dimecres, 29 d’abril de 2009

«De què reien, senyories?»

El 15 de desembre del 2004, el Congrés dels Diputats de l’Estat espanyol va deixar intervenir en seu parlamentària, de manera oficial, els representants de l’Associació d’Afectats de l’11-M, creada pels ferits i els familiars de les víctimes mortals dels atemptats de l’11 de març del 2004 a Madrid, uns atemptats que van fer 192 morts i més de 1.500 ferits. La declaració consensuada pels membres de l’Associació va ser llegida per la senyora Pilar Manjón, mare d’una de les víctimes, i va causar una gran commoció a tot l’Estat.

Creiem que una molt bona part de les idees que conté aquesta declaració pública i la crida ètica que hi ha al rerefons transcendeixen les fronteres i són vàlides per a qualsevol país i situació política. I com que ho creiem sincerament, hem decidit publicar-la.

Hem de precisar, però, que a info-reflex no ens podem acabar determinats continguts de la declaració, com ara la crida que fa l’Associació als mitjans de comunicació per tal que no reprodueixin més imatges de l’11-M –crida que ens sembla una demanda impossible de complir, per genèrica i indiscriminada. Els afectats per una tragèdia com aquesta potser han d’aconseguir que algú els eviti el disgust de veure imatges i textos sobre la desgràcia, esporgant-los prèviament els diaris que hagin de llegir o controlant el comandament de la televisió, però no poden traslladar aquesta necessitat tan específica, aquesta lògica hipersensibilitat, a tota la societat, i menys encara de manera permanent. Tampoc no ens agrada el to justicier de determinades reivindicacions ni compartim el rerefons nacionalista-essencialista espanyol d’algunes de les afirmacions que s’hi fan, o que s'apel·li en un determinat moment a l'autoritat d'un suposat "pacte antiterrorista" a la firma del qual no van ser convidats la majoria dels grups polítics que escoltaven la declaració, una discriminació flagrant que tanmateix no és denunciada durant el parlament de l’Associació.

Esperem que ningú no s’escandalitzi d’aquestes reserves nostres.

El fet real és que tot comptat i debatut, ens semblen més positives, i de llarg, les aportacions netes d’aquest document que els possibles inconvenients que pugui incloure. I en qualsevol cas, també als mitjans de comunicació i a la gent del carrer ens convé fer una reflexió sobre la nostra manera d’informar o de cercar informació, per mirar de tenir sempre en compte les víctimes de les desgràcies i la sensibilitat dels seus familiars. Hi ha fotos i descripcions “necessàries” i fotos i descripcions morboses. Creiem, però, que hi ha d’haver fotos i descripcions, ja que són un instrument molt important per a la cohesió i la solidaritat social davant les desgràcies.

Justament per tots aquests motius hem decidit publicar la declaració íntegra, sense treure-li ni una coma. A partir d’ara, doncs, es pot llegir també en català aquesta important declaració de principis, democràtica i ciutadana.




«De què reien, senyories?»

Intervenció de Pilar Manjón, portaveu de l’Associació 11M Afectats del Terrorisme, davant la Comissió d’Investigació del Congrés dels Diputats de l’Estat espanyol

(Versió íntegra en català de la intervenció de Pilar Manjón al Congrés dels Diputats espanyol, el 15 de desembre del 2004)


Madrid, 15 de desembre de 2004

Senyor president, senyores i senyors comissionats:

El meu nom és Pilar Manjón. Vinc en representació de l’Associació 11M Afectats del Terrorisme, de les víctimes, ferits i les seves famílies, únicament i exclusivament com a portaveu d’una associació de víctimes. Abans de començar la intervenció, vull deixar constància de la ferma voluntat de l’entitat a la qual represento per transmetre de manera deliberada el sentiment d’un col·lectiu, no pas el meu.

Compareixem davant vostès a la casa on resideix la sobirania del poble, amb el propòsit d’intentar ser la veu dels absents i dels ferits, que encara a dia d’avui continuen el calvari de dolor, entrant i sortint dels diferents hospitals. Perquè la seva veu, apagada en la immensitat del dolor, però viva i totpoderosa en el nostre record, ressoni en l’interior d’aquestes parets.

Compareixem persones i famílies senceres agrupades en l’Associació. Cada traspassat és un projecte vital, un part il·lusionat, una adolescència conflictiva, un cúmul d’il·lusions, d’afectes, d’amors i lluites. Vides repletes i ara escapçades. Vives en nosaltres.


» Vostès, senyories, han discutit sobre qui va parlar, de què i quan s’informà. Han parlat de circumstàncies, de maniobres i manipulacions, de desinformacions, de confidents i de desconfiances. Han parlat de circumloquis o perifèries. Han parlat, senyories, de vostès. Essencialment de vostès


192 traspassats, 1.500 ferits. Una simple xifra per a molts de vostès. Tot un món per a cadascun de nosaltres. Espero que entenguin el que significa llevar-se cada dia amb una pèrdua vital, anar-se’n a dormir cada dia amb una pèrdua vital, l’esforç enorme que comporta acceptar l’inexplicable. Necessitem l’encoratjament d’ells, dels afectats, per a caminar i estar-nos davant la porta d’aquest Congrés, o aquí davant vostès.

Perquè vostès, senyories, en aquesta Comissió han discutit sobre qui va parlar, de què i quan s’informà. Han parlat de circumstàncies, de maniobres i manipulacions, de desinformacions, de confidents i de desconfiances. Han parlat de circumloquis o perifèries. Han parlat, senyories, de vostès. Essencialment de vostès. Ha sigut la Comissió de vostès i per a vostès.

Nosaltres, els nostres familiars, no hem estat en aquesta casa que, se suposa, és la de tothom. Avui, per primera vegada, hi trobem un lloc. Malgrat que els pesi a alguns de vostès, a vostès que preferirien continuar utilitzant les víctimes com a arma llancívola i argument immoral per al desprestigi d’altri, avui parlem en nom de persones de carn i ossos, dels éssers que són al nostre cor, les figures dels quals manipulen com a recurs per a medalles o per a fotos d’ocasió.

Però aquí som i aquesta és la nostra veu. Avui no som el testimoni mut per a la descàrrega dels flaixos. Avui parlem, senyories. Avui diem les coses llargament meditades, llargament discutides en reunions, en trobades, fent cafès, al carrer, per telèfon. Han sigut mesos de donar-nos suport mutu, de rumiar i mirar d’entendre. Mesos de no ser escoltats. Avui, senyories, durant uns minuts, sorprenentment la paraula és nostra.

Permetin, senyories, que durant un instant breu aquesta Comissió, que havia de ser la de tota la ciutadania i que vostès s’han fet seva per a fer política de pati s’escola, sigui dels únics i veritables amos, dels que n’havien d’haver estat els protagonistes principals. Nosaltres no tornarem a veure’ls mai, però el seu involuntari sacrifici romandrà per sempre en els nostres cors i en la memòria de tota la ciutadania.

Prenem també la paraula en representació dels que van sobreviure, dels que encara pateixen el malson del cop cruel que ha marcat les seves vides per sempre més i del qual difícilment podran recuperar-se algun dia. D’aquests molestos testimonis vivents de l’horror.

