Les denominacions dels dies

Avui era el dia de l’any, en la tradició cristiana, almenys la d’aquest país, que es deia que tenia més denominacions, entre les oficials i les populars:

– Diumenge segon després de Pasqua.
– Pasqüetes.
– Diumenge de la divina misericòrdia (perquè en les pregàries del dia s'apel·lava especialment a la misericòrdia de Déu).
– Diumenge in albis (perquè era el dia que els que s'havien batejat per Pasqua ja es podien llevar les vestidures blanques [alba] que havien dut des d'aleshores).
– Octava o vuitada de Pasqua.
– Dia de sant Tomàs (que diu que va creure en la resurrecció no des del primer dia, sinó vuit dies després).
– Dia dels incrèduls (per sant Tomàs, és clar).
– Diumenge de Quasimodo (perquè l'oració inicial de la missa del dia es veu que començava així: "Quasi modo geniti infantes sine dolo lac concupiscite...": "Deliu-vos de la llet de debò com els nadons..." [una frase prou misteriosa i alhora suggeridora]).

Més:
– Diumenge de comunió general (perquè era preceptiu, segons la normativa de l'època, "combregar per Pasqua", i sobretot als pobles se solia triar majoritàriament aquest dia per complir el precepte anual).

Aquestes són les que he pogut arreplegar mirant en diversos llocs (no pas a internet, per cert, on només hi he trobat les cinc primeres). A mi em sap greu que es perdin aquestes coses, perquè crec que formen part de la nostra història. Sé que alguns deveu pensar que això forma part d’una etapa d’obscurantisme feliçment superada, però jo no la supero, no en sóc capaç. Em sap greu que s’oblidi, ja ho dic, com si perdés part del patrimoni.

Bé, ho he deixat escrit ací i havent-ho fet ara em fa l'efecte que ja no es perdrà. Si més no, si algú ho cerca a internet ho podrà trobar. I no descarto que encara hi hagi més denominacions populars de la diada i que algú en vulgui afegir alguna més (per exemple, no he mirat el Costumari d'Amades), i llavors les aniré penjant aquí a dalt sota les huit de la llista inicial.

Un dia com avui del 1950 –i ara em refereixo al 15 d'abril, no al diumenge: aquell any el 15 d'abril va ser la vigília d'avui, o sia l'anomenat dissabte in albis, que també se'n deia– els meus pares es van casar en una capelleta dedicada al Sant Crist al carrer Sant Josep d'Igualada –pertot arreu hi havia sants, llavors. La mare sempre explicava que quan el mossèn va demanar a la concurrència –ben reduïda, la capella era minúscula– si algú tenia cap inconvenient que se celebrés l'enllaç, el seu pare, o sigui el meu avi matern, situat a la primera fila, es va girar cap al públic de manera molt ostensible, com dient: "No fotem, eh?" L'avi n'estava molt, del meu pare.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)