Joan Solà: sobre el dictamen de l'AVL

¿Final del conflicte?

Algú va comparar la declaració de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) de la setmana passada a la signatura del pacte de Castelló de la Plana l'any 1932. He d'escriure aquest article l'endemà mateix de la declaració, i per tant no tinc perspectiva; i el dia que es publicarà, el lector ja potser s'haurà atipat de comentaris. Així i tot, com que penso que va ser un acte molt important, em permeto de resumir-los el que crec més essencial d'un text tan curt que cada paraula hi ha sigut calculada al mil·límetre.

a) "Els diferents parlars de tots eixos territoris constituïxen una llengua."
b) "Compartir una llengua [...] equival també a compartir el llegat cultural que s'ha transmés en eixa llengua. Però això no implica que els valencians no tinguem unes senyes d'identitat i unes característiques culturals pròpies, i que les percebem com a clarament diferenciades de les dels altres pobles que usen la nostra llengua."
c) Aquesta llengua "és una de les principals senyes d'identitat del nostre poble".
d) L'AVL "considera que el terme més adequat per a designar la llengua pròpia en la Comunitat Valenciana és el de valencià", terme que, en conseqüència, serveix per designar tant la globalitat de la llengua com la modalitat local.
e) Però l'AVL demana més: cal que "especialment fora d'eixe àmbit lingüístic, s'harmonitze la dualitat onomàstica" i que
f) "per al conjunt de la llengua" es faci "una codificació policèntrica alhora que convergent", car el valencià "té la mateixa jerarquia i dignitat que qualsevol altra modalitat territorial."
g) Tot això "s'ha d'interpretar [...] com una via de promoure l'ús de l'idioma mitjançant l'acostament del model de llengua valencià als seus usuaris".

Els acadèmics han col·locat unes quantes patates calentes en mans diferents, sense excloure's a ells mateixos: als polítics els pertoca l'harmonització de la designació (e) i la promoció social de la llengua (g). Als lingüistes els pertoca de fer la codificació policèntrica alhora que convergent (f). El lector es preguntarà: ¿i que no ho era, ja, de policèntrica, la codificació? Doncs sí que ho era, però els temps canvien i avui s'ha vist que cal analitzar amb compte una sèrie de fets que abans no s'havien pogut analitzar o valorar prou, simplement perquè no hi havia "professionals legals" de la llengua com ara. Aquí hi ha un important aspecte positiu que molts no valencians potser no percebem adequadament: una voluntat de refer l'autoestima i la identitat nacional dels valencians.

Les conseqüències d'aquest plantejament són ara "obertes": depenen, en definitiva, de la traça i de la bona voluntat de tots plegats. Una possibilitat seria forçar una dualitat d'ensenyaments fora de l'àmbit lingüístic (i no sé si també dins l'àmbit): seria negatiu i potser catastròfic. Una altra, forçar una dualitat de titulacions acadèmiques: seria una possibilitat no menys nefasta. O bé forçar que la titulació única inclogués de debò la coneixença de les variants (de totes, ei): seria la millor opció, i de fet crec que afectaria ben poc la realitat actual d'aquestes titulacions. Una altra possibilitat seria forçar la duplicació sistemàtica de productes orals, audiovisuals i escrits: pel·lícules, llibres de text, documents oficials, impresos de tota mena, traduccions de literatura. Seria una conseqüència nefasta si s'imposava des dels governs. Arribats a la situació que hem arribat (que a mi, en principi, em sembla positiva), l'opció que jo veig més favorable per a la llengua seria potenciar de debò i d'una vegada l'ús social de la llengua, per tots els mitjans legals i socials, i deixar la resta, d'una manera relativament àmplia, en mans dels professionals i dels tècnics (editors, traductors, filòlegs, pedagogs), sense imposicions polítiques: i la llengua, a la llarga, aniria buscant i trobant el seu propi equilibri.

Joan Solà (Universitat de Barcelona)
Avui 17 febrer 2005