Compareixem davant vostès, amb aquest document meditat i consensuat per les víctimes i els supervivents integrats en l’Associació 11M Afectats de Terrorisme, amb l’obligació de fer-los vius davant vostès, com ho estan en els nostres cors, en la nostra memòria i com a punt de referència de la nostra vida quotidiana.

Senyories, per a nosaltres tenen nom i rostre (Javi, Pilar, Daniel, Eva Belén, Susana, Emilian, Carlos, Óscar, Rodrigo, Rodolfo, José Luis, Sonia, Abel...) i cadascun d’ells és imprescindible i irrepetible, pertanyen a les nostres vides, a la de les seves famílies, amics, companys de feina, d’escola, eren veïns... Els necessitàvem.

Com necessitem recuperar el somriure dels que aquell dia conservaren la vida a còpia de no tornar a somiar coses boniques, que conserven l’horror gravat a les retines (Rosa, Jesús, Mzia, Javier, Maribel, David, Mariam, Raquel, Laura...)

També enraonarem en nom de les famílies, tant dels ferits com dels assassinats. Testimonis també d’aquell horror i apel·lant igualment davant la consciència de vostès. Consciència, pel que hem sentit aquests dies, entestada en l’autoexculpació obsessiva, ben blindada i entrenada perquè la realitat no trobi una escletxa per la qual escolar-se.

Tant de bo una nit, ni que sigui en somnis, aquest blindatge a l’horror cedeixi i siguin vostès, i els qui els manen, conscients un sol instant del sofriment que van poder provocar amb les seves decisions, o del que no van aconseguir evitar. Amb aquest únic segon de clarividència, amb aquest únic segon de lucidesa, i amb allò que aquest segon comportaria, n’hi hauria prou probablement per obrir-los els ulls. Familiars que els parlen colgats en la indignació de l’inabastable i entestats en l’esforç diari de la superació, tots érem innocents, tots som innocents, i això, senyories, obvi com és, no ha d’oblidar-se mai.

Hi ha hagut qui ha mirat de vetar aquesta compareixença. L’últim pas en aquesta apropiació d’una cosa que no és de vostès, en l’intent d’usurpar la veu als afectats, de deslegitimar-los, de sotmetre’ls al joc polític de vostès i d’intentar encasellar-los en tal o tal opció. Aquesta és la seva guerra, senyories, no la nostra. Els que intentin identificar els afectats, com a col·lectiu en general o aquesta Associació en particular, amb una determinada opció política, s’equivoquen i fan un servei galdós a la transparència que totes les veus aclamen.

Tothom, senyories, podia haver anat en algun d’aquells trens, i tothom podia haver mort en els escenaris de l’horror, a Santa Eugenia, al Pozo del Tío Raimundo, a Téllez o a Atocha. Allà es van escapçar les vides d’estudiants i treballadors, el motor d’una societat. Gent innocent.

Hi insistim, tothom podia haver anat en aquells trens. L’atzar, i només l’atzar, va disposar que hi anéssim els qui estem asseguts avui ací com a Associació 11M Afectats del Terrorisme. Però el que els estem dient no és producte de l’atzar, vostès mateixos ho haurien manifestat si estiguessin asseguts en aquesta banda, i poden estar convençuts que el contingut de les paraules que ací s’escoltaran seria el mateix.

Aquesta realitat que tothom podia haver anat en aquells trens l’entengué tot un poble, que es va cohesionar multitudinàriament contra l’horror, com ja havia passat altres vegades, en el rebuig a la violència indiscriminada, en contra dels terrorismes i en contra de les guerres. Aquest poble és pacífic, amarat de desigs de pau, amb vocació de diàleg en les seves entranyes. El poble els ho ha demostrat, senyories, cada vegada que hi ha estat cridat.

Continuem esperant que corresponguin als gestos de la societat civil. S’han pres decisions d’una gravetat extrema en nom seu, sense consultar-lo i en contra de la seva voluntat.

Senyories, volem manifestar el nostre rebuig més absolut a qualsevol tipus de terrorisme, vingui d’on vingui. Estem contra la barbàrie, l’horror, contra els fanatismes i l’integrisme religiosos, ideològics i polítics. A favor de la tolerància, la convivència, i per la PAU.

El segle XXI ha consagrat l’ús covard i mesquí de la ciutadania com a arma de guerra. Res no ho pot justificar, ni pot haver-hi comprensió per a això, ni des del punt de vista humà, ni des del polític.

Cap objectiu polític justifica el terrorisme, que és –no en tenim cap mena de dubte– el recurs dels covards. No hi ha res més fàcil que sacrificar persones que no poden defensar-se. No hi ha res més fàcil que atorgar-se el dret de decidir sobre la vida o la mort dels altres, utilitzant la població civil com a escut humà, els ciutadans del carrer, la gent. Per a ells són anònims; per a nosaltres, tenen nom i cognoms, històries de vida interrompuda.

Mai no oblidarem ni perdonarem els terroristes que van portar a terme l’atemptat, no els donarem mai la més mínima possibilitat de comprensió, justificació ni crèdit de representativitat de res ni de ningú.

El terrorisme és la més gran de les baixeses i la més gran de les covardies. El terrorisme és, abans que res, l’expressió del pitjor de la naturalesa humana i del menyspreu cec a la vida. Ni tan sols cal sentir-ne la urpada en primera persona per a dir-ho amb tots els ets i uts. Només cal seny i sentit ètic. Ells són el darrer esglaó de la degradació moral de l’ésser humà.

Només en ments recargolades pot cabre-hi la barbaritat de truncar il·lusions, somnis, esperances, inquietuds, desigs, riure, vida..., i en canvi sembrar el dolor de milers de famílies sota el nom d’alguna pàtria o religió. De mirar cap a l’altra banda, de justificar-ho amb inversemblants i delirants càlculs polítics.

Ens en sortirem, no ho dubtin, ho aconseguirem, donant-nos suport entre nosaltres, amb les nostres famílies, els nostres amics i els nostres companys de viatge en el camí de la desraó.


» Volem ser signe d’unió i diàleg entre els ciutadans democràtics que sostenen opcions diferents. El nostre sofriment ha de ser la prova i l’exemple vivent de la unió que vostès, els uns i els altres, no aconsegueixen ser


Tanmateix, volem expressar la nostra solidaritat i afecte a totes les víctimes del terrorisme del nostre país, perquè sabem que la seva pèrdua i el seu dolor són idèntics que els nostres. Més enllà de conviccions polítiques o ideològiques hi ha una cosa que uneix tots els supervivents, que és la capacitat de reconèixer el patiment en l’altre, de poder veure’ns des del mateix lloc.

Totes les víctimes són víctimes. El sofriment no reconeix fronteres ni ideologies. Des de la nostra legitimitat com a afectats els seguirem insistint, senyories: no utilitzin mai més, ni aquí ni en cap altre context, el dolor de les víctimes amb fins partidistes. No l’utilitzin com a bandera de la pròpia causa. Som un signe d’unió. Volem ser signe d’unió i diàleg entre els ciutadans democràtics que sostenen opcions diferents. El nostre sofriment ha de ser la prova i l’exemple vivent de la unió que vostès, els uns i els altres, no aconsegueixen ser.

