divendres, 30 de juny de 2006

Violència moral vers la independència

«La violència física és, no cal dir-ho, execrable. Però, i la violència moral de les mentides sistemàtiques, de la demagògia sense fi, de la distorsió premeditada de la realitat, de la dimonització conscient de tota una comunitat política o social? Aquesta, té butlla? […] Què és més greu, què deteriora més la convivència, esbroncar els participants en un míting o proclamar des d’una trona radiofònica que després del referèndum Catalunya ja no és una democràcia, sinó “una Corea parraquera i morta de gana”, un sistema “essencialment dictatorial” en què impera “una política de terror blanc” i on aviat funcionaran les “txeques lingüístiques de la Generalitat”, mentre esperem a veure com “corre la sang Llobregat avall”?

»A Catalunya, aquests missatges demencials tenen una audiència limitada i, a més a més, contrasten tant amb la realitat que fins i tot els receptors més fervorosos els relativitzen. Però, i a Lugo, Valladolid, Jaén o Múrcia? Des d’un punt de vista catalanista o nacionalista, que enllà de l’Ebre un contingent gros de persones sigui intoxicat cada dia en la creença que milions de conciutadans seus són o bé uns criminals polítics o bé uns esclaus submisos (o sigui, o bé uns feixistes, o bé uns súbdits contents del feixisme) resulta desagradable i grotesc. Des de la perspectiva del patriotisme democràtic espanyol i de la preservació de la pau civil, aquest enverinament mediàtic és devastador.»
(Joan B. Culla, El País, 23 juny 2006)

Doncs sí, és devastador, però com que no hi podem fer res, val més que ens preparem per aprofitar-lo. Perquè si des d’Espanya s’atia com es fa ara el fantasma –per ells– del separatisme, si des de Madrid es difon la mentida sistemàtica, cada cop seran més els catalans de naixença o d’adopció que es faran seua la certesa que amb Espanya no hi ha res a fer, que no ens entenen ni ens hi entendrem mai, que són ells els qui no ens volen. I, d’altra banda, potser podria ser aquesta dinàmica nacionalista exacerbada dels espanyols l’única manera d’aconseguir finalment el que alguns voldríem haver aconseguit per voluntat pròpia: que ens declarin infectats, empestats i podrits, que ens desterrin, que ens facin fora, que ens expulsin... que ens deixin en pau.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)