Franco reivindicat

Va passar força despercebut un reportatge que publicava La Vanguardia fa uns dies sobre el paper de Franco en la revolta de Budapest l’octubre del 1956. Com que la cosa em sembla de gran cas, no vull estar-me de dir-hi la meva. La peça, signada per Marc Bassets, corresponsal d’aquest diari a Berlín, es titulava «Franco, al rescate», duia l’avanttítol «España fue el único país que ofreció ayuda militar a la revolución de 1956 en Hungría» i deia (i ho deixo en castellà perquè quan parlem d’aquestes coses em sembla que fa més efecte que es reprodueixin en l’idioma original):

«Estados Unidos y las otras potencias occidentales desoyeron en otoño de 1956 las peticiones de ayuda desde una Hungría a punto de ser aplastada por el coloso soviético. [...] El único país que se ofreció para ayudar militarmente a Hungría fue la España franquista. [...] El dictador Francisco Franco [...] ordenó que se preparase una división para poder ser transportada a Hungría. [...] El problema de España [...] era que no disponía de aviones capaces de volar hasta Hungría sin repostar. Necesitaban o bien aviones prestados o bien repostar en una base en Alemania. Pero Estados Unidos se negó a prestar aviones y no quiso ceder las bases.» (La Vanguardia, 24 octubre 2006)

No he reproduït l’article sencer, només un extracte, però us asseguro que hi ha l’essencial.

Per tant, havies d’arribar a la meitat del text, de la lletra petita, perquè et recordessin que l’Espanya de la qual es parlava era una dictadura. Els titulars feien pensar en qui sap què. Torno a reproduir-los, tot i que faci vergonya: «Franco, al rescate», «España fue el único país que ofreció ayuda militar a la revolución de 1956 en Hungría».

Francisