dissabte, 7 de juny de 2008

A veure si avui fem un pas

Una cosa se li ha de reconèixer a ERC, i és que el seu funcionament intern és el més democràtic de tots els partits que tenen representació parlamentària. El més democràtic en el sentit pur: els militants i els votants poden decidir més coses. En aquest punt, doncs, ERC va per davant de la resta.

Fa gràcia l’anàlisi unànime que fan des d’Espanya sobre ERC. Confonen els seus desigs amb la realitat. No sé si ho fan expressament, o simplement tenen tantes ganes que les coses siguin tal com ells diuen, que perden el món de vista. En la seva perspectiva, la davallada de vots d’ERC a les darreres eleccions espanyoles mostra la pèrdua de suport de l’independentisme, i no s’adonen que molt majoritàriament és a l’inrevés. La gent que ha deixat de donar suport a ERC ho ha fet, la majoria, perquè els ha semblat que ja no es podien refiar d’ERC justament en aquest aspecte concret. Sembla que els analistes espanyols obliden que els millors resultats d’ERC van ser quan les eleccions es van plantejar com un plebiscit, com un repte a Espanya, després de l’afer Perpinyà. Després, tot allò s’ha vist que era un bluf, que tot plegat només volien tenir despatxos, cadires, xofers i secretàries.

O sigui, l’independentisme de fons creix, però darrerament s’ha trobat sense referents i s’ha quedat a casa, no sap què votar.

Quina sorpresa s’enduran els espanyols quan hi hagi una força política que representi realment un independentisme obert, transversal, unit en l’objectiu comú, que deixi per a més endavant, per quan puguem fer les nostres lleis de manera realment autònoma i tinguem jutges propis que les interpretin, les baralles socials dreta/esquerra! Quin ensurt tindran!

De moment, em fa l’efecte (vist des de fora, que quedi clar que no hi estic implicat) que aquest desideràtum passa perquè Joan Carretero i Rut Carandell guanyin avui i siguin a partir d’ara el nou president i la nova secretària general d’aquest partit tan original com desnortat. Aquest, crec, pot ser un pas intermedi, parcial però necessari, en el camí cap a la independència. Si no, caldrà esperar una altra oportunitat. Per part d’Esquerra i per part d’altres... que depenen més de com s’aixequen cada dia els líders, amb qui han parlat aquell dia i quines enquestes els han fet llegir.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)