Miley Cyrus (en altre temps Hannah Montana) s’ha fet dona, i jo molt però molt gran. Només calia veure’m la cara d’espant davant del televisor quan contemplava l’heroïna d’hordes de nens i nenes transformada en... en ... diguem-ne que dona. No ensenyava ni més ni menys cama que Madonna quan ensenya cama, ni que Rihanna, ni que Beyoncé, ni que cap reina del pop a la qual agradi d’ensenyar cuixam, davant el qual ja a ningú li tremola ni un pèl. Jo mateixa he desfilat i he posat amb modelets més provocatius que aquell. Però això de la simpàtica i innocent Hannah Montana ballant amb llenceria negra em va tallar la digestió perquè em vaig trobar de cara amb el meu costat més mare, aquell que sospesa l’efecte que un sostenidor inesperat pot provocar en un nen de cinc anys, aquell costat al qual li hauria agradat dir-li a la joveneta rebel, si hagués estat la seva filla: “Vinga, vesteix-te! I somriu, i dóna les gràcies com Déu mana a tots aquests nens que han vingut a veure’t. I canta’ls les cançons tan boniques que has après a tocar amb la teva guitarra de color de rosa.”Podria haver estat en aquest concert de Rock in Rio, de fet en tenia invitació, però ni pels gustos del meu fill ni per horaris era un bon programa, ja que començava a quarts de deu de la nit de diumenge, cita poc prudent per als nens que tenen escola l’endemà, és a dir, tots. Aquesta dada podria haver fet sospitar als progenitors [...] que el que veurien no era el que esperaven els seus fills (nenes en la seva majoria), i que el detall que el cartell digués Miley Cyrus i no Hannah Montana era una pista prou concloent. La metamorfosi, doncs, la vaig observar des del sofà. El meu fill es va adormir poc després de no aparèixer Hannah Montana, i jo em vaig desvetllar amb les contorsions de la noia que va sortir en comptes d’ella. Sense trenes, ni fúcsies, ni coreografies, ni somriures. Miley Cyrus netejava el terra amb la seva llarga cabellera i uns moviments que encara ha de perfeccionar, perquè recorden un mal de panxa fort, d’aquells que t’obliguen a doblegar-te per la meitat cada mig minut.
Si un parell de dies abans, jo, adulta, comptava els segons perquè acabessin les cançons que no coneixia de Bon Jovi... com no n’estarien, d’avorrits i decebuts, els nens que vivien per primera vegada el fenomen fan i es van quedar esperant un ídol que mai no va aparèixer. No m’hauria agradat ser una d’aquelles mares que van acompanyar la seva filla al concert i van haver de consolar-la explicant-li coses confuses i carregades de conservadorisme acabat d’estrenar.
No obstant això, no tots els membres de la família se’n van anar descontents. Sé que hi va haver pares que s’havien trobat arrossegats per la descendència a un pla bulliciós de diumenge del qual no esperaven res de bo, i van acabar entusiasmats, aplaudint la jove Cyrus convertida en pantera. I de rosa, ja no res.
La Vanguardia, 12 juny 2010