Reconèixer que tots els sofriments tenen la mateixa legitimitat moral i la mateixa gravetat és un primer pas, necessari i imprescindible per construir una societat sobre fonaments nous i renovats, en la qual tothom pugui mirar-se a la cara. I per això, des d’aquí, parem la mà a totes les associacions de víctimes, a tots els supervivents de qualsevol forma de violència política, a tots els que desitgin conèixer-nos. Ací estem, esperant continuar coneixent-nos, per continuar aprenent junts per la pau.

No podran vèncer-nos mai. Vam patir amb serenor l’11 de març, però avui exigim amb fermesa i dignitat davant vostès, aixecant el cap amb orgull, amb un comportament serè i democràtic, i des de la reflexió i el diàleg intern com a associats, no cedir mai al xantatge ni a la intolerància i buscar els camins de la cohesió social.


» Les víctimes no hi entenem, en posicionaments polítics. Som víctimes. Res més. I nogensmenys


Pretenen sotmetre’ns al discurs de la polarització, al discurs de “qui no està amb nosaltres està amb ells”, el discurs de “qui no ens defensa, és un traïdor”. No caurem en aquest despropòsit. No ens mou cap partit. No ens interessa cap partit més enllà de les opcions privades i personals de cadascú. Les víctimes no hi entenem, en posicionaments polítics. Som víctimes. Res més. I nogensmenys.

Per a vostès tot és política, i per a vostès tot vol dir partidisme, però afortunadament, fora d’aquesta casa encara queda molt aire fresc i molta llum sota el cel. Escoltin amb el cor tan net com puguin, al marge dels respectius partits, com a homes i dones corrents que encara són capaços de sentir un discurs que surt del cor, de la reflexió, de la discussió col·lectiva, de l’autoritat ètica de la nostra posició com a supervivents de l’horror. Si alguna cosa ens aporta aquest dolor, és la màxima lucidesa per a sentir. Nosaltres, senyories, sí que podem dir que no portem ulleres de cap color.

És clar que som persones singulars, que no tenim grans discursos, que pensem diferent entre nosaltres –no caldria sinó, senyories–, que vivim el nostre dolor de forma plural. El que tenim és un denominador comú que predomina sobre les nostres diferències: el dolor, la pena, el sofriment, la tristesa, la melangia, l’enyor, la capacitat de resistència i de lluita i la voluntat incorruptible d’intentar arribar fins al fons i fins a la veritat dels fets. I és aquest, senyories, el motor que ens manté avui aquí, davant vostès. Aquesta força moral i aquest coratge, i no cap altre. El ferm propòsit que la veritat, la transparència i la justícia imperin entre nosaltres.

Només els seus interessos partidistes poden fer-los cecs davant aquesta realitat. Des de l’autoritat moral que tenim, l’única que mai no ens podran arrabassar, els exigim que no ens manipulin, que no ens usin. No tenim sigles. Si són les úniques ulleres amb les quals vostès poden veure el món, facin l’esforç de treure-se-les un moment, d’escoltar, pensar i sentir com a éssers humans.

Senyories, els dèiem en començar aquesta compareixença que vostès havien fet política de pati d’escola. No és una afirmació gratuïta. Amb la força d’aquestes conviccions, també els venim a retreure com a diputats, i per tant com a representants del poble –no se n’oblidin–, les seves actituds d’aclamació, ovacions i víctors, durant el desenvolupament d’algunes de les compareixences d’aquesta Comissió, com si fos un partit de futbol.

Del que es parla, senyories, és de la mort i de les ferides de per vida patides per éssers humans, de pèrdues que ens han omplert de desolació i amargor en el grau més alt possible. De què reien, senyories?, què ovacionaven?, què victorejaven en aquesta Comissió SEVA?

Senyories, vostès deuen tenir fills, esposes, marits, germans, etc. Posin-se en aquesta banda, pensin un moment que els acomiaden de matinada i nou mesos després encara continuen esperant-ne el retorn. La pèrdua d’un ésser estimat en aquestes circumstàncies és el més semblant que hi ha a la mort pròpia.

Han estat moltes les ocasions en què hem percebut que la finalitat d’aquesta Comissió no passava ni de bon tros per esclarir els fets que es plantejaven inicialment, sinó més aviat per a utilitzar els fets, i a nosaltres mateixos, com a aliment per a les línies argumentals del qui parla. Els uns per a llençar la culpa als altres.

Fa anys, senyories, que van firmar el Pacte antiterrorista en el qual es comprometien a no utilitzar el terrorisme com a arma electoral i partidista. Permetin-nos, alguns de vostès, que no ens els creguem aquesta vegada. La seva credibilitat pel que fa a això ha quedat més que deteriorada.


» No podem admetre, de cap manera, que utilitzin de manera sistemàtica els nostres ferits i afectats, i molts menys els nostres morts, com a culpables de la derrota electoral d’alguns, o del bitllet de triomf d’altres


Vostès ho saben perfectament, encara que no els agradi sentir-ho: ens han convertit en moneda de canvi del joc polític.

De la mateixa manera que dèiem que no podem admetre que se’ns utilitzi com a arma política entre partits, no podem admetre, de cap manera, que utilitzin de manera sistemàtica els nostres ferits i afectats, i molts menys els nostres morts, com a culpables de la derrota electoral d’alguns, o del bitllet de triomf d’altres. Ells, per a desgràcia seva, no van poder votar. Alguna cosa vam fer malament, algú es va equivocar, algunes persones devien cometre errors greus perquè els maleïts poguessin preparar i dur a terme una malvestat assassina tan gran.

N’hi ha que acusen d’imprevisió política i manipulació de la informació. N’hi ha que acusen d’organitzar manifestacions il·legals i linxaments socials. I qui ens defensa a nosaltres, els supervivents, i les víctimes? Qui seran els que d’una vegada per totes assumeixin les terribles irresponsabilitats (vinguin d’on vinguin) que ens han portat a patir aquest brutal atemptat?

Tots vostès argumenten que és un altre partit, el responsable. Són buits aquests arguments i formen part del joc polític que acostumen, o realment estan basats en fets que poden provar-se? Si és així, informin del que saben i no expliquen, i facin-ho davant qui correspongui, davant els jutges. Estem cansats d’acusacions sense proves, ens sembla mesquí llençar la pedra i amagar la mà.

Si aquesta Comissió és un joc, de la qualitat ètica dels nostres parlamentaris no se’n pot dir res.


» Continuem esperant les disculpes i l’assumpció de responsabilitats per part de qui li pertoqui fer-ho


Si aquesta Comissió fa anar dades reals i errors reals, basats en dades objectivament comprovables, continuem esperant les disculpes i l’assumpció de responsabilitats per part de qui li pertoqui fer-ho. I perquè no hi hagi dubtes, l’assumpció de responsabilitats per a nosaltres vol dir DIMISSIONS DELS CÀRRECS POLÍTICS, INSTITUCIONALS I POLICIALS ALS QUALS PERTOQUI FER-HO.

