dissabte, 2 de juny de 2007

Un Rothko de rècord

Una pintura abstracta de l’artista Mark Rothko feta l’any 1950, fins ara propietat d’un membre de la família Rockefeller que la va comprar l’any 1960 per 8.500 dòlars –n’hi ha que diuen que només en va pagar mil dòlars, i encara per fer un favor; o sigui, que no és que el multimilionari tingués vista, sinó que va tenir sort–, s’ha convertit aquests dies en l’obra d’art contemporània més cara venuda en una subhasta, en licitar-se a 72,8 milions de dòlars. Centre blanc (groc, rosa i espígol sobre rosa), tal com es titula aquesta pintura, estava valorada fins ara en 40 milions de dòlars, que també deunidó.

El rècord anterior d’una obra d’art contemporani venuda en una subhasta era de 27,1 milions de dòlars. Fora de les subhastes públiques se sospita que els preus solen ser més alts, però no se sap del cert, només rumors, perquè és un tipus de transacció privada especialment discret.

Un Rothko, com un Kandinsky, com un Kooning, com un Pollock, com un Bacon..., i encara més un Picasso i un Van Gogh, un Dalí o un Munch, són marques. Una marca comercial. No es ven tant l’art del quadre tal com l’entenien els nostres avis com el símbol, el mite, el que comporten, el que signifiquen: tot això forma part de l’art contemporani i també és art. Hi ha gent que no ho entén per molts cops que els ho expliquis, però la cosa va així. Què val el traç de Nike? Molts i molts milions. Per què, si només és un traç que podia haver fet la meva filleta de tres anys? Doncs, perquè és una marca, per tot el que duu al darrere de prestigi, de reconeixement espontani universal. Posa la teva filleta a fer dibuixos i mira de fer famosos aquests dibuixos, a veure si te’n surts. Aquesta és la clau: calen molts esforços per fer famosa una cosa.

N’hi ha que pensen que aquesta cosa podria ser «qualsevol cosa» i funcionaria igual, però no és així, perquè si fos tan fàcil tothom ho faria. De vegades és veritat que la fama del geni arriba com per casualitat, sense buscar-la, sense fer cap esforç –Van Gogh va morir més pobre que les rates, i després...–, però això passa un cop cada cent anys. I llavors, si compres un Van Gogh no pagues l’esforç ni la inversió de l’autor, sinó la genialitat, la seva capacitat de ser únic i tan fàcilment recognoscible. Però normalment val diners, cal fer una inversió de feina i de temps, i segurament equivocar-te unes quantes vegades abans d’encertar-la.

La marca actualment considerada més cara del món, Google, val centenars de milers de milions d’euros –només el nom, eh?, no l’empresa, que l’empresa val mil vegades més–, més encara que la marca Coca-Cola, que fins fa poc era la número 1, més que la marca Ford, que és una de les més veteranes i alhora rellevants. Per què? Perquè són marques associades a un prestigi, a una història de competitivitat reeixida, a una bona inversió, en definitiva, mentre continuï revalorant-se amb el pas del temps...

Si un dia es descobreix que Google fa trampes i roba informació confidencial dels ordinadors cada cop que hi entres, o que la fórmula de la Coca-Cola inclou pixum de gat –degudament esterilitzat, no us amoïneu–, o que els cotxes Ford no rutllen bé i a més empastifen l’ambient més que cap altre, la marca se’n podria anar a fer punyetes. O no, perquè tenen tants calés que segurament podrien tapar l’escàndol amb maniobres de distracció prou potents. Però mentre no es descobreixi cap cosa d’aquestes –o mentre no s’esbombi–, la marca Google i la marca Coca-Cola, i la marca Ford suposo que també si no se la menja la Toyota,valdran cada cop més.

En el cas dels pintors famosos, no corren ni aquest perill, perquè ja se sap que de vegades creaven d’esma, però és que això mateix forma part de la seva marca: eren genials fins i tot en els traços fets de manera distreta, per passar l’estona o per fer-se veure. El que és una moda, en l’àmbit de la pintura, és que sigui una inversió econòmica tan bona i tan rendible –això acreix el valor de les marques, sense ser-ne el factor principal–, però de fet ja fa molts anys que dura.

En fi, suposo que són consideracions molt conegudes, però em venia de gust mirar d’expressar-les de manera més o menys ordenada i compartir-les amb vosaltres –o almenys deixar-les escrites per a mi mateix.

(Afegitó del 12 de juny: «L’art podria ser definit com un tipus molt particular de comunicació en la qual un creador, emprant un llenguatge inventat per ell i només conegut per ell, aconsegueix fer-se entendre pels que reben la seva obra, i els produeix admiració i els enriqueix, i arriba fins i tot a desvetllar-los els sentits. Podrem dir que aquella obra és capriciosa o elitista o antiga o antiglobalitzadora o comestible. Però si ens parla en una llengua estranya i malgrat tot l’entenem i ens meravella i ens il·lumina, aquella obra és una obra d’art.» Llàtzer Moix, LV 10 juny 2007.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)