divendres, 15 de juliol de 2005

O ells no entenen res o jo no entenc res

Llegeixo els diaris d'aquests dies i constato que en general, i des del meu punt de vista, hi ha molts polítics, periodistes i opinadors que no entenen res de res sobre els atemptats de Londres. Només parlen de mesures repressives, de vigilància, de tancar fronteres, de controlar immigrants. Es parla de limitar la llibertat i la confidencialitat dels moviments i les comunicacions de tothom, un sacrifici "necessari", diuen, "per preservar la nostra llibertat". Llenguatge de guerra, un llenguatge que a mi em fa por de debò. No s'adonen que, amb tots els matisos que vulgueu, han acabat parlant, gairebé tothom, el llenguatge idiota, unilateral, absurd, de l'emperador Bush, el mateix llenguatge sord del senyor Aznar. No s'adonen encara que els terroristes de Londres eren anglesos, coneguts com a persones normals i corrents, fins i tot -alguns- pacífics i religiosos. Aquesta darrera característica és la que ha fet que alguns clamessin per controlar també els centres religiosos de l'Islam. Quina bestiesa. Seria, un cop més, posar una mica de mercromina i una tireta al damunt d'un tumor cancerós, "perquè no es vegi, que fa mal efecte". El tumor no són les mesquites. El tumor és tot plegat.

Potser és que sóc curt, o m'hi he tornat tot d'un plegat, perquè a mi em sembla tot prou complicat. Jo crec que, passat el primer cop, després de plorar, cal anar a les causes, o això -el món- farà la fi del cagaelàstics i se n'anirà en pocs anys tot sencer a fer punyetes. Quan hi ha aquest rerefons, de nois i joves normals de famílies corrents que es converteixen en assassins suïcides, cal demanar-se què passa en el fons del fons, què ha passat fins ara, com podem combatre les causes del fenomen. Reduir-ho tot a mesures policials, repressives i militars és una gran bajanada. I a més inútil, perquè l'única cosa que aconseguiran serà aprofundir el mal, fer que hi hagi assassins cada cop més espavilats i més "adormits", "neutralitzats" i "pacífics" fins que els arribi l'hora d'actuar. Diu Joan Barril: "Mentre es bombardeja civils i es profanen les creences [es refereix a l'Iraq i a Guantánamo], a la rereguarda sempre hi haurà un adolescent disposat a l'heroïcitat pòstuma de guanyar-se el cel." (El Periódico, 14 juliol 2005). Doncs, jo crec que ni això, crec que no els caldrà pensar en cap cel. L'expedient aquest de la fantasia del cel amb quaranta verges que t'hi esperen com a raó última dels atemptats a mi no em convenç. Entre altres raons, perquè de vegades les assassines suïcides són dones -i no pas lesbianes, i passeu-me la broma macabra. Jo penso que un dia no gaire llunyà, si continuem igual, l'assassina suïcida serà una joveneta de pell rosada, cabells fúcsia i ulls blaus, una nena farta de les injustícies i les contradiccions del seu món occidental. I ni tan sols reclamarà res: serà una manera de protestar, de cridar l'atenció. I haurem estat nosaltres, els del seu món occidental, i no pas els imams de les mesquites, els qui li haurem ensenyat que el valor d'una vida és molt relatiu. En algunes mesquites, si de cas, potser poden parlar el mateix llenguatge de l'emperador: ull per ull, dent per dent. Però en molts casos, la majoria, segur que a dins de les mesquites se sent parlar més de pau, de perdó, de comprensió, d'integració, d'amor i de bondat que no pas a la Casa Blanca i a la resta de les cancelleries del món occidental.

El problema, senyores i senyors saberuts i setciències, no és el terrorisme. El problema no són els "fanàtics islamistes", el problema no són les mesquites ni els immigrants. I no em digueu que en els seus països tampoc no hi ha llibertats i que, per tant, si els tractem com ells tracten els occidentals als seus territoris no es poden queixar. Deixant de banda que aquestes afirmacions són completament injustes, per genèriques, mai el mal comportament d'un fa que l'altre ja tingui excusa per portar-se de la mateixa manera. Si un comportament és objectivament injust, no pots combatre'l amb comportaments igualment injustos, perquè llavors l'única cosa que aconsegueixes és acréixer el clima d'hostilitat.

