La qüestió és si els diaris són residuals; si el paper s’encamina cap a la desaparició; si aquests lectors es podran substituir amb altres de nous; si prevaldrà la cultura del tot de franc, que enriqueix els mers agregadors de notícies mentre pauperitza els mitjans subministradors d’inputs originals.
Entre els avantatges comparatius dels diaris figura el de proporcionar cada vint-i-quatre hores una versió organitzada i ponderada [...], una foto de situació comprensible, assaltats com estem pel flux incessant de les notícies fragmentàries i inconnexes procedents de la xarxa. Per aquesta funció aclaridora, la premsa en suport de paper es constitueix en referència dominant.
A més que té el valor irreemplaçable del document escrit, de rang superior al liquat que brolla de la xarxa. Perquè, com sosté El Roto, la liqüefacció ens deixa en inferioritat de condicions davant el poder. És cert que els continguts de la premsa sobre paper viuen unes hores de desfasament, les que transcorren entre el moment del deadline i el del lliurament als subscriptors o als punts de venda. Però passa que en la jerarquia dels mitjans de comunicació convencionals els diaris s’han mantingut al capdamunt de la rellevància, tot contravenint l’ordre propi de l’abast quantitatiu que tenen.
El paper imprès actua com si fos la barana salvadora, que lliura del vertigen del desconcert molts dels periodistes de la ràdio i la televisió. Perquè les notícies, quan es llegeixen en aquest suport, se suposa que s’han filtrat i comprovat per professionals de l’ofici, de manera que hagin fet prevaler l’exactitud per damunt de la mera immediatesa, desproveïda de verificació.
(Extractat de La Vanguardia, 3 maig 2011, primer dia que aquest diari es publica també en versió catalana; els 130 anys anteriors només havia eixit en llengua espanyola)
