passa (tot i que encara hi ha resistència per part d'alguns sectors a acceptar aquesta LSU), era important demostrar que servia per a allò per a què havia estat feta, i així sorgiren iniciatives com l'Ufitziu de sa Limba Sarda, que el govern provincial de Nuoro va posar en marxa el 2002 per a impulsar la difusió social de la llengua dins el seu territori d'administració, i que recentment ha estat copiat per la província d'Oristany. L'ULS, l'ànima del qual és un lluitador històric per la llengua, Diegu Corraine, ha estat molt ben rebut per la població, que el veu com una eina eficaç de recuperació de la seva dignitat lingüística: Inoghe faeddamus in sardu ('Aquí parlam en sard') és un lema que s'ha escampat per les botigues i locals públics de Nuoro, un gest que pareixia impossible fa només 10 o 15 anys.

Diari de Balears, 17 agost 2004