Aquestes dimissions no han d’eximir en cap cas de les responsabilitats legals que per la via penal hagin d’imputar-se als qui per error o omissió no van posar tots els mitjans al seu abast per a evitar que aquesta tragèdia ens fuetegés. Aquesta Comissió no ha de significar en cap cas el tancament de la via jurídica i en això serem, les víctimes, especialment bel·ligerants.

Tampoc no ens ha deixat satisfets la malvolença amb la qual han declarat determinats comissionats en els seus interrogatoris, en deixar caure i fer créixer el dubte sobre les responsabilitats directes de l’atemptat. La frivolitat amb què alguns gallegen sobre determinades autories, a més d’angoixa ens causa perplexitat, i no ens fa pas servei l’empara de cortines de fum o de propòsits foscos.

Quan se sap que els autors no són en deserts llunyans, cal aportar les proves pertinents davant el jutge Del Olmo. Volem dir-los que confiem en la Justícia i que creiem que les forces de seguretat de l’Estat, al marge de les possibles equivocacions que haguessin pogut cometre –i que en qualsevol cas no han de ser ni poden ser cap excusa per a ningú–, desenvolupen amb èxit i amb braó la seva tasca professional.

Quan ens vegin, recordin –vostès, o els qui els manen a vostès– que si hi va haver una sola possibilitat d’haver evitat que aquests fets s’esdevinguessin, i hi ha arguments fonamentats per a pensar que n’hi va haver no pas una, sinó moltes, nosaltres som els molestos testimonis de la seva irresponsabilitat per no haver-ho evitat.

Senyories: ens hauria agradat molt que ens informessin periòdicament del desenvolupament de les sessions o que ens haguessin permès ser-hi presents. Això no ha estat possible, i convé remarcar que no ha estat pas perquè les víctimes no hagin manifestat repetidament i insistent el seu interès per assistir en aquesta Comissió. A l’espectacle d’aquesta Comissió que es tancarà com va començar: sense depurar les responsabilitats polítiques dels que sabien o tenien a les seves mans... Els que podien evitar la barbàrie.

Voldríem esmentar-los les innombrables memòries que han ultratjat en convertir aquesta Comissió en un circ mediàtic. Milers de famílies destrossades. La nostra crida és una crida a l’ètica, a la moral. A l’ètica de vostès. A la moral de vostès, des de la legitimitat inqüestionable que ens atorga la condició de víctimes. Ningú no té ni pot tenir veu més autoritzada que la de tots els que són ara i aquí presents, darrere la meva veu.

Senyories, si queden irresponsabilitats per depurar, corresponen fonamentalment als qui detenien el poder en aquell moment. I aquesta és una obvietat irrefutable.

Per això, és imprescindible que una cosa tan execrable com aquesta no torni a passar. Ho manifesten tots els ciutadans d’aquest país i ho exigim nosaltres. És l’únic consol que ens queda i aquest ha de ser el propòsit de les conclusions d’aquesta Comissió. No hi ha res que ens pugui retornar els nostres éssers estimats, ni res que pugui guarir les ferides dels encara convalescents, però no fóra just deixar de reconèixer que alguns elements de l’engranatge que hauria d’haver previst el perill fallaren estrepitosament, i així ha quedat demostrat.

També VOLEM SABER què va passar aleshores, quins mecanismes fallaren, qui ens va avisar i qui els va ignorar, qui és responsable d’aquest disbarat que ha arrasat els projectes de futur de 2.000 persones. Els autors materials dels fets, els instigadors i els ideòlegs són responsables, però si res hem tret de clar d’aquesta Comissió és que més enllà dels fets irrefutables i de les vides estroncades, s’han comès errors i imprevisions que amb data d’avui continuen sense assumir-se.

Una única qüestió tenim clara les víctimes, i és que per damunt de tot volem CONÈIXER amb exactitud els fets, les errades i les irresponsabilitats que es deriven de l’atemptat terrorista més gran en la història d’Espanya.

Senyories, durant totes les compareixences han posat el focus dels fets en el que succeí entre els dies 11 i 14 de març. No hi ha res més lluny de les inquietuds de les víctimes. Sabem perfectament què va passar aquells dies: vam cercar els nostres morts, els planyérem, els enterràrem, incineràrem... ens en vam acomiadar. A uns altres els van cuidar mentre ni tan sols eren conscients del que els havia passat, se n’assabentaren després, quan es van despertar mentre intentaven quedar-se en aquesta banda del món. Uns altres intentaven entendre com era possible que els hagués passat a ells –per què a nosaltres?, què és el que hem fet per a merèixer-nos això?

Ens interessa saber què va passar entre l’11 de març i el 14 de març, també després, perquè no vam poder viure-ho. Però sobretot ens interessa SABER, senyories, què va passar abans.

Què fou el que va passar abans de l’11 de març perquè aquesta barbaritat arribés a perpetrar-se?: xarxes de tràfic d’explosius que no s’investiguen, informes que avisaven de la imminència de l’amenaça terrorista, manca de mitjans per a investigar presumptes terroristes (falten policies, falten traductors, falta pressupost, en definitiva, falta voluntat política per a preveure el que se’ns tirava al damunt després de passar a convertir-nos en objectiu terrorista).

Vostès, senyories, han pogut veure’ns setmana rere setmana a la Puerta del Sol. Silenciosos, callats, amb una samarreta que simplement feia el nostre prec de transparència. Ens van desallotjar de la porta del Congrés i ens van enviar a la Puerta del Sol. Allí continuem durant mesos: mesos, senyories. Aguantant sol, pluja, suports i també insults. Allí continuem amb el nostre testimoni mut escrit a les samarretes: transparència, per ells, per a ells, per a nosaltres, i per a tothom que s’identifica amb la nostra indignació.


» Exigim de manera contundent i explícita la creació d’una nova comissió d’investigació formada per persones independents i experts. Una comissió en la qual els partits polítics no hi estiguin presents, perquè la investigació recaigui en persones lliures d’interessos partidistes


Ens sembla que no han entès, senyories, què vol dir per a nosaltres la paraula TRANSPARÈNCIA. Ens molestarem a explicar-los-ho.

No volem que aquesta Comissió continuï. No, per descomptat, amb el format actual: un espai per a la renyina entre partits. Exigim de manera contundent i explícita la creació d’una nova comissió d’investigació formada per persones independents i experts. Una comissió en la qual els partits polítics no hi estiguin presents, perquè la investigació recaigui en persones lliures d’interessos partidistes, que ajudin la ciutadania espanyola a entendre què va passar, que delimitin les irresponsabilitats que siguin procedents i que proposin les reformes necessàries en el funcionament de les instàncies de l’Estat. Facin que una situació com aquesta no es torni a repetir. Posin-se al marge i permetin la transparència.

No ens prometin més coses que no ens interessen. No ens donin més colpets a l’esquena. No ens mirin amb cara compassiva. Simplement i purament, permetin la veritat.

La pilota és a la seva teulada.

