dissabte, 16 de juny de 2007

Gossos

Molts castellans, no sé si ho sabíeu, són racistes. Ja ve de lluny, per exemple, que alguns d’ells ens tractin de gossos. No fa gaire m’hi vaig trobar, que un senyor va començar a bordar en un acte públic quan un dels ponents va començar a parlar en català –es veu que li havien dit que seria en castellà. I després hi ha els capteniments diguem-ne col·lectius, corporatius. Al diari La Vanguardia, en concret, hi ha una història ben trista, de l’època que era La Vanguardia Española, i ben ufana que n’estava –i que n’està, de seguida ho explico. El seu director, un tal Galinsoga, tractava habitualment en l’àmbit privat els catalans de gossos o directament de merda –com feia força gent en aquella època–, però un dia se li va acudir de fer-ho en públic i allà es va acabar aquell director –però això no vol dir que en temps del Franco estiguéssim millor que ara, eh?, que consti, va ser simplement que al dictador li va anar bé l’excusa per treure-se’l de sobre, ja que l’home, a part de feixista, era bastant emprenyador; no sé si sabíeu que llavors els directors de tots els diaris els nomenaven al Palacio del Pardo, que era on s’estava aquell senyor..., bé, aquesta és una altra història.

El fet és que al llarg dels darrers setanta anys a La Vanguardia Española –que consti que a la prestigiosa Encyclopaedia Britannica apareix així, l’any 2007: no els han dit que ho corregeixin perquè ja els va bé; i fixeu-vos que és l’únic diari de tot Catalunya que funciona amb la matrícula .es a internet– hi ha hagut de vegades d’altres episodis en què a algun directiu o periodista del diari se li ha tornat a escapar el mateix insult racista, o almenys la indirecta suggeridora suposadament graciosa. I aquesta mateixa setmana n’hi ha hagut una, que ha passat força despercebuda –només he vist que en parlaven a Directe!cat.

Us l’explico. Cal tenir en compte, de primer, tot l’enrenou que ha muntat aquest diari amb l’assumpte dels escriptors que han d’anar a la Fira de Llibre de Frankfurt. La Vanguardia ha fet campanya forta, insistent, perquè la literatura catalana que ha estat convidada a Frankfurt inclogui... la literatura castellana! –o sigui, no n’hi ha prou que hàgim de fer de Ventafocs en tots els contes espanyols; també hem d’incloure al propi seguici les padrines esclavistes l’únic dia de la nostra vida que ens han convidat justament a nosaltres: no a Catalunya-territori, sinó a la literatura catalana!–, fins i tot en contra de l’opinió dels escriptors castellans afectats. «Està molt bé que no vagin a Frankfurt els escriptors que escriuen en castellà», ha dit, per exemple, Eduardo Mendoza. Però els del diari s’han posat nyic-nyics durant setmanes amb aquesta reivindicació incoherent i al final han fet el ridícul, perquè ningú no els ha fet costat, fora d’alguns dirigents del PP i del PSOE i algun altre partidari del genocidi lingüístic.

Al final, doncs, La Vanguardia ha perdut la seva batalla absurda, i llavors, per fer veure que continuen tenint raó, que són molt independents de criteri i que ningú no els marca l’agenda, han recuperat aquella vella dèria racial de titllar els catalans de gossos. En efecte, han titulat la informació sobre els escriptors de Frankfurt amb aquesta frase, escrita amb lletres de pam: «Los ‘101 dálmatas’ del catalán» –tot i que els escriptors que hi aniran són cent trenta-dos. Fan un joc de paraules per mostrar la seva sagacitat impressionant a l’hora d’insultar-nos i ensems fan veure que ho escriuen com aquell qui res. I si algú es queixa, vol dir que és paranoic. Eh que són intel·ligents? «Me di cuenta enseguida», que dirien Les Luthiers argentins.

(Afegitó del 20 de juny 2007. Diu Josep Maria Espinàs: «Jo espero que, finalment, la Fira de Frankfurt sigui útil per a la literatura en català. I un dels temes que seria interessant analitzar és per què alguns originals escrits en català, amb independència de ser presentats a Frankfurt o no, es venen moltíssim més en alemany i en anglès que no pas en espanyol.» [El Periódico, 19 juny 2007]. Aquí hi ha la mare dels ous de tot plegat: a Espanya no ens entenen ni traduïts a l’espanyol. Què hi fem, a Espanya, què ens hi lliga si no és l’amenaça de les armes?)

(Afegitó del 25 de juny. Efectivament, el problema és nostre, que som uns susceptibles, ells només pretenien ser simpàtics i entranyables. El suposat defensor del lector de La Vanguardia –dic suposat perquè a l’hora de la veritat el que fa és defensar La Vanguardia, no els lectors– escrivia ahir: «No era intenció de la secció de Cultura ferir els sentiments de ningú quan vam titular la notícia amb la referència als 101 dàlmates. Encara més, ni se’ns va passar pel cap que els entranyables personatges de la novel·la de l’escriptora Dodie Smith –popularitzats posteriorment per Walt Disney– poguessin comportar un insult per a ningú. La simpatia que desvetllen en infants i adults, com a protagonistes d’una història més aviat de caire èpic, hauria de bastar per a esvanir qualsevol susceptibilitat. Aquest diari va avançar la vigília la notícia que, en la delegació oficial catalana, no anirien a la fira de Frankfurt escriptors en castellà, i per això va preferir titular amb una picada d’ull a la màgica xifra, 101, que, per alguna curiosa raó, apareix en els títols de molts llibres, àlbums de discos, productes i empreses diverses.» Ni una paraula, doncs, sobre el fet que els escriptors no eren 101 sinó 132, ni cap explicació sobre el context d’aquell titular, que era un atac ferotge i constant del diari a la possibilitat que anessin a Frankfurt només escriptors catalans. En aquell context, titular amb els «101 dàlmates» no pot tenir de cap manera una lectura «simpàtica» ni «entranyable», no pot ser entesa com una «picada d’ull», només pot ser interpretada com un insult.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)