Té límits l’expressió artística?

Escriu Rosa Montero:

«H. [ella diu el nom sencer, a mi no em ve de gust fer-li propaganda] és un costa-riqueny que diu que és artista. El mes d’agost va fer una exposició en una galeria de Managua i, després de lligar un gos a una paret, el va deixar morir de fam. Segons ell, aquesta obvietat sàdica, bàrbara i ximple era una manifestació artística. A internet es poden veure fotos estremidores del pobre animal [no incloc l'enllaç perquè en aquests casos em penso que també se cerca l’extensió de l’escàndol com a prolongació de la presumpta obra d’art, i jo no hi vull col·laborar de cap manera].

»El repugnant muntatge d’H. –continua Montero– reobre la qüestió dels límits de l’art, o de com amb l’excusa del fet artístic es poden cometre tota mena de sobreries que en realitat cerquen només cridar l’atenció i són solament pur narcisisme patològic. Fa dos anys, una exposició del Reina Sofía de Madrid va incloure un vídeo de 53 minuts on mataven a cops de martell una vaca; i encara el pitjor mal va ser que el Consell de Crítics d’Arts Audiovisuals va traure un comunicat en defensa de “la llibertat creativa”. Que trist que justament els qui haurien de reflexionar sobre l’art, sobre el seu sentit i les seves fronteres morals, s’estimessin més abdicar del pensament i cultivar el corporativisme i el lloc comú. Però què dimonis és la llibertat creativa? Els deu semblar creatiu matar de fam un gos? I llavors, per què no fer art de turmentar un infant, per exemple? Terroritzar una criatura unes quantes hores, no revelaria molt creativament el substrat referencial de la por arquetípica i altres bajanades semblants? El cas H. voreja una qüestió encara més essencial, una de les fronteres de la civilitat del segle XXI: la comprensió de la nostra continuïtat orgànica amb la resta dels animals, i la certesa que no serem capaços de respectar-nos a nosaltres mateixos si no respectem els altres éssers vivents (igual com, després de la Revolució Francesa, vam haver d’aprendre que la llibertat de l’home només es podia aconseguir si també encloïa la dona). [...]» (El País, 16 octubre 2007)

Aquests arguments de Montero, tan evidents, no serveixen als espanyols –especialment als espanyols– per rumiar sobre alguna altra coseta? O és que determinats maltractaments animals, si tenen tradició i es fan en carrers i places públiques, sí que poden ser art? I no vull dir només els toros espanyols, eh?, parlo també dels correbous catalans i d’altres costum ben nostrats.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)