dimecres, 29 d’abril de 2009

Llengües de laboratori

per Xavier Valls

Llegim la paraula gràcies en cinc llengües planificades ideades al marge dels parlants: dankon (esperanto), danko (ido), gratias (interlingua), sia (loglan) i sol ti (solresol). La invenció no té límits. Sabeu quantes n’hi ha, d’aquestes llengües? Més de mil. Gràcies als seus creadors, el panorama lingüístic internacional avui és molt més ric. I ple de curiositats. Coneguem-ne algunes.

Corria l’any 1887 quan Luwik Lejzer Zamenhof va crear l’esperanto, una nova llengua fraternal amb vocació de convertir-se en eina de comunicació entre els pobles del món. Va néixer en el context adequat, en els anys de les grans utopies universals i de l’internacionalisme obrer. Això li va permetre tenir força èxit. Es tracta, de fet, de l’única llengua planificada que ha assolit una xifra important de parlants i coneixedors.

Però abans, des de l’edat mitjana, ja hi havia hagut altres projectes; també després de l’esperanto s’han creat noves llengües, i avui encara en neixen. Aquest és el panorama que ens interessa. El dibuix és immens i caòtic, el mateix concepte de llengua planificada és confús i la bibliografia, escassa. Qui ens ajuda a posar-hi llum?

Els lingüistes, és clar. La falta d’implantació d’aquestes llengües entre els parlants ha fet que, en general, els lingüistes hi hagin parat poca atenció. S’han dedicat a les llengües naturals. A Catalunya, els nostres erudits preferits, Jesús Tuson i Carme Junyent, confessen saber-ne poc, però gràcies a ells i estirant el fil, arribem fins a Hèctor Alòs, un dels pocs lingüistes catalans avesats en la matèria. Ell ens ajuda a començar a entendre la disciplina.

En primer lloc, xifres

Tot i que és impossible de conèixer amb exactitud, Aleksandr Dulicenko estableix que fins l’any 1973 s’havien ideat 917 projectes de llengües i després, afegeix Alòs, «se’n poden sumar uns 250 més». Això significa que fins avui hi ha gairebé mil dues-centes llengües planificades en total. La primera meitat del segle XX va ser l’etapa més prolífica; entre els anys 1900 i 1950 se’n van arribar a crear gairebé quatre-centes.

Les raons del seu naixement són d’allò més variades. Hèctor Alòs n’exposa unes quantes: «Alguns, com Zamenhof amb l’esperanto, han buscat combatre desigualtats entre les persones. D’altres, com Couturat, més aviat intentaven crear un instrument asèptic de comunicació, com el telègraf o el telèfon. També, és clar, n’hi ha que ho han fet per pur divertiment, això passa fins i tot amb els nens. I, de manera més infreqüent, també s’han dissenyat llengües només per investigar-les.»

I amb tantes raons de ser, és lògic que els models a què han donat lloc també siguin molt diversos. Entre les llengües planificades que han volgut ser llengües usades hi ha, per exemple, el volapük, que pren vocabulari de l’anglès i de l’alemany, encara que molt transformat. Inventat pel clergue alemany Johann Martin Schleyer l’any 1897, el seu lema és menefe bal, püki bal, és a dir, ‘una llengua per a una humanitat’. També hi ha l’ido, que és una reforma de l’esperanto per facilitar-ne l’aprenentatge. Cal recordar que la majoria de llengües construïdes aspiren a ser més regulars (sense excepcions) i fàcils d’aprendre que les llengües naturals.

Entre les llengües anomenades lògiques (de regularitat absoluta), el loglan va ser un experiment científic important: es proposava demostrar que el tipus de llengua usada influïa en el pensament de les persones.

Un exemple curiosíssim dels projectes que han nascut com a instruments freds és el solresol, basat en les set notes musicals. Es pot xiular –com el silbo gomero! [vegeu xiuletí]– o tocar amb un instrument musical, a més de parlar. Un tret singular del solresol és que alguns antònims s’obtenen dient les notes a l’inrevés: d’aquesta manera, fala vol dir ‘bo’ i lafa vol dir ‘dolent’. La imaginació és infinita. I espereu, que ara vénen les mostres més lúdiques.

Hamlet i el klingon

Les creacions artístiques i lúdiques són un altre món. Cal destacar les de dos productes amb èxit que tenen una munió de seguidors: El senyor dels anells i Star Trek. D’aquí n’han derivat tres llengües, que van néixer per embellir les obres de ficció i després han seguit la seva pròpia evolució.

J.R.R. Tolkien va crear dues llengües parlades pels elfs: el sindarin i el quenya. S’inspiraven de manera subtil en els models finès i gal·lès, respectivament, encara que la majoria de paraules eren de creació pròpia.

