Un home bo de Jaén

He estat al comiat d’un home bo de Jaén, que ha faltat aquests dies. No era gaire gran, encara no 60. Un infart. Era més o menys amic. Sí, més que conegut o saludat, crec que era amic. Havíem coincidit unes quantes vegades per veïnatge i determinats interessos comuns –com ara la cultura de l’oli d'oliva, en la qual ell era expert i jo aficionat–, i haig de dir que era un home simpàtic, agradable. Era força espanyolista, però no parlàvem de política. Ell amb prou feines deia dues paraules de català, però ens enteníem. Això passa sovint: tu parles en català i l’altre parla en castellà, ficant-hi de tant en tant alguna paraula catalana, i no hi fa res si cap dels dos no es posa nerviós. Ell, era evident que no tenia cap facilitat per als idiomes. De la seva manera, estimava Catalunya. Una vegada, no fa gaire temps, em va demanar, suposo que per picar-me, si no em semblava que ja n’hi havia prou «de todo eso del Estatut y compañía». «Y compañía», en aquests casos, vol dir Catalunya, la llengua, la identitat, els fets diferencials, l’autodeterminació i tot plegat. Sobre l’Estatut, li vaig resumir la meva posició i no la va entendre, perquè es va mostrar content, inicialment, que jo estigués «contra l’Estatut». En aquests casos, quan veig que no s’ha entès el que volia dir, passo tot seguit a defensar l’Estatut i el que sigui. «Una cosa és que no m’agradi aquest Estatut –li vaig dir, seriós– i una altra que estigui en contra de tenir un estatut. Jo crec que des del punt de vista dels drets humans és intolerable que els espanyols no deixeu que els catalans tinguem l’estatut que vulguem, sigui quin sigui. Intolerable.» Crec que adés em va entendre, però no hi estava d’acord. Bé, no hi fa res. Sobre la qüestió general –«y compañía»–, li vaig resumir la teoria que us deia l’altre dia, allò tan trampós que «l’important és entendre’s» (sobretot el cinquè paràgraf). I aquí sí que em va donar la raó. En fi, era una bona persona. Era, ja ho he dit, un paio simpàtic i dialogant.

Però no volia parlar d’ell, sinó del comiat. La família, com ell, són tots de fora. No sé si algun fill va néixer ja aquí, però mentalment, de mentalitat, són tots forasters. O això em pensava. Perquè durant el comiat al tanatori hi havia un trio d’aquells que contractes per acompanyar les cerimònies fúnebres i que et demanen què vols que cantin o que toquin, i a més de les melodies clàssiques que van anar sonant en diversos moments els havien encarregat que cantessin dues cançons amb lletra (ho han fet molt bé, una bona veu de soprano lírica acompanyada per piano i baix): El cant dels ocells i el Virolai. La sorpresa de tothom, crec, ha estat que quan la noia ha engegat el Virolai en el moment final de la cerimònia, més de la meitat de la gent present –unes tres-centes persones, calculo– l’ha acompanyada amb decisió. Ha estat emocionant. A mi se m’ha posat la pell de gallina, de debò. I crec que a la família també. Perquè no sol passar.

Una família de Jaén. Els espanyols sempre guanyen perquè saben robar-nos el cor amb detalls com aquest –i com el de l’oli que el traspassat em duia quan anava a Jaén–, i llavors els ho perdonem tot.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)