Feia setmanes –mesos– que anava dejú de cine, per falta de temps i també per falta de convicció sobre la bondat de la cartellera actual. No trobeu que l’últim any ha estat molt fluix? Bé, el cas és que aquests dies, que tenia una mica més de temps –tot i que dimecres sant un client d’aquells que no pots enviar a fer punyetes em va encolomar una feina d’unes 30 hores, “tranquil, no hi ha pressa, si ho tens per dimarts que ve ja em va bé”–, vaig estudiar a fons la programació de la Filmoteca. I hi vaig senyalar dues fites: Los motivos de Berta, dijous 13, i Barry Lyndon, dissabte 15.
Los motivos de Berta l'havia vista en vídeo, poc després d’acabar-se de rodar, perquè llavors tenia força relació amb una de les persones que havien intervingut en el rodatge, i la vam anar a veure una colla d’amics a casa seva. Poder mirar una pel·lícula al costat d’un dels seus creadors és una experiència realment fascinant. A més, coneixia també una mica el director, José Luis Guerin, i la veritat és que m’impressionava que un noi més jove que jo, de poc més de vint anys, fos capaç de fer no sols una pel·lícula, sinó una pel·lícula com aquella. Però el fet és que vaig estar més pendent de les circumstàncies que no pas de la història, i després quan la van fer al cine no hi vaig anar “perquè ja l’havia vista”, i van passar els anys, i la pel·lícula s’havia convertit per a mi en una mena d’obsessió –havia de veure-la en pantalla gran.
I ara el Guerin ja en té quaranta-cinc, i jo mentrestant suposo que també he madurat una mica, i, per fi, el mes d’abril del 2006 havia arribat el moment.
El matí de dijous sant vaig anar al despatx. A la tarda també hi hauria d’haver anat, però vaig demanar a l’únic client que em podria donar feina aquella tarda que, sisplau, se n’estigués, que tenia un altre compromís. Havia avisat per correu uns quants amics que feien aquella pel·lícula i que no se la perdessin, si eren a Barcelona.
Estava programada per a dos quarts de sis de la tarda. Vaig arribar, doncs, a la Filmo, una mica just de temps. I... havien canviat la pel·lícula de Guerin per un producte molt mediocre de Laura Mañá, Sexo por compasión (que no és el que sembla, no és una pel·lícula porno, ni tan sols eròtica, però és una bajanada), sense avisar.
Davant meu, una noia discutia per mòbil amb el seu xicot, o marit, o el que sigui, i pel que vaig sentir sense voler, es veu que havien tingut una petita baralla abans de sortir de casa perquè ella havia volgut anar a veure la pel·lícula del Guerin i l’altre volia fer una altra cosa, o s’havia hagut de quedar a casa a cuidar la canalla o l’àvia, o vés a saber què. I vaig sentir una altra parella que deien que havien renunciat d’anar a Londres aquests dies per no perdre’s Los motivos de Berta. Lògicament, a la taquilla no et donaven explicacions: només que hi havia hagut problemes amb la cinta. Això sí, anaven cobrant a tothom que entrava, com si ells no haguessin fallat en res. Jo, quan cometo un error, normalment pago una multa o haig de rectificar d’alguna manera. En canvi, en determinats àmbits hi ha instal·lada la idea de la impunitat (això és de sempre, és una mentalitat medieval, senyorial, feudal, no és pas cosa d’ara). Jo crec que una cosa que cal fer en casos com aquest és: primer, avisar la gent de totes les maneres possibles; segon, canviar la cinta per una que es pugui comparar mínimament en qualitat, tipus de públic objectiu, etc., amb la que estava programada; tercer, si no s’ha pogut fer res d’això anterior, no cobrar l’entrada o fer-hi una rebaixa notable. Per compensar una mica el disgust, no? Els de la Filmoteca no van fer cap d’aquestes tres coses. No s’adonen que si programen una pel·lícula i l’anuncien pertot arreu hi ha una mena de contracte tàcit establert amb el públic?
Vaig anar-me’n emprenyat, sense saber que hi havia anat algun dels amics convocats i s’havia ficat a la sala en veure que jo no arribava (jo tampoc m’havia compromès a anar-hi, només havia dit que “no us la perdeu”).
Aquesta tarda és previst que hi facin Barry Lyndon, de Kubrick. Si no la fan, demanaré la dimissió d’algú –la Mieras, tocaria, i a més és moda demanar-ho–, que ja sabeu que amb aquestes coses sóc molt italià: “Piove, porco governo”.
I de Guerin en parlaré un altre dia, perquè val la pena. Per mi, és l’únic director català o espanyol –suposo que ell deu estar més còmode amb l’etiqueta d’espanyol– que em convenç de veritat, el cent per cent de les seves pel·lícules m’han enganxat des del començament fins al final.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)