Pel que fa al klingon, de Star Trek, poca broma. Perquè probablement és, després de l’esperanto, la llengua creada de manera artificial amb més seguidors. Originalment és l’idioma de la raça klingon, que apareix a la sèrie, i el va crear Marc Okrand per a la Paramount. Encara que refusat per la classe intel·lectual –això era previsible–, el klingon actualment té una demanda continuada de noves habilitats i registres. A internet hi ha centenars de recursos en actiu del projecte i, fins i tot, és un dels 124 idiomes a què està traduïda la interfície de Google! Això ens recorda que l’esperanto també va arrencar amb més força que els intents precedents pel factor identitari, justament perquè va trobar un sector de la societat sensible a allò que oferia. En aquest cas, el sector sensible són els fidels trekkies, que són una legió a tot el món. Tenir una identitat, d’això es tracta. «Ser o no ser, aquesta és la qüestió», que en klingon és «taH pagh taHbe’, DaH mu’tlheghvam vlqulnlS».

Planificades versus naturals?

Arribats a aquest extrem, és el moment de mirar d’aclarir seriosament què és una llengua planificada i què no. La visió d’Alòs és ben contundent: «De fet, totes les llengües escrites –i encara més les normativitzades– són llengües planificades. La planificació és una qüestió de grau; fins i tot entre les llengües planificades n’hi ha que ho estan més que altres.» És a dir, que seguint aquest cànon una llengua cent per cent planificada seria el solresol, per citar un exemple que hem vist abans. Contràriament, com més base i evolució natural tingui una llengua, menys planificada és. Però de ser-ho, ho són totes les escrites.

Carme Junyent també ens recorda amb lucidesa que «l’únic que ha de passar perquè una llengua artificial sigui una llengua natural és que la gent la comenci a parlar. Que es transmeti de pares a fills.» És el cas de l’hebreu contemporani. Què va fer Ben Yehuda sinó tornar a planificar una llengua escrita, que només es feia servir en l’àmbit litúrgic, per recuperar-la per al seu ús modern, ple i quotidià? En aquest sentit, és interessant el testimoni del semiòleg Umberto Eco sobre la seva experiència amb l’esperanto: «Abans que tingués una idea més clara de l’esperanto, la seva artificialitat, per descomptat, em molestava, però després d’haver-lo començat a estudiar gairebé el considerava una llengua natural, de manera que l’artificialitat de l’esperanto pesa sobre la seva història i el seu origen, però no necessàriament sobre la seva gramàtica. Sempre es pensa que una llengua artificial és una llengua menys valuosa, una llengua com “Jo Tarzan, tu Jane”, i això no és cert amb l’esperanto.»

Ara toca fer una reflexió final. Si, com diu Alòs, totes les llengües es planifiquen, i sobretot les que es normativitzen, la pregunta és: el català, després de la normativa fabriana, és una llengua molt o poc planificada? Riu-te’n, ara, del klingon.


Una possible classificació
La classificació més estesa diferencia llengües a priori, llengües a posteriori i sistemes mixtos:

Llengües a priori
No es basen en les llengües nacionals. La seva gramàtica és molt regular, però difícilment podrien arribar a ser llengües vives. Exemples: projecte de Dalgarno (1661), projecte de Wilkins (1668), solresol (Sudre, 1866).

Llengües a posteriori
Segueixen models de llengües nacional. La gramàtica és regular, però menys. Són la gran majoria. Exemples: esperanto (Zamenhof, 1887), latino sine flexione (Peano, 1903), ido (Couturat, 1907), occidental-interlingue (De Wahl, 1922), novial (Jespersen, 1928), interlingua (Gode, 1951).

Sistemes mixtos
Barregen trets dels dos grups anteriors. El més conegut és el volapük.

L’aportació catalana
La lingua franca era una llengua que es va parlar des de l’edat mitjana fins a principis del segle XX en molts ports mediterranis. La feien servir sobretot els mercaders per entendre’s entre ells i es va forjar amb aportacions del català, el castellà, l’italià, el francès, el grec, l’àrab i el turc. Era la llengua del negocis del mar.

Anglesos llatins?
Entre les llengües lúdiques més originals hi ha l’experiment del brithenig, que és la llengua que es parlaria a l’oest de la Gran Bretanya si el llatí hi hagués perviscut fins a l’actualitat. La va crear l’any 1996 el neozelandès Andrew Smith i va ser la primera recerca de l’evolució alternativa d’una llengua. Un tastet del seu vocabulari: busc és ‘fusta’, ew és ‘ou’, genygl és ‘genoll’ i llafr, ‘llavi’.


(Xavier Valls, Plaers d’Avui, 15 febrer 2009)