dimecres, 20 de juny de 2007

El tercer ull

No sé si us ha passat algun cop –es veu que li passa a altra gent, pel que diré després– la sensació tan estranya que tens alguns cops de desdoblar-te quan parles amb determinada gent. A vegades també em passa estant sol, o amb altres però sense xerrar, només escoltant, però és sobretot quan estic enraonant amb algú altre amb el qual no tinc costum de parlar cada dia o molt sovint. O sigui, amb gent que pots conèixer des de fa anys i panys, potser, però que no hi ha una relació directa, immediata, íntima –no parlo de sexe. Et converteixes en una mena de tercera persona que observa la conversa que tu tens amb aquella altra persona, i et jutges, gairebé sempre de manera immisericordiosa i només alguna vegada escadussera de manera mig complaent. És una sensació estranya. Suposo que se’n deu parlar als manuals de psicologia, però no he tingut mai cap afany de descobrir als llibres ni a les enciclopèdies, i menys a les obres mèdiques, a veure què diuen sobre aquests símptomes que em sembla que... En fi, crec que d’aprensiu no en sóc, tot i que tots ho devem ser una mica, sobretot els que tenim més vida interior que exterior, és a dir, els que el cap ens va més de pressa que la paraula i que la possibilitat de verbalitzar les experiències.

Pensava que era una experiència personal però he descobert que no, que a altra gent tímida com jo també els passa un fenomen similar. És com una motxilla carregosa, que amb prou feines has aconseguit entomar, incorporar, adaptar o assimilar a la pròpia vida. No passa sempre, però sí sovint: de sobte, t’hi trobes, vius dintre aquesta mena d’esquizofrènia no patològica –sembla que no té altres efectes secundaris ni més símptomes preocupants que la incomoditat que produeix.

Bé, vaig començar a llegir İstambul, del Nobel 2006 Orhan Pamuk. M’atreia el plantejament de l’obra, pel que en deien els diaris quan es va publicar aquí. No llegeixo gairebé mai novetats, i menys de ficció, però això no era ficció: eren unes memòries, una mena d’autobiografia. Per això m’atreia. I vaig començar a llegir i al cap de vint o trenta pàgines vaig sentir-me incòmode. La mateixa incomoditat que sents quan algú t’explica intimitats que et sembla que no tens dret a conèixer. La mateixa incomoditat que m’ha impedit fins ara llegir Un home de paraula, d’Imma Monsó, que no és una novel·la normal, com deveu saber, sinó una dolorosa introspecció personal sobre la relació amb l’ésser estimat que s’acaba de morir. Dius: no, això no m’ho expliquis, no cal. I t’ho expliquen.

Llavors, vaig anar avançant pel llibre de Pamuk pasant pàgines i mirant de no entretenir-m’hi. Parlo d’una sola nit, i no sencera, en una sola nit vaig fer el fet. I vaig ensopegar amb aquesta descripció, al capítol 33, que em vaig sentir obligat a copiar-la (la traducció és meua):

«Mentre feia broma tranquil·lament amb un amic, o esperant jo tot sol a la cua d’un cine de Beyoğlu, o en encaixar la mà d’una noia preciosa que acabava de conèixer, era com si de sobte del meu dedins sorgís un ull, s’estigués enlaire una mica més enllà i, com una càmera de cine molt atenta, comencés a observar amb detall tot el que estava fent (li donava els diners a la taquillera amb la mà estesa o buscava amb desesperació una cosa per dir-li a la noia bonica després de saludar-la), o les paraules breus, hipòcrites i estúpides que estigués dient en aquell moment (“Una entrada de platea per a Des de Rússia amb amor, si us plau?”, “Tu també és el primer cop que véns a una d’aquestes festes?”). De sobte, em trobava fent d’actor i director d’una pel·lícula, dins de la vida meva i sent un observador sarcàstic d’aquesta vida en l’interior de la qual em trobava. Com que només podia mantenir la pretensió que tot transcorria amb “normalitat” durant uns segons, passats aquells primers instants m’envoltava de dalt a baix una sacsejada espiritual composta de vergonya, por, pànic i neguit de quedar com un estrany. Mentre l’ànima inquieta minvava com si fos un paper que algú doblega una volta i una altra tancant-lo sobre si mateix, en aquells instants de depressió tots els òrgans interns, tot l’ésser, em començava a fer l’efecte que es trobava enmig d’un terratrèmol. Sabia que en situacions com aquesta l’única medecina efectiva era ficar-me al quarto, tancar la porta i quedar-me allà aïllat. Un cop sol, meditava una vegada i una altra sobre l’instant que m’havia sacsejat tant i tant que l’ànima no ho havia pogut suportar, recreava el moment i de vegades em repetia les paraules vulgars que tant m’havien fet avergonyir. M’anava bé agafar llapis i paper i escriure, dibuixar o guixar alguna cosa de pressa, i en poc temps tornava al meu estat “normal” i ja podia barrejar-me un altre cop amb la resta d’éssers humans. També em passava de vegades que encara que no hagués fet o dit res que es pogués titllar de vulgar, hipòcrita o fals, de sobte em trobava molt artificial. Quan la mirada se’m quedava clavada en el propi reflex en un aparador mentre passejava pel carrer, o quan era assegut en un racó d’un d’aquells establiments de sandvitxos i hamburgueses que llavors s’obrien a Beyoğlu, i em prenia una salsitxa amb ayran després de la pel·lícula que havia mirat com a diversió nocturna del dissabte, de sobte la imatge meva que veia al mirall se’m feia massa real, massa crua i massa insuportable. M’hauria agradat morir-me perquè era incapaç d’aguantar aquell moment, però continuava observant-me amb certa ànsia massoquista mentre acabava l’entrepà. Una estona després em comparava al gegant del quadre de Goya que devora el seu fill. La imatge del mirall em recordava els meus delictes, els meus pecats, que jo era un paio repugnant.»

Perdoneu la llargària de la cita. Això és rigorosament exacte i només per això, per haver sabut reflectir-ho d’aquesta manera tan gràfica i tan entenedora, per mi Pamuk ja mereix qualsevol premi. Molts cops m’he trobat en situacions semblants a aquesta –i el meu problema ha estat que sovint he hagut d’aguantar-me, perquè no tenia enlloc on fugir, i llavors els minuts següents, les hores següents, són un turment, un martiri que no desitjo a ningú–, però el que no havia trobat mai fins ara és una descripció tan exacta del fenomen, que em semblava molt personalíssim. M’alegra haver-ho llegit, doncs... però crec que trigaré temps a enfrontar-me un altre cop, i llavors de debò, de manera definitiva, al llibre de Pamuk. Em fa por, em fa molt de respecte. Crec que esperaré a fer-me més gran, quan sigui capaç de poder riure més de gust de mi mateix.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)