La fornicamenta

per Andrés Trapiello

Es veu uns homes al costat d’unes dones de la vida i al costat aquest eslògan: “Tan poc vals, que has de pagar?” És un dels anuncis que el ministeri del ram corresponent acaba de fer circular per combatre la prostitució. Un s’imagina els que sovintegen aquesta mena de tractes. Arronsaran les espatlles. Uns amb menyspreu i cinisme; altres amb resignació i tristesa. Algú ens va confessar un dia: “Tu creus que als meus anys, amb aquesta cara, podria ser de cap altra manera?” Fa unes setmanes publicava un poeta en un diari la resposta a la pregunta “pagaria per fer l’amor?” “Pago sempre, i hi deixo propina, i així i tot em surt més a compte que el matrimoni.” Fa la pinta de ser només una frase enginyosa, però si ell la diu, per què no ha de ser veritat? Tanmateix, a la majoria dels que fan ús de la fornicamenta els surt força més cara, perquè de més a més són casats.

Conec persones que van de putes i putos, de dretes i d’esquerres, joves i vells, homos i hèteros, i no cerquen gaires justificacions morals a l’assumpte potser perquè tampoc no tenen gaires escrúpols ni remordiments, ni tan sols estètics. Fa uns anys un altre poeta famós publicava el seu disgust en veure com els nens filipins als quals pagava un dòlar per jeure amb ells no hi mostressin “més afecció”. Feia servir aquesta paraula, i tant com el fet astorava que volgués explicar-ho i vantar-se’n, ni que fos de manera pòstuma. I continuant amb la poesia: encara és recordat aquell company de l’anterior que feia el tifa: “Sol o amb gel? No, a mi el whisky m’agrada amb putes”, va dir, i així ho he llegit fa poc repetit per un adepte seu com una cosa graciosa.

Sovint he sentit als partidaris de la prostitució l’argument que en realitat és un exercici de llibertat entre adults: la llibertat que un té de vendre el cos i la que té l’altre de comprar-lo. El fet cert, però, és que qui el ven és perquè no sol tenir res més per vendre, i els qui el compren no jeuen amb tal noi o tal noia, amb tal o tal nen, sinó amb la seva misèria. La prova és que la majoria dels que es dediquen a aquesta venda són pobres, i deixarien la sòrdida ambulància si poguessin, i per cada u que assegura que ho fa de grat en trobarem mil que confessaran que ho fan forçats per la necessitat.

D’altra banda, els qui parlen de la fornicamenta com de l’ofici més vell del món sembla que sucumbeixen a la fatalitat del que no canviarà mai. L’abolicionisme de la prostitució té mala fama fins i tot entre pretesos progressistes, però el fet cert és que altres xacres no menys atàviques, com l’esclavatge, van acabar eradicades, naturalment amb l’oposició no sols dels negrers, sinó de senyorasses i senyorassos refinats, elegants i enginyosos que llegien Emerson o Poe a Luisiana o a Virgínia. La pregunta, doncs, que el ministeri del ram corresponent hauria d’haver-nos formulat és ben diferent: “Les relacions que no són d’igualtat, valen res?” Els desdenyosos i els cínics, els resignats i els tristos diran: “Sí, és clar que valen, els diaris en publiquen cada dia la cotització, un índex borsari que s’anomena Contactes.”

Fa setmanes una televisió pública va emetre un reportatge breu sobre els anuncis de contactes que apareixen en la majoria* dels diaris espanyols, tant d’esquerres com de dretes, clericals o laics. En un o dos minuts van esgranar dades que em van deixar perplex i pensarós. Espanya és l’únic estat de la Unió Europea que manté encara aquesta mena de reclams. Ni tan sols hi ha hagut un gran debat aquí sobre l’eticitat de publicar-los o no, tal vegada perquè no hi ha tampoc gaires persones disposades a parlar-ne o perquè potser, havent-n’hi, els ho han destorbat justament els diaris, sent com són els primers interessats en el contrari (i sens dubte aquesta va ser la raó que només una televisió se n’ocupés). S’imaginen, ja que hi som, què passaria si entre les notícies d’economia i els esports veiéssim als nostres telenotícies aquesta mena d’anuncis: “Pega’m. M’agrada”, “Faré el que em demanis. Viciosa”, com passa als diaris? Naturalment, les raons per les quals aquests se n’ocupen són només de tipus econòmic: reben cada any entre tres milions i mig i quatre milions d’euros per aquest concepte, un dels seus ingressos més sanejats i constants, i difícilment voldran renunciar-hi, i menys ara, enmig de la crisi. No sabem si quan es computen els diners que mou la prostitució s’inclou el que es recapta en aquestes pàgines ni si als que ens guanyem la vida amb els diaris se’ns podria donar el nom de proxenetes, rufians, macarrons o qualsevol cosa encara pitjor, atès que vivim, tot i que en una mesura microscòpica, de la fornicamenta aliena.

Pel que he pogut assabentar-me, sobre aquest afer dues associacions hi tenen opinions oposades. En contra, una de dones periodistes, i a favor, una d’heteres (elles s’anomenen així) i altres autoanomenats treballadors del sexe. A totes dues, no cal dir-ho, tot i que de manera diferent, els afecta un negoci que ultrapassa els límits morals d’altres negocis. D’altra banda, potser el fet més estrany sigui que la ministre de la Igualtat, sensible a les paraules, no hagi volgut, pogut o sabut pronunciar-se encara sobre aquelles que cada dia fan palesa una explotació.

Perquè ningú no pot dubtar que aquests anuncis són la part visible d’una explotació, encara que darrere de qui s’anuncia només s’hi trobi la persona que ofereix els seus serveis. Fins i tot en aquest cas sabem que s’estarà explotant ella mateixa, arrogant-se un dret fictici: el cos humà té dignitat, no preu, i per aquesta mateixa raó la llei prohibeix que ningú es vengui com a esclau, encara que sigui la seva voluntat, i perseguirà el qui trafiqui amb esclaus, fins amb el consentiment d’aquests i de totes les associacions que poguessin sorgir a favor de l’esclavatge, tal com existeix gent, que fins i tot s’autoanomena progressista, contrària a l’abolicionisme de la prostitució i a favor del seu tràfic imprès.

Poques experiències més tristes i descoratjadores que la lectura pausada de la secció de contactes. A la hilaritat que alguns provoquen amb les seves patologies segueix de seguida el silenci i l’esfereïment, quan comprenem a la fi que cap catàleg de la soledat podria ser ni tan humà ni tan aclaparador.

(L’original d’Andrés Trapiello, escriptor, es va publicar en espanyol i en dos capítols al Magazine, 19 i 26 octubre 2008)

* N. de la R.: dels que es distribueixen a Catalunya, només l'Avui, Público i 20 Minutos no inclouen aquesta secció. El diari del qual depèn el Magazine, La Vanguardia, hi dedica cada dia dues pàgines.