Des de sempre, els mals comportaments s'han combatut a curt termini amb disciplina, sí, però a més llarg termini sempre ha calgut el bon exemple, els consells ben donats, l'acompanyament i el fet de compartir sense humiliacions, sense crear guetos, facilitant de debò el progrés autònom i digne de la gent. I quins consells pot donar l'Occident a l'Orient? Som realment exemplars en tot? La nostra democràcia és per llepar-se'n els dits, vista des del punt de vista d'uns "valors universals"? La nostra civilització és superior? Els blancs som superiors? Tenim més respecte i atenció que "els altres" per la vida, en general, per la gent desafavorida, per les persones grans, pels marginats, pels que no tenen casa o feina o senzillament no han tingut sort? Doncs, potser en uns casos sí, però en altres no. I l'Orient, ens pot ensenyar alguna cosa als occidentals? Jo crec que sí. Els occidentals, en general, estem disposats a acceptar cap lliçó? Jo crec que no. Ens pensem que som perfectes o que estem més a prop de la perfecció que ningú.

Tot això, el menyspreu de l'Occident a l'Orient és una part important del problema dels atemptats de l'11-S als Estats Units, de l'11-M a Madrid i del 7-J a Londres. I els que vindran, perquè no sembla que hi hagi ningú disposat a tirar l'esponja.

I ja dic que és una part del problema, perquè tot és molt i molt complicat. Però sembla que els que manen ens volen fer saber que l'única manera de resoldre-ho és a cops de porra.

Posem un exemple. Quan hi ha conflictes, és l'hora que ens asseguem a parlar. I per a això hi ha l'ONU. I l'ONU no funciona. Per què? No és potser per culpa dels occidentals, que no funciona? Qui controla l'ONU? Qui permet o no permet que es prenguin decisions operatives a l'ONU? Si ens hi fixem bé, és la mateixa part del problema. L'ONU actual està muntada a partir d'una guerra mundial després de la qual els països de l'Orient mitjà i altres que no n'havien estat protagonistes principals, no hi van ser tinguts en compte, formaven part a tot estirar de les postres del muntatge.

Una part important del problema, doncs, és que l'Occident no sap dialogar amb l'Orient. I potser l'Orient tampoc no sap dialogar amb l'Occident, però podrien fer-ho si volguessin? L'Occident parla amb l'Orient de tu a tu, o com un pare a un fill? No seria humiliant, si fos això segon? Potser aquesta part important del problema de la qual parlem és que des de fa una colla d'anys, si no són segles, els hem tractat com a ciutadans del món de segona fila. Des d'Occident promovem governs i règims dissenyats des dels despatxos de Washington, Londres, París, Roma o Madrid. (Bé, Madrid de tant en tant, quan algú es pensa que pel fet de posar els peus al damunt de la mateixa taula que l'emperador ja comença a comptar a l'escena mundial i no s'adona que és un convidat de tercera que avui ja va bé perquè fa bulto però demà serà sobrer.) Una part important del problema és que quan interessa alguna cosa d'aquests països i no ens la donen de bon grat -és a dir, pagant quatre duros i emportant-nos els tresors del país que sigui- ens l'emportem per força, si cal fent una guerra. Per a l'Occident, els motius per fer una guerra són gairebé indiferents, i encara després de la guerra -la guerra de l'Iraq s'ha acabat realment, amb 30 o 40 morts cada dia al damunt de la taula? (gairebé els mateixos morts de Londres... però cada dia)-, després de la guerra, doncs, sempre hi ha motius suficients per crear situacians excepcionals, com ara la de Guantánamo. Al vencedor d'una guerra, deia Adolf Hitler quan es pensava que guanyaria la seva, no li demanen mai els motius que va tenir per començar-la. Doncs, ho ha dit Tony Blair aquests dies: "Guanyarem nosaltres, no pas ells." Aquesta és també la part important del problema. Que hi ha una guerra que controlen paternalistament els nostres governants, mirant, això sí -quin detall- que no ens esquitxi gaire a la rereguarda. I quan ens esquitxa una mica ens diuen: "No us amoïneu, que anem guanyant." És clar, la invasió "aliada" de l'Iraq ha fet de moment 25.000 morts civils, pel cap baix, i en canvi "els altres" només ens han fet 3.000 morts a Nova York i Washington, 200 a Madrid i 60 a Londres. O sigui que anem guanyant. Molt bé, Tony Blair i companyia.