Nosaltres, ara per ara, els explicarem les nostres històries:

Com vostès deuen saber, l’11 de març del 2004 una gran commoció sacsejà els fonaments de l’ànima de Madrid i, després de les primeres notícies, va començar el calvari per a milers de persones. Unes, mirant de contactar amb els familiars; unes altres, camí dels hospitals, i 192 esperant per ser identificats mentre viatjaven a les nostres memòries per a instal·lar-s’hi per sempre.

Les famílies van començar a mobilitzar-se pertot arreu, mirant de localitzar els éssers estimats, començant el calvari de la desesperació, la incredulitat, el vagareig sense rumb, el desassossec, per acabar el dia recalant en un hospital, buscant desesperadament un nom en una llista o en el canyet d’IFEMA, per a rebre-hi la sentència de mort.

En aquell indret macabre romaníem molts de nosaltres durant dos, tres i més dies, fins que podíem rebre les restes dels nostres familiars i amics per donar-los sepultura en terribles circumstàncies.

Uns cercàvem els nostres éssers estimats, que descansaven entre els freds pavellons curulls d’absències, mentre n’hi havia que es preocupaven més per reconèixer els cossos dels suposats suïcides. Éssers estimats contra proves volgudes.

Sortíem de l’estupor i del caos en què moltes vegades es va convertir la rutina de gestionar morts i lesions, per a submergir-nos en l’avenc profund del dolor i la incredulitat.

Alhora que uns sacsaven el cap per a espantar de la ment les imatges macabres gravades en el seu interior, altres lluitaven contra la mort als quiròfans o es guarien les ferides i a molts altres ens atrapava per sempre l’assassina absència dels nostres, i entràvem al laberint per a barallar-nos contra el dol de l’inexplicable. Què li dirien, senyories, a una nena de quatre anys quan demana per la mare morta?

Mentre es decidia el futur polític d’Espanya, nosaltres ens plantejàvem el present entre la vida i la mort, i ens sentíem culpables per menjar, per dormir, per respirar, per veure, per sentir, per viure i per ser humans. La barbàrie s’instal·là entre nosaltres i ens submergí en el fred i llarg hivern en què es van convertir les nostres vides, del qual aconseguirem sortir per viure amb el cap alt, i ells sempre entre nosaltres.


» Assistíem com autòmates a actes de caràcter públic o privat. Tot per a les víctimes però sense les víctimes. Sense preguntar-nos, sense consultar-nos, sense tenir-nos en compte, sense respectar la nostra voluntat ni demanar permís per a la utilització de noms, fotografies i històries que formen part de la privacitat de les famílies


En principi, ens vam veure envoltats en la bogeria, el desconcert i la desesperació, mentre assistíem com autòmates a actes de caràcter públic o privat. Tot per a les víctimes però sense les víctimes. Sense preguntar-nos, sense consultar-nos, sense tenir-nos en compte, sense respectar la nostra voluntat ni demanar permís per a la utilització de noms, fotografies i històries que formen part de la privacitat de les famílies.

Després dels primers mesos de malson vam començar a treure el cap tímidament a les finestres del nostre laberint fosc per anar descobrint amb estupor com apareixien assassins, confidents, alts càrrecs, responsables polítics, compareixents de tota mena en aquesta Comissió d’investigació, sense que els dies i fulls de declaració ens atorguessin la claredat més menuda sobre allò realment rellevant: les veritats i les responsabilitats.

Hem anat coneixent els assassins materials amb les cares i els noms, i alguns dels organitzadors. Ens anàvem quedant bocabadats en conèixer les cares dels qui van proporcionar mitjans i cobertura als assassins.

Però en aquests mesos també ens hem anat coneixent entre nosaltres, de boca en boca, sense cap facilitat institucional per trobar-nos. Hem anat creant xarxes de solidaritat, de suport mutu, teixides amb molt d’esforç. Trucades de telèfon de persones que es van conèixer a IFEMA o a les oficines on calia anar, finestreta rere finestreta, per als tràmits i la burocràcia que acompanyen el dolor.

Ens hem conegut pel boca a orella, i uns quants van començar a sortir al carrer, com els dèiem, amb el seu dolor com a bandera en forma de samarreta, recollint les 12.500 signatures que aquesta casa coneix i no atén. S’han lliurat, senyories, 12.500 signatures, nostres i de ciutadans del carrer, recollides setmana rere setmana per demanar que la Comissió no fos a porta tancada, que hi hagués llum, que hi poguéssim estar i escoltar per no haver d’informar-nos per tercers.

La informació que rebem les víctimes sobre les feines de la Comissió provenen de les publicacions en premsa i d’allò que els mateixos afectats ens hem molestat a cercar pels nostres mitjans propis.

Volem repetir de nou, senyories, que som persones físiques, no pas titelles. Que no ens identifiquem com a col·lectiu amb posicionaments partidistes de cap mena, sinó amb el dolor i el sofriment dels que pateixen la nostra condició de víctimes i supervivents del terror, que no ens deixarem manipular per ningú. No permetrem que ningú ens situï com a simpatitzants de l’altre per tot seguit desqualificar-nos.

Sabem que correm el risc que demà els titulars d’alguns diaris ho intentin. Uns diran que estem manipulats pel PSOE i que és obvi que servim els seus interessos. Uns altres, que servim els interessos del Partit Popular. No cal que ho escriguin. Ho sabem i ens ho esperem. I ens avancem a vostès, perquè per aquest camí no pensem caminar-hi. No entrarem al joc de la polarització social en interès dels partits. L’actual Junta Gestora de l’Associació 11M Afectats de Terrorisme, els socis i afectats que representem, constitueixen un col·lectiu format per éssers humans que voten tots els partits (o cap).

Demà podrem trobar-nos algú que dirà que les nostres paraules estan regades per la rancúnia i la ceguesa de l’odi. Pretendran invalidar els nostres arguments emparant-se en la nostra condició de supervivents, com si ser supervivents fos un estigma.

No parlem des del ressentiment, sinó des de la serena i meditada indignació i reflexió col·lectiva. No ens mou l’odi, sinó la ferma voluntat de vetllar per la memòria dels absents i la recuperació moral dels ferits. Senyories, un argument sentit no és un argument maldestre. Maldestre és qui, mancat d’arguments, recorre a intentar deslegitimar l’altre, com una eina grollera de diàleg. Escoltin, senyories. Escoltin si encara mantenen aquella honestedat d’éssers corrents que els demanàvem al començar aquesta compareixença, i no han tornat a posar-se les ulleres de partit.

Reiterem el nostre agraïment i reconeixement a totes les persones que intentaren emparar-nos amb afecte i dedicació, fent el millor que sabien i podien en els moments durs que hem patit. Tanmateix, no hem de confondre la bona voluntat amb l’eficàcia de l’atenció en situacions de crisi.


» Van contractar un devessall de psicòlegs i psiquiatres. Per a què? Per a què, si no ens van acompanyar? Ens vam acompanyar entre nosaltres. Ells es van quedar asseguts als seus despatxos esperant que anéssim a veure’ls si ens trobàvem malament. Cal estar molt bé, senyories, per poder demanar ajuda en moments com aquests


Denunciem que hi va haver fallades en l’atenció immediata a les víctimes, que es va detectar una descoordinació absoluta entre els diferents serveis d’atenció, que no es va controlar de cap manera el perfil dels professionals que atengueren les famílies i que de vegades ni tan sols tenien la formació necessària en situacions d’emergència. La comunicació a les famílies per a la identificació dels cadàvers fou absolutament vergonyosa, en fer-se mitjançant megafonia.

