Gràcies, Montilla

Gràcies, president Montilla, perquè ens has obert els ulls. El president Pujol ens va tenir entabanats, hipnotitzats, encantats, obnubilats, durant anys, fent-nos creure que érem alguna cosa més que el que som. I no, érem dins una il·lusió, en una bombolla, atrapats per una farfolla, envescats al voltant d’una bola. No era veritat que fóssim res més que el que som ara, una comarca fosca d’Espanya, i tu, president Montilla, ens ho has fet veure amb una claredat com si fos de dia –encara que sigui de nit, encara que continuem, i ja fa segles, envoltats d’ombra i de tenebres. Ha quedat clar que des del mateix moment que et vas presentar a les eleccions, qui et va designar era un senyor de Madrid, el president del Govern espanyol. Una mica com amb Tarradellas, que el president espanyol de l’època, exministre de l’anterior Movimiento, se’l va trobar disposat a col·laborar en la maniobra i és així que va néixer tot plegat. Aquest Estat el va dissenyar, muntar, collar, recollar, lligar i relligar i blindar Franco, i no l’ha tocat ningú. Només hi han fet retocs.

El president Maragall ja ens havia donat pistes de com podien anar les coses amb els nous governants enfilats a Sant Jaume –amb el senyor Zapatero al balcó–, com quan va despatxar el seu conseller en cap a petició del mateix senyor de Madrid, poques hores després d’haver dit que no hi havia motiu suficient per fer-lo plegar. Però tot això són coses dels partits, podríem pensar, és fins a cert punt lògic que si el president de la Generalitat és d’un partit d’obediència espanyola, com és el PSOE, cregui els qui manen en aquest partit. Això és la democràcia: aquí, mana qui té més escons al Parlament el dia de la investidura. I no em queixo: és així.

Però tot plegat no em ve d’aquí, jo vaig més enllà, president Montilla, t’he de donar les gràcies perquè tu ens has fet veure amb claredat que tot això de la Generalitat, l’autonomia, l’Estatut, tot és una immensa martingala, una obrepció, una butllofa, una nyepa. Ens has fet veure la realitat: som una província d’Espanya, i no precisament de les més ben considerades ni tractades, des de cap punt de vista. Montilla ens ha ensenyat amb molta claredat que Catalunya, jurídicament, legalment, no és res. És una quadriputació i para de comptar. L’actual Generalitat no és la Generalitat de Catalunya, que és una denominació històrica traïda des de fa gairebé trenta anys amb aquesta usurpació del nom per la realitat de fira que hi ha avui. Perquè el que tenim és una província, un compartiment, una caseta del gos, unes golfes amb una mica de maquillatge fet de parleria i de cerimònia, i encara gràcies.

Sí, m’estimo més Montilla que Mas. Amb Mas tornaríem al narcòtic, a la hipnosi, als jocs de mans d’un nou Pujol, cada dia de cada dia i cada cap de setmana fent veure que és president d’alguna cosa més que un pati de veïns. Com ens va enganyar. Tant per tant, m’estimo més la veritat, encara que sigui dura. No hi ha pitjor cosa que uns pares que sobreprotegeixen tant la criatura que quan s’adonen ja els ha fet els quaranta anys i encara pensa en ninos i pepes.

Si continuo pensant que sobreviurem? Sí, continuo pensant el mateix. Sobreviurem malgrat les estructures polítiques que ens han imposat, malgrat els cappares que fan veure que manen en aquesta mena de regidoria multiprovincial, perquè som forts. Som capaços de tirar endavant, som un poble resistent. Ho duem a la sang. I en això de la sang no hi ha cap racisme. Molts dels nostres millors homes i de les dones més valentes del nostre país no són d’aquí, o els seus pares i mares no van néixer aquí. La nostra sang és una sang sense RH.

En aquest article no hi ha cap ni una gota d’ironia ni de sarcasme. Pujol ens va enganyar fent-nos creure qui sap què, amb el seu posat de reietó i les ínfules de governant viatjat i poliglot. President de què? President de nyigui-nyogui, de joguina, de mantega, de paper de fumar… de per broma, això era el senyor Pujol, el senyor Maragall, això és el senyor Montilla. Però és amb Pujol que hem d’estar emprenyats, per haver-nos enganyat, per haver-nos tractat com criatures que és millor que no coneguin la veritat, que no ens faci mal. Montilla és sincer. Montilla no està per orgues.

Visca, doncs, el nostre governador Montilla, que ens ha fet de poli dur, de pare seriós i responsable un cop arribats l’adolescència (al cap de vint-i-set anys, però és que ara les adolescències s’allarguen, ho diu tothom). Visca Montilla, que ens ha fet descobrir, finalment, que el nostre niu que semblava calentó i més o menys arregladet per fora, és un niu sense arbre que l’aixoplugui. Per això se’ns pixaven al damunt i havíem de dir que plovia, però a vegades ens demanàvem: com és que plou?, i el sostre? Gràcies a vostè, Montilla, coneixem el que som. Sabem que no tenim casa, ni tan sols un arbret de plàstic. Som una branca que fa veure que és autònoma, ha, ha. Gràcies.

(I tot aquest devessall de lletres, que han sortit a raig del teclat, sense haver llegit encara López Tena. Potser que no el llegeixi.)

Vegeu: Gràcies, Montilla (i 2)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Per què no escric)