dissabte, 19 de juny de 2010

Odio els llibres

per Sergi Pàmies

Hi havia una vegada un columnista que, el divendres, solia publicar un article sobre llibres. Li encantava llegir, recórrer llibreries, deixar-se portar per una barreja d’instint i curiositat i després compartir allò amb altres lectors. Al contrari que la majoria de mortals, també li agradava pagar. Els llibres comprats li proporcionaven un plaer superior al dels regalats. Com que el diari on escrivia era important, moltes editorials van creure que calia enviar-li les novetats, a veure si així en parlava. Al començament, el columnista es va sentir privilegiat, tot i que no sabia on encabir tants llibres i li fastiguejava haver de fullejar títols que no havia triat ni comprat.

Tímidament, trucà a algunes editorials per donar-los les gràcies i demanar-los que, sisplau, no li enviessin res més. Unes li van fer cas i altres no, i de seguida van aparèixer segells nous que van considerar indispensable fer-li arribar tota la producció. El columnista començà a dedicar més temps a l’emmagatzemament de llibres que a les seves columnes i passava hores atenent encarregats i missatgers. Fins i tot va contactar amb la biblioteca d’una escola i amb una altra d’una presó per fer marxar els excedents editorials que li envaïen el domicili. D’antuvi els bibliotecaris estaven encantats, però al cap d’uns mesos tampoc no sabien què fer amb tant de llibre.

Mentrestant, al columnista se li plantejaven dilemes morals. Per exemple: comprava un llibre, el llegia, li agradava, escrivia una columna elogiosa i, just en aquell moment, arribava un missatger amb el mateix llibre.

Pensava el columnista: si ara publico l’article, l’editorial es pensarà que ho faig perquè me l’han enviat i quedaré com un corrupte estómac agraït. Total, que el llibre (duplicat) ja no li agradava tant, ni la columna, i decidia no publicar-la i parlar, posem per cas, de la grip A. amb el temps, el columnista va deixar de visitar llibreries. Dedicava una hora cada dia a empaquetar llibres rebuts i a llençar-los al contenidor de la cantonada: li agradava el soroll dels volums com s’estampaven a l’avenc fosc i llefiscós. Ja no li abellia llegir. Ja no sentia el desig arrabassador de pagar per una nova novel·la o per un llibre de contes tot just eixit del forn. Al final, va parlar amb el director del diari i li va demanar, per favor, que li deixés escriure sobre televisió, esports o fins i tot política. “Qualsevol cosa que no siguin llibres”, va implorar.

(La Vanguardia, 11 juny 2010)