"Casablanca" i el nacionalisme

Una de les coses que m’agrada fer de tant en tant amb els amics –amb els amics als quals els agrada això mateix, és clar– és mirar una pel·lícula antiga, un clàssic, i després seure amb calma i comentar-la, improvisant, sense erudicions, deixant-se anar, sense pressa. De vegades ho fem llogant una cinta, de vegades ho fem anant a la Filmoteca o a un altre lloc on projectin pel·lícules de les anomenades mítiques amb motiu d’un aniversari, d’un homenatge, d’un cicle. Ahir simplement ho vam fer a casa d’uns amics, que ens van proposar de veure Casablanca. I vam acabar parlant, entre altres moltes coses, de nacionalisme. A això em volia referir.

L’escena és coneguda. Passa, com gairebé tota la pel·lícula, al local d’en Rick, a Casablanca, una ciutat del Marroc que depèn de la França teòricament no ocupada. Dic «teòricament no ocupada» perquè els nazis són pertot arreu a la França que depèn de Vichy. Un dia, uns nazis que són en un racó del local comencen a cantar. No sembla que vulguin provocar, senzillament tenen ganes de cantar una cançó –la típica marxa militar, no sé si és molt o poc coneguda–, segurament empesos per allò que se’n diu la “sana camaradería” que aquí vam viure tan de prop, per la relaxació que hi pot haver entre militars en un lloc on no hi ha front de guerra i, indubtablement, per la voluntat de deixar clar que ells són els amos del món. Un dels líders de la resistència –que és allà tan tranquil i al qual els nazis no detenen no se sap ben bé per què, però en fi, això ja respon als misteris del guió– s’adreça llavors als de l’orquestra, que en aquell moment no toquen res, i els diu que interpretin La Marsellesa. S’hi posen, i en pocs segons tot el local, dempeus, canta l’himne francès amb llàgrimes als ulls. Els alemanys queden ben mocats.

Doncs bé, se’ns va acudir que era una paràbola de com funcionen normalment el nacionalisme català i l’espanyol. Els nacionalistes són ells, els nazis són ells, els amos són ells, ells són els que dominen pacíficament. I de vegades, nosaltres ens defensem cantant –protestant una mica, jugant a futbol, demanant d’estranquis un domini secundari d’internet...–, ja que no tenim cap més poder que el de la nostra murrieria i cap més força que la de les nostres consciències. I llavors ells ens acusen de nacionalistes exacerbats, perquès ells no ens havien fet cap mal, s’havien limitat a ser ells mateixos i a cantar les seves cançons pacíficament.

Vam començar a parlar-ne, i la conversa es va allargar més de dues hores. Vam estar-hi tots bastant d’acord, fins i tot un dels amics que, diguem-ne, era més pròxim a les tesis dels que diuen que és possible la convivència pacífica amb els espanyols.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)