dissabte, 28 de maig de 2011

Prejudicis en temps de zen

per Jordi Graupera

Fa temps que tinc pendent de llegir l’últim llibre del filòsof francès Comte-Sponville. Me’l va recomanar en Josep Maria Via i Taltavull, que va ser el meu professor d’antropologia i mestre de tantes altres coses. Els catòlics d’avui no podem ni volem ser dogmàtics, perquè hem estat educats en un context de racionalismes extrems que ens acusen de poc fonamentats, d’esclaus dels nostres sentiments, de covards que volen fer quadrar el món amb un Déu inventat i de beats conservadors. Ser jove i cristià, i dir-ho, és avui una batalla constant, un exercici d’argumentació inacabable. A més, cal l’esforç de mostrar-se serè i alegre, perquè, si no, de seguida som titllats de fonamentalistes d’Al-Qaida, o amargats fills del cilici. La pregunta que més em fan quan dic que sóc cristià és si follo. Efectivament, tot deu ser més senzill del que sembla.

Els cristians com jo vivim aquest menyspreu, aquesta mirada perdonavides de tots els que apel·len a la raó i a la ciència, encara que visquin amorrats a manuals d’autoajuda i l’única cosa que sàpiguen de la raó és que la volen tenir tota. Com si jo no confiés en els descobriments científics i no exigís als metges un títol universitari. Vull dir que no només em sé les lleis de Newton perquè m’hi obligaren a l’escola. A mi també em meravella que les portes del súper s’obrin automàticament quan m’hi acosto amb el carret de la compra. I hauria agraït que algun saberut de bata blanca hagués trobat la solució a la metàstasi molt abans que el càncer acompanyés els meus pares fins a la porta de sortida. Però tant se val, tu ets cristià en els temps que corren i, si no t’han convençut Marx, Nietzsche, Feuerbach, els bisbes pederastes, Xavier Sardà ni l’Ipod, és que estàs malalt d’alguna cosa del cervell.

Com que, a més a més, la immigració musulmana i el terrorisme islàmic han fet florir els fonamentalistes cristians de tota la vida, sembla que t’hagis de responsabilitzar dels seus rots als programes de la tele. On, per cert, molt sovint conviden el més ruc de la tribu.

Tinc pendent de llegir el llibre de Comte-Sponville perquè me’l va recomanar el professor Via, i sé que vol que estigui atent a les noves formulacions dels filòsofs, per primes que siguin. Ja no es pot anar pel món amb un catecisme de parròquia, si no vols quedar-te sempre dins de la bombolla dels teus. N’he anat llegint i sentint coses aquí i allí i se m’han obert la gana i la mandra a parts iguals i no acaba de guanyar cap de les dues. El llibre es titula L’ànima de l’ateisme i vol quadrar el cercle.

Sponville, un ateu de sempre, materialista clàssic, de sobte ha fet un viratge cap a l’espiritualitat. Com tot Europa: insatisfeta amb la ciència sola, adopta les formes lleugeres del zen. Que no impliquin compromís. És el triomf de l’estètica, de nou. Els ateus, ve a dir Sponville, tenim esperit i podem ser espirituals. No som materialistes. Podem desplegar el nostre esperit davant la magnificència d’un paisatge, la intimitat d’un monestir o la potència d’una obra d’art. Encara no l’he llegit, però aquestes i d’altres coses són les que es van sentint quan es parla d’aquest llibre. No és culpa de l’Sponville, les lectures que li fan. Venint de qui ve, segur que és un llibre ben escrit, seductor i suggerent. Segur que hi ha argumentacions ben travades i segur també que no aspira a cap rigor lògic o científic. Fa molt que els filòsofs de moda han renunciat a explicitar tota una metafísica per justificar les seves tesis. Es fan només assajos que són llistats d’estupefaccions.

No és per molestar, ni voldria passar-me de llest, tot plegat és molt delicat i cadascú se sap la seva ferida, però no és la primera vegada a Occident que algú diu que es pot afirmar i desplegar l’esperit i, alhora, prescindir de Déu i de la religió. Els nazis, per exemple. Encara que, naturalment, el cas concret no contamina tots els que breguen amb el silenci de Déu i el bullir de dins del pit. Normalment aquestes formulacions soft han acabat en l’arbitrarietat i en la submissió a les apetències de cadascú o d’un guru que faci d’exemple. Acaba així perquè no té contingut, només la força i l’empenta i la satisfacció impossible dels anhels irracionals.

I, amb perdó dels kantians, no n’hem tingut prou amb les morals formals. La fascinació per una espiritualitat sense litúrgia, ni sagrat, ni comunitat és encara més antiga que la importació dels símbols orientals com l’esvàstica i molt més encara que la moda de l’encens a casa. No nego que aquest és el pensament de moda. És el mateix que enfila els tòpics dels manuals sobre la felicitat. I que omple les acadèmies de ioga i les llibreries d’esoterisme empresarial.

Entenguin-me: no vull evangelitzar ningú, però començo a estar cansat de ser l’irracional catòlic, el submís religiós, hereu de totes les guerres de la història, culpable de totes les sodomies de sagristia, i de veure com al meu voltant van creixent alegrement les mateixes demències de sempre. Tinc la impressió que els esperits que no tenen fonament són esperits que no tenen límit. Si vols un esperit, hauràs de tenir un déu. Si no, del que et passa davant del Pantocràtor només podràs dir-ne sinapsi. I, en fi, no és pas que sigui mentida. A mi també em costa menys argumentar el cristianisme que ser cristià.

(Avui 26 abril 2007)

Aquí teniu l'original, al bloc de l'autor.