Vam trobar a faltar càrrecs institucionals dins el caos d’IFEMA, pavelló de la mort. Si de cas, hi venien amb el temps just per a fer-se la foto. Els endevinàvem passant, des de lluny.

Malgrat les medalles i reconeixements atorgats als herois de l’11-M, volem destacar que a dia d’avui, nou mesos després, no s’ha fet cap avaluació formal ni balanç independent i sense triomfalismes sobre les actuacions de les diverses administracions implicades. Igualment, no hi ha cap estudi rigorós que tracti sobre l’estat psicològic i sanitari de les víctimes i els familiars. La xarxa sanitària pública no ha incrementat els serveis d’atenció a ferits, i ens trobem en aquest moment inclosos en llistes d’espera per a intervencions quirúrgiques de tota mena.

Tampoc no s’ha fet fins ara cap valoració sobre les repercussions laborals i les futures incapacitats parcials o totals dels ferits en els atemptats, ni sobre les mesures formativoocupacionals que ens permetin l’adaptació a nous llocs de treball d’acord amb les minusvalideses que patim.

Tampoc no s’han atès degudament les necessitats educatives especials dels menors afectats pels atemptats: fills de traspassats, fills de ferits, menors que viatjaven als trens, nens que ho presenciaren des d’escoles properes.

Van contractar un devessall de psicòlegs i psiquiatres. Per a què? Per a què, si no ens van acompanyar? Ens vam acompanyar entre nosaltres. Ells es van quedar asseguts als seus despatxos esperant que anéssim a veure’ls si ens trobàvem malament.

Cal estar molt bé, senyories, per poder demanar ajuda en moments com aquests. Tants diners gastats en desenes de contractes de professionals que van romandre ben preparats en els seus despatxos i els seus horaris de jornada intensiva, i tants pocs de gastats en professionals que ens fessin costat, que es preocupessin per acompanyar-nos, per compartir el dia a dia i per afavorir i donar suport a fi que es poguessin anar teixint les xarxes de comprensió i de suport entre nosaltres. Aquest espai, l’ha cobert l’esforç informal dels que ens van conèixer des del començament.


» Els hem vist homenatjar-se mútuament i felicitar-se pel seu èxit en congressos i declaracions en què només s’escolten vostès mateixos


Ens van tractar com a malalts. Abans de preguntar-nos, ens van medicar. Volem un tracte proper. Els volem amb nosaltres, apropant-se a nosaltres, sense que ens tinguin por. No mosseguem ni encomanem res.

Molts de nosaltres hem acabat a la sanitat privada perquè vostès ni volien si sabien acostar-se, perquè en molts centres de salut mental estaven més preocupats a aprofitar els recursos contractats per reduir les llistes d’espera que per atansar-se als supervivents. Van trigar molt a atendre’ns quan els demanàvem visita. Els afectats hem abandonat molt aviat els tractaments començats a la xarxa pública, no s’han complert les expectatives de suport que teníem.

Una vegada més, esperarem un informe tècnic independent dels programes sanitaris desplegats i del pla de salut mental que vostès van dissenyar. Tanmateix, els hem vist homenatjar-se mútuament i felicitar-se pel seu èxit en congressos i declaracions en què només s’escolten vostès mateixos.

Cal que sigui un informe d’avaluació tècnica, sobre l’atenció que vam rebre, objectiu i independent, perquè hem estat testimonis incansables del repartiment mutu entre institucions de guardons i medalles.

Per a quan l’estudi rigorós on ens demanaran què pensem sobre la manera com es van fer les coses, del qual s’obtinguin lliçons apreses i errors que no poden repetir-se? Ni una sola anàlisi tècnica independent. Enlloc la nostra veu, per elogiar o criticar el que calgui aplaudir o millorar.


» Si alguna cosa hem viscut els afectats directes de tot aquest abominable succés, ha estat la solidaritat en l’intens dolor que vam sentir, compartit per la gran majoria dels bons ciutadans i ciutadanes


També és veritat que si alguna cosa hem viscut els afectats directes de tot aquest abominable succés, ha estat la solidaritat en l’intens dolor que vam sentir, compartit per la gran majoria dels bons ciutadans i ciutadanes. Hem de correspondre, per tant, en nom de totes les víctimes i dels supervivents, amb infinita gratitud –i aquesta és la nostra principal comesa–, a tots els qui de forma anònima van entrar als trens en els primers segons per auxiliar les víctimes i els supervivents, exposant la pròpia seguretat, als qui van vessar una llàgrima irreprimida d’acorament, a tots els que van retre tribut personal en els improvisats espais d’homenatge i record en què es van convertir els indrets de la tragèdia. Agraïment que estenem a la ciutadania de Madrid, de la resta de l’Estat i fins i tot de fora d’Espanya: per la seva solidaritat.

Volem manifestar també el nostre agraïment a totes les persones que l’11 de març i els dies posteriors, com a professionals o de manera voluntària, es van enfrontar a la tragèdia sense voler entendre ni posar en qüestió res més que no fos l’atenció a les víctimes i a les seves famílies, amb generositat, sacrifici i dignitat. Gent que no va demanar res més que el privilegi d’estar en silenci, en segona fila, ajudant en allò que podien sense voler cap protagonisme, professionals anònims, veïns, col·lectius de joves i de barri, associacions culturals. Però sobretot, ciutadans del carrer, cadascú amb allò que bonament podia aportar.

Gràcies als bombers, gràcies al personal sanitari, gràcies a la policia, gràcies als taxistes, gràcies als psicòlegs, gràcies als conductors d’autobús i gràcies a tots els que hem deixat de dir.

A TOTS, DE NOU, GRÀCIES.

Alguns de vostès van intentar vetar la nostra compareixença. Nosaltres no demanàrem assistir en qualitat de res, en aquesta Comissió. Van ser vostès, senyories, els qui decidiren requerir la nostra presència, considerant-la com un homenatge, no pas nosaltres. Un homenatge més. Un dels molts que es van esdevenint des d’aquell fatídic 11 de març. Com és habitual en els nombrosos actes dels quals som protagonistes, ningú ens ha demanat si desitjàvem rebre’l.

Algú ens consulta quan hom disposa dels noms o fotografies dels nostres familiars per part de qualsevol institució? N’hi ha que se senten sincerament reconeguts. Per a uns altres suposa una nova exposició punyent.

No discutim ací la conveniència o no d’aquestes manifestacions, que no ho dubtem, tenen la més bona voluntat de suport i solidaritat. Denunciem que no se’ns pregunti, que s’assumeixi el que és correcte o incorrecte, que s’aixequin monuments i no se’ns permeti fer-los nostres. Aquest gest hauria de ser el producte final d’un camí de parlar, de conèixer, de fer arribar la nostra veu a la gent... tenim veu i volem que aquesta veu sigui escoltada.


