divendres, 26 d’octubre de 2007

Histerismes

Aquesta és la història del trauma que em va provocar un succés. Un dia anava conduint... Això era, és clar, quan jo conduïa, que ja fa temps, més de deu anys: ara només ho faig molt de tant en tant, per no perdre la pràctica per si un dia me’n penedeixo i torno a descobrir les bondats del transport privat, descobriment que ara com ara sóc molt lluny de fer. (Això és molt típic meu: renunciar a fer una cosa però, per si de cas, deixar la porta ajustada: per exemple, deixar de fumar, però conservar el gust pel tabac i fumar un cigarret de tant en tant, per si un dia me’n penedeixo i vull tornar-hi... [i també perquè m’emprenya que m’obliguin a no fumar mentre deixen fer tot d’altres coses amb les quals no estic d’acord i també són dolentes per a la salut corporal i/o mental]. Perdoneu-me, m’he desmarxat un altre cop...)

Doncs bé, anava amb cotxe per una carretera secundària i veig de lluny un altre cotxe travessat al mig. Es veu que s’havia equivocat de camí i volia fer mitja volta, però amb tan mala fortuna que se li havia calat el cotxe fent la maniobra. I jo, veient ja de lluny quina era l’operació que feia, vinga a pitar amb la botzina, com dient: on vas? –pip, pip, piiip–, per què no tiraves una mica més endavant i buscaves un lloc més segur per girar? –pip, pip, piiip–, que no veus que és perillós fer-ho aquí al mig? –pip, pip, piiip–, que no veus que a més, justament per això que et dic –pip, pip, piiip– t’has posat tu mateix nerviós i se t’ha calat el cotxe? I així –pip, piiip, piiiiiiiip– fins que vaig ser davant mateix del seu cotxe. En aquell moment ella –tot just llavors vaig veure que el conduïa una noia jove– havia aconseguit reengegar la màquina. Era a l’estiu. Cap dels dos dúiem aire condicionat –llavors encara era cosa de pocs. O sigui, anàvem amb les finestres abaixades. Ella em va mirar molt digna, i em va dir: «Histèric!» Em vaig cremar com una mala cosa, és clar, vaig tenir ganes de dir-ne alguna de grossa, però ella ja marxava en direcció contrària. Em vaig emprenyar, sobretot, perquè ella, per bé que havia fet una maniobra incorrecta, tenia tota la raó. El que emprenya més quan et renyen és quan tenen tota la raó i l’encerten. Aquella noia desconeguda que no recordo ni quina cara feia em va donar una bona lliçó.

L’episodi m’ha vingut al cap molt sovint durant tots aquests anys i encara em fa posar vermell quan me’n recordo. I des de llavors, miro de no ficar-me histèric davant les errades involuntàries o inconscients, o no, dels altres. Tot i que de vegades no ho aconsegueixo i, sobretot, per dins, no puc estar-me de remugar. Però almenys crec que ja no «toco tant el clàxon» com abans, a ningú.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)