Tímidament, trucà a algunes editorials per donar-los les gràcies i demanar-los que, sisplau, no li enviessin res més. Unes li van fer cas i altres no, i de seguida van aparèixer segells nous que van considerar indispensable fer-li arribar tota la producció. El columnista començà a dedicar més temps a l’emmagatzemament de llibres que a les seves columnes i passava hores atenent encarregats i missatgers. Fins i tot va contactar amb la biblioteca d’una escola i amb una altra d’una presó per fer marxar els excedents editorials que li envaïen el domicili. D’antuvi els bibliotecaris estaven encantats, però al cap d’uns mesos tampoc no sabien què fer amb tant de llibre.
Mentrestant, al columnista se li plantejaven dilemes morals. Per exemple: comprava un llibre, el llegia, li agradava, escrivia una columna elogiosa i, just en aquell moment, arribava un missatger amb el mateix llibre.
Pensava el columnista: si ara publico l’article, l’editorial es pensarà que ho faig perquè me l’han enviat i quedaré com un corrupte estómac agraït. Total, que el llibre (duplicat) ja no li agradava tant, ni la columna, i decidia no publicar-la i parlar, posem per cas, de la grip A. amb el temps, el columnista va deixar de visitar llibreries. Dedicava una hora cada dia a empaquetar llibres rebuts i a llençar-los al contenidor de la cantonada: li agradava el soroll dels volums com s’estampaven a l’avenc fosc i llefiscós. Ja no li abellia llegir. Ja no sentia el desig arrabassador de pagar per una nova novel·la o per un llibre de contes tot just eixit del forn. Al final, va parlar amb el director del diari i li va demanar, per favor, que li deixés escriure sobre televisió, esports o fins i tot política. “Qualsevol cosa que no siguin llibres”, va implorar.
(La Vanguardia, 11 juny 2010)