» Volem que els homenatges no siguin pedres fredes en qualsevol racó d’una ciutat i de les quals ningú se’n recorda al cap de ben pocs mesos, sinó que tinguin vida. La vida que sorgeix quan les coses neixen de processos de diàleg i de participació. Escoltin-nos


Hi va haver moments que potser el dolor ens mantingué ficats a casa. Ara volem ser escoltats. Tenim veu i criteri. I volem que els homenatges no siguin pedres fredes en qualsevol racó d’una ciutat i de les quals ningú se’n recorda al cap de ben pocs mesos, sinó que tinguin vida. La vida que sorgeix quan les coses neixen de processos de diàleg i de participació. Escoltin-nos.

Assumim com a propi el dolor de qualsevol víctima del terrorisme, ens identifiquem, com ja hem dit abans, amb cada una, si bé ens sentim obligats a reivindicar la nostra identitat com a víctimes de l’11 de març. Hem assistit, dintre d’aquest ball de l’ús de fotografies dels nostres familiars traspassats, al penós espectacle de veure’ls barrejats amb torturadors i violadors de drets humans que igualment tenen reconeguda la seva condició de víctimes del terrorisme.

Ningú no ens pregunta res?

Volem també dir NO a la manera com s’han usat per part dels mitjans de comunicació les imatges de la barbàrie. Les imatges són instruments d’informació, d’això no hi ha dubte, i tenen el poder de convocar, de sensibilitzar l’opinió pública, d’explicar en breus instants el que un text difícilment pot narrar. Però aquest no és el cas, i vostès ho saben.

La necessitat d’utilitzar les imatges de l’11 de març com a font d’informació va caducar fa molt temps, ja no és notícia. Les emissions no responen a una necessitat informativa sinó a la demanda d’una societat que converteix tot en espectacle, incloent-hi l’angúnia, la por i els plors esquinçats dels arrossegats per la bogeria humana.

Senyors directors de diaris i agències de premsa, senyors directors d’informatius: permetin que dubtem de la seva sensibilitat. Mentre per una banda recorren a nosaltres una vegada i una altra, perquè els expliquem el nostre calvari, mentre vostès s’encarreguen de recordar al món que no hi pot haver més “Onzes M” enlloc, s’obliden de nosaltres quan el mercat els crida. Venuda ha quedat la seva consciència de periodistes a la llei de les audiències.

Amb nosaltres, no. Si els resta gens de decència, amb nosaltres no. Queda escrit, llegit, i que consti en el “Diario de Sesiones”, el nostre rebuig més contundent. I per si no hagués quedat prou clar, afirmem que per damunt del dret a la informació, hi ha el dret dels absents a preservar la seva intimitat.

Condemnarem sempre els qui exposin imatges que revifin constantment la causa del nostre dolor. Cada vegada que s’exposen les imatges sofrim un pas enrere en aquesta tasca de conviure amb el dolor. Cada vegada que apareixen les imatges ens submergim en una, dues, tres setmanes de reviure el dolor, és tornar-se a imaginar com van poder morir, especular sobre si van patir o no, si van romandre amb vida prou temps per preguntar-se on érem nosaltres per socórrer-los, dues o tres setmanes d’emparellar les imatges amb els rostres d’ells. Retornen les vivències del desconcert, de la por, de la impotència, del desassossec, de la vulnerabilitat, del camí als hospitals... del caos.


» Senyors directors de diaris i agències de premsa, senyors directors d’informatius: permetin que dubtem de la seva sensibilitat. [...] Per damunt del dret a la informació, hi ha el dret dels absents a preservar la seva intimitat


Treballem i lluitem per conservar una imatge digna, un record feliç, de com els vam tenir i de com els vam estimar, i vostès s’entesten a llançar-nos a l’horror en nom de l’espectacle, a amaçar-nos i recordar-nos aquelles imatges que no volem que quedin gravades en les nostres ments com a record últim dels qui estimem o com a record tràgic del dia que vam tornar a néixer.

Els que vàrem tenir la sort de poder explicar el que vam viure, patim el pes de la culpa per haver estat nosaltres, i no ells, els que avui no podem esborrar-nos aquell dia de la retina. El degoteig incessant d’imatges que esquitxa qualsevol diari o programació ens retorna una vegada i una altra a l’inici del camí de la superació, però sembla que això a vostès, els periodistes, no els fa res. Nosaltres, des de la nostra autoritat moral, els diem, els implorem, els demanem, els exigim que deixin de vendre’ns com a espectacle.

Aviat s’aproparà el primer aniversari de la matança. Una excel·lent oportunitat per mesurar l’alçada moral de cadascun dels directors de diari i de cadenes de televisió d’aquest país. Cadascú establirà llavors la seva talla moral. Vostès disposaran d’una oportunitat per a demostrar de quina estofa són.

La manca de rigor moral en l’emissió d’imatges que no fan llum sinó ombra a l’entorn de l’omnipresent 11-M, no sols ens regira l’estómac a les víctimes, sinó també a la societat en conjunt. Fan que la por i la sensació de viure absolutament desprotegits ens aclaparin, i això, senyories, ens fa encara més sensibles a les manipulacions de tota mena.

No diguin que no és prou clar ni ben detallat. Hi insistim perquè no hi hagi cap dubte: ells van ser assassinats en un acte col·lectiu, però el seu dret a l’honor i a la pròpia imatge el representem per a cada individualitat els que els hem sobreviscut. Apel·lem a l’ètica professional dels mitjans i serem allí on es deshonri la memòria de les víctimes, per a desagreujar-les.

L’ús indiscriminat de les imatges supera nivells que mai havíem imaginat. S’han emès o s’han fet servir en mitjans escrits imatges procedents de les càmeres de vigilància situades a les andanes de Renfe.

Aquestes imatges foren requisades per la Policia immediatament després de les explosions i eren dipositades a l’Audiència Nacional. Com van poder filtrar-se i arribar a la premsa? Qui ho va permetre o autoritzar? Qui les va vendre, si és el cas? Com va poder emetre’s imatges sotmeses a secret de sumari? Des d’aquí exigim de manera urgent una investigació que depuri responsabilitats respecte a la filtració i possible venda de les imatges dels atemptats que estaven dipositades sota la custòdia de l’Audiència Nacional.

Ha d’esclarir-se la trama d’una indignitat tan gran i ser-ne cessat i encausat l’autor de manera fulminant.


» Apel·lem a l’ètica professional dels mitjans i serem allí on es deshonri la memòria de les víctimes, per a desagreujar-les


Els que sí que s’entestaren a estar al nostre costat van ser altres entitats públiques i privades, a les quals hom facilità les nostres adreces i telèfons. Hem rebut cartes que no hem demanat, trucades de terceres entitats que han implicat una violació a la nostra intimitat. Enmig d’una aplicació absolutament estricta de la Llei de protecció de dades, hem assistit atònits a la filtració de les nostres dades personals a entitats públiques i privades que continuen adreçant-se a nosaltres.

Amb quina autoritat es comparteix il·legalment l’esmentada informació amb organitzacions i tercers? Com és que ens truquen des d’universitats per a passar-nos qüestionaris per telèfon? Qui ha consentit un despropòsit tan gros? En quin jutjat s’investigaran aquests delictes ja denunciats?

El dia 11 de març del 2004 es trencà el cor del nostre país. No ens serveix per a res el pretès dolor dels qui són incapaços de la més mínima autocrítica, i molt menys el capteniment dels qui, segurament encegats per l’odi i la frustració, insultaren greument els nostres éssers estimats, els nostres morts, davant mateix de les portes d’aquesta cambra.

Els qui ens ultratjaren el 29 de novembre, probablement el dia 12 de març van estar recorrent, en manifestació, els carrers de Madrid. Tanmateix, nou mesos després, ja havien oblidat que allò era perquè la ciutadania plorava pels seus fills desapareguts o mutilats, PELS NOSTRES MORTS, PELS NOSTRES FERITS.

Només ens consola pensar que, presos d’un en un, cap d’ells seria capaç d’aguantar ni cinc segons la mirada d’una mare i tornar a repetir-li: “Fiqueu-vos els vostres morts pel cul.” Res no justifica una actitud com aquesta. L’odi i el desig de venjança és una llavor podrida que infecta la nostra societat, i tenim el deure i l’obligació de construir quelcom de més bo i de més digne per a tothom.


» Ens menteixen quan prometen que els culpables de la matança seran castigats amb la duresa més gran que la llei permeti


Fa ben poc hem assistit amb pena a un espectacle astorador en el judici del primer encausat per l’11 de març, concretament al menor conegut com “el Gitanillo”. Vam poder assistir, rere una mampara, a l’establiment del pacte entre fiscals i advocats, amb la benedicció del jutge.

Senyories, quan es refusa explícitament l’aplicació de la Llei del menor i s’aplica la Llei antiterrorista amb penes de fins a deu i dotze anys de presó a menors d’edat al País Basc per cremar un caixer automàtic, com pot aplicar-se la norma més favorable a algú que no fou menor per a traficar amb explosius, amb drogues, ser confident de la policia i la guàrdia civil, conduir vehicles i subministrar els materials que van conduir a la mort de 192 persones? Quina aplicació arbitrària de la llei significa que un assassí serà al carrer a 23 anys, en la més absoluta impunitat? Ens menteixen quan prometen que els culpables de la matança seran castigats amb la duresa més gran que la llei permeti.

Estupefactes davant la impunitat dels culpables confessos, com a Associació 11M Afectats de Terrorisme assistim al judici entre les riotes de l’inculpat, de la seva mare i del seu advocat. És aquest l’Estat de dret que pretén emparar-nos? Assistirem a més judicis amb acords negociats abans d’entrar a la sala? Què cerquen aquests acords? No cal dir que no tindríem cap problema, amb la justícia espanyola, si tots els judicis es resolguessin com aquest, en cinc minuts.

Vagin sumant, senyories, perquè les nostres peticions són clares, altes i nítides.

Cap dels homes i dones, dels ancians i els nens, dels espanyols i de les persones d’altres nacionalitats que bruscament veieren interromputs els seus projectes, les expectatives i fins i tot les vides, no podrien entendre que s’acabi aquesta Comissió sense una explicació del que va passar. De nou els recordo, senyories: els nostres morts foren les víctimes; innocents i víctimes! Nosaltres tampoc podem donar-nos aquesta explicació, però sí que podem, amb l’autoritat ètica que ens atorga la nostra situació, exigir que la nostra desgràcia no hagi sigut debades.

Aquesta Comissió ha d’acabar i ha de determinar els instruments necessaris que facin impossible la repetició de fets tan insofribles. Els ho devem a ells, ens ho devem a nosaltres mateixos, més enllà de qualsevol altra diferència de criteri partidari. Si no es fes d’aquesta manera el fracàs de la Comissió seria encara més estrepitós, i aquesta responsabilitat recau damunt ses senyories.

No permetin que un actiu amb aquest abast es dilueixi entre les mans d’una insensatesa partidista que no condueix enlloc. Ajudin-nos que els ciutadans d’aquest país puguem sortir al matí de casa i tinguem la garantia de tornar-hi.


» Senyories, totes aquestes peticions es resumeixen en tres exigències bàsiques: VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ, entesa com a reparació moral, no pas econòmica, perquè els diners no ens abracen ni ens consolen


Els recordem, demanem, exigim, lluitarem per aconseguir:

1. Una comissió d’investigació independent dels partits polítics que estableixi i depuri responsabilitats per errades o omissions.

2. Judicis transparents i amb aplicació plena i completa de la llei a tots els acusats.

3. Vetllar per l’ús ètic per part dels mitjans de comunicació de les imatges de l’atemptat.

4. Investigació de les responsabilitats derivades de la filtració o venda de les imatges dels atemptats sotmeses a secret sumarial en l’Audiència Nacional.

5. Respecte a la voluntat de les famílies per l’ús dels noms i les imatges dels traspassats i supervivents en tots els actes públics i privats que es facin en memòria seva.

6. Habilitació de comissions tècniques independents, que avaluïn de manera objectiva, i tenint en compte l’opinió dels afectats, els plans d’emergència, sanitaris, educatius, formatius, laborals, socials i de salut mental posats en marxa després de l’11-M, que mostrin tant els èxits com les oportunitats de millora que siguin procedents i que facin propostes de futur.

7. Exigim l’adequada atenció a les víctimes i la creació d’un organisme únic de coordinació i atenció a ferits, que funcioni durant el temps que calgui.

8. Exigim el respecte del dret a la intimitat i també la investigació de les responsabilitats derivades de la filtració de dades personals, adreces i telèfons dels afectats a institucions terceres per al seu ús particular.

9. Exigim, en nom del conjunt de ciutadans, que s’arbitrin totes las mesures de coordinació policial, de sistemes d’alerta i vigilància que es considerin necessaris per a evitar que noves catàstrofes com aquesta puguin tornar a passar.

10. Exigim que no s’utilitzi mai el nom de les víctimes o d’aquesta Associació com a instrument de polarització social, buscant identificacions amb una altra opció partidària. La nostra condició de víctimes i supervivents, si a res apel·la, és al diàleg, a la unió, al consens i a la recerca de solucions entre tots.

Senyories, totes aquestes peticions es resumeixen en tres exigències bàsiques: VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ, entesa com a reparació moral, no pas econòmica, perquè els diners no ens abracen ni ens consolen.

I avui, aquí, en allò que els toca més de prop, exigim la VERITAT. Com ho expressem des de fa mesos: TRANSPARÈNCIA.

Per la nostra part, l’únic que podem aportar-los és el nostre DOLOR.

Aquest és el nostre dolor. I aquesta, la nostra fortalesa.

PER TOTS NOSALTRES!! PER ELLS!!

Senyor president, senyories, moltes gràcies.

Atès que aquesta compareixença és consensuada, els transmeto que la Junta Gestora de la Associació 11-M Afectats de Terrorisme ha decidit que no contestaríem cap de les preguntes que poguessin formular-nos.

[Traducció: Cristina C. Català]