Una setmana seguida

Quan feia més de periodista (ara només en faig esporàdicament) sempre m’havia alarmat la possibilitat hipotètica que un dia m’encarreguessin escriure una peça d’opinió diària. Jo sempre pensava: si t’ho diuen, renuncia-hi, mai no podràs escriure tres dies seguits; i si finalment t’hi obliguen, potser et sentiràs molt honorat per la confiança que comporta l’encàrrec, però... pobres lectors, haver d’aguantar-te cada dia, amb tants dies com hi haurà que no tindràs res interessant a dir i hauràs de grufar sota les pedres!

Aquesta setmana tan especial –que he tingut feina, però indubtablement menys que l’anterior i que moltes altres– he escrit notes al bloc cada dia. Cada dia! Cinc dies seguits! –avui en fan sis.

És clar que amb el bloc no tinc la preocupació còsmica i aclaparadora que tenia quan treballava més que ara en coses de premsa, que era aquella impossibilitat de rectificar el que havies escrit. Només per això, de vegades no podia dormir. I el més preocupant no eren les dades, perquè de dades sempre te’n falten i saps que els lectors ho entenen; eren les valoracions que podies fer a partir de dades que sabies que segurament eren incompletes o fins i tot errònies. D'aquí venia l’angúnia davant l’opinió. Potser després de llargs processos, si t’havies equivocat en una notícia, en una dada important, podies aconseguir publicar l’endemà o l’endemà no l’altre o més tard una rectificació del que havies escrit, però normalment no t’ho deixaven fer si no hi havia hagut algú de fora que se n’hagués adonat. «Si algú ens ho retreu, sempre podrem al·legar que no ens hi havíem fixat», et deien. Però aquest procés de rectificació que ja era excepcional, no podia ni plantejar-se en el cas de les opinions. Potser podies rectificar una valoració en el següent article teu. Però en qualsevol cas l’errada comesa, tant de fets com d’opinions, quedava allà per sempre, a l’hemeroteca, a l’abast de tothom que consultés l’exemplar endarrerit. L’eventual rectificació no esborrava l’error, només hi posava un pegat, però un pegat que no el tapava. Com un esparadrat damunt una panxa embarassada. (Parlo ara d’errors greus, no de paranoies, no de bestieses... no de futil·les com les que els diaris solen rectificar amb notetes al costat de les cartes al director, ni de les que els defensors del lector solen esmentar per quedar bé i fer pensar a la gent que el diari és molt honrat, sinó de coses grosses, de les que no es rectifiquen mai... si no és per sentència judicial o «amenaces» similars.)

Ara, amb el bloc, si t’equivoques en el detall més menut demanes disculpes (o no) i ho esborres o ho canvies amb tota la pau del món: el mateix dia, l’endemà o mig any més tard, no ve d’aquí, quan t’adones de l’error. De manera que si algú per casualitat torna a llegir l’anotació d’aquell dia, es trobarà el text maquillat i arreglat, perfecte, a punt de solfa. I, a més a més, pots rectificar també en una nota posterior, dient que un dia vas escriure tal cosa i et vas equivocar. I et quedes tan tranquil...

Es nota que vaig anar a escola religiosa, oi? Allò de sentir-te culpable, etcètera. Doncs sí, i continuo creient que és una bona cosa sentir-te malament pels teus errors i tenir ganes de rectificar. No em fa res dir-ho. Són traumes entomats, reciclats i reassumits. Hi ha gent que no accepta aquesta herència de cap manera. A mi crec que em va bé, crec que m'ajuda a intentar ser més bona persona. Suposo que no ho aconsegueixo gaire, però psicològicament em fa pensar que almenys m'hi esforço. Cadascú es consola com pot.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)