Convergència i Unió, a la seva

Que Convergència i Unió va a la seva ja ho sabíem, i el que ens espera si tornen al poder també ho sabem de memòria, perquè no fa pas tant que el van haver d’abandonar, però aquesta dèria de voler fer creure que han de governar si el seu partit té més escons que cap altre, i de fer-se les víctimes durant tres anys, dia per dia, queixant-se cada matí que «havíem guanyat», quan de fet Artur Mas no va poder aplegar prou vots al Parlament per ser president, és una enganyifa tan bèstia que cal denunciar-la. Ja ho han fet altres, però avui ho faig jo.

El president de la Generalitat de Catalunya el trien els diputats del Parlament de Catalunya. Per tant, com que el Parlament de Catalunya té 135 escons, calen 68 vots al Parlament perquè algú sigui escollit president. I aquest president pot ser d’un partit més o menys majoritari o d’un altre. No cal ni que sigui el número 1 de cap llista –l’única condició és que sigui un dels 135 diputats electes, tal com precisa l’Estatut actual i deia també l’anterior. O sigui, en el sistema que tenim aquí el poble tria els nostres representants a la cambra catalana, perquè ells triïn el president, facin les lleis, etc. A mi no m’acaba d’agradar el sistema, m’estimaria més que tant en l’elecció del president com en altres decisions importants els electors tinguéssim alguna cosa a dir, perquè si no en els programes electorals els partits ens passen bou per bèstia grossa i després fan allò que els peta dient que «ho teníem al programa i és el que la gent ha volgut»... però això és el que hi ha. Si a Convergència i Unió no els agrada, no s’entén que no ho canviessin ni en un moment de distracció dels altres durant els dos-cents mil anys que van manar, força dels quals amb majoria absoluta.

Si es vol donar alguna força moral a la voluntat directa dels ciutadans per assenyalar qui ha de ser president, em sembla evident que llavors compta més el nombre de vots que els escons, perquè els vots representen més directament la voluntat explícita de la gent que no pas la distribució irregular d’escons. Perquè si no fos així, voldria dir que uns escons –els del partit que n'ha tret més– compten més que uns altres, i no. Un cop escollits, tots 135 escons valen igual, i en calen 68, hi torno, per triar el president. No ve d’aquí com es diu cadascun d’ells, ni d’on prové, ni quants vots ha costat, ni de quin partit és.

O sigui, un cop més Convergència i Unió demostra que va a la seva. Per si algú ho dubtava.

El que cal no dubtar ni un minut, doncs, tenint en compte això, és que pactaran amb el PP si així poden recuperar el poder. Si no, intentaran pactar amb ERC. Si no, amb el PSC, o fins i tot amb ICV. Al final, miraran de pactar amb en Joan Sabaté, el Maradona de la Rambla, si creuen que els pot fer servei. Dic aquest per dir una possibilitat més. Pactaran amb el diable qualsevol cosa. Ells com els altres, encara que a la campanya ens diran que no ho faran, que tenen voluntat de «governar en solitari». Ha, ha.

Realment, fa por veure aquesta gent com acusen la síndrome de manca de poder. Quina angúnia. Ara bé, després del desastre del Tritànic, quants electors votaran a la italiana, tapant-se el nas? Jo crec que molts, la immensa majoria (dels que votaran): uns es taparan el nas i votaran per una banda, i els altres es taparan el nas i en votaran uns altres. Quin serà el mal menor majoritari, si es pot parlar així?


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)