dimecres, 29 d’abril de 2009

«Cadascú decideix ser víctima o protagonista»

Entrevista a Fred Kofman, 48 anys, assessor de lideratge, cofundador i president d’Axialent, doctor per la Universitat de Berkeley i exprofessor del MIT. Té quatre fills. «Errar és humà, però és més humà encara donar-li la culpa a l’altre», diu Kofman. Per això aprenem la «culpa-habilitat» des d’infants, quan la joguina sempre «es trenca», i després, quan al col·legi «ens suspenen»; i ja grans, quan hauríem aconseguit allò «si no fos per...». [...] Així aprenem a viure com a mers espectadors del partit de la nostra pròpia existència.


–Diu vostè que la decisió més important de la teva vida la prens sense adonar-te’n: cadascú de nosaltres decideix ser víctima o protagonista de la seva pròpia existencia. En quin sentit?
–I vostè per què ha ha arribat tard?

–No sap com està el trànsit!
–Ho veu? Vostè podria triar ser el protagonista de la seva vida i dir: «He arribat tard perquè m’he adormit; podia haver-me llevat mitja hora abans, i és això el que faré d’ara endavant.»

–Home... No se’m posi així.
–Però vostè s’ha estimat més ser una víctima del trànsit. Així se sent innocent, una altra víctima de la circulació, però també així es priva de la possibilitat de rectificar. El preu de la innocència és la impotència.

–Això ho ha de dir als nostres polítics, directius, gestors, mecànics, lampistes...
–És això el que els dic justament als directius de les empreses que assessoro. Si vols ser part de la solució, has d’assumir abans que ets part del problema.

–Ja són prou els que em culpen de coses com perquè els doni la raó!
–No m’interessa la culpabilitat, ni l’infern, ni la redempció... Res d’això. Busco l’eficiència, no culpables. Es tracta de millorar el funcionament de les organitzacions, i si eludim responsabilitats, no entendrem els problemes, i si no els entenem, no sabrem mai com solucionar-los.

–Llavors, jo hauria...
–Oblidi’s de l’hauria i concentri’s en el puc. Vostè pot elegir ser més eficaç. I prou. Faci’s responsable, no culpable del seu aprenentatge. Si alguna cosa no funciona, vostè reconeix la disfunció; assumeix que pot corregir-la i la corregeix. Amb naturalitat, sense culpes, drames ni escarafalls...

–I si volen el meu cap? Els meus enemics es posaran molt contents si assumeixo errors!
–Pitjor serà per a vostè no veure’ls i intentar amagar-los sense corregir-los. Marxem ja de la culpa-habilitat! Milions de persones desenvolupen des d’infants aquesta perversa capacitat d’exculpar-se de tot el que els proporciona un fals alleujament a canvi de la renúncia a ser protagonistes de la pròpia vida. Un nen li dirà: «S’ha trencat la joguina...»

–Home, de vegades es trenquen...
–Quan senti la còmoda temptació de la innocència o vulgui evitar-la en els seus fills, pregunti’s: i tu què has fet?, què has fet quan sabies que hi hauria molt trànsit?

–No em donarà també a mi la culpa de la crisi de les subprime!
–Un altre cop demani’s: què feia jo quan...?, què feia jo quan hi havia beneficis fàcils?, què podia fer i no vaig fer? Però sobretot: què puc fer ara?

–Jo no sóc responsable de Wall Street.
–Vostè no és responsable de, però sí és responsable davant de...

–...?
–Vostè no és responsable d’un càncer, però sí que és responsable de què fa davant seu. De la mateixa manera, vostè no és responsable de tota una crisi, però sí de què va fer quan va poder prevenir-la i de què fa davant d’ella.

–Assumir-ho requereix qualitat humana.
–I grupal. La intel·ligència avui ja no és un atribut merament individual: de la mateixa manera que un ordinador modern té les tasques de processament distribuïdes per tota la màquina, una empresa moderna té el talent distribuït entre el seu equip i no sols concentrat en un centre de direcció.

–Ja no es pot manar com abans.
–Exacte! El líder anima perquè cadascú assumeixi el seu propi poder; no imposa el seu. Motiva fins a assolir que cadascú sigui l’actor de la seva feina; que assagi sense por i rectifiqui quan calgui amb naturalitat, per saber treure el millor d’un mateix.

–Per això hi ha empreses curtes i llestes.
–Perquè si vostè m’apunta amb una pistola –si es limita a ordenar-me des del poder–, pot obtenir la meva obediència, però no la meva creativitat, ni la meva il·lusió, ni el meu esforç. I resulta que les noves indústries del coneixement –les que generen valor avui– requereixen aquest equip motivat, il·lusionat, creatiu i cooperador: per a la mera obediència mecànica ja hi ha els robots industrials.

–També hi ha cada treballador...
–Sovint són així perquè els manca lideratge. Un bon líder, i no un mer capatàs, és capaç de motivar, perquè fa que cadascú tregui el millor d’ell mateix i ho posi a treballar en equip. Un mal cap es limita a manar, és a dir, a aconseguir que l’altre faci el que en realitat no vol fer.

–Aquesta definició sona a perversitat.
–Ho sé: ho vaig patir sota la dictadura argentina. En canvi, el líder aconsegueix que l’altre faci més bé el que en realitat vol fer, i així obté lleialtat, il·lusió i creativitat.

–Al final, tot depèn de la conjuntura.
–En realitat, tot ho decideix la nostra actitud davant cada conjuntura. Si la gent s’escapoleix tot el dia, s’amaga per no treballar, mira internet i el rellotge per plegar, es crea una economia de baixa productivitat, de sofriment i pobresa mental i, al final, també econòmica. Una empresa així té caps, un amo o molts amos, però manca de lideratge. I sense lideratge, la conjuntura sempre és dolenta.

–Les seves receptes són... tan senzilles!
–La clau no és la recepta, sinó aplicar-la; aprimar-se no depèn de saber la dieta –un parell d’hores– sinó d’acomplir-la –tota una vida. El moment decisiu no és el del meu consell, sinó quan vostè reconeix l’error, que s’ha llevat massa tard. I el corregeix.

(Entrevista de Lluís Amiguet publicada a La Vanguardia, 15 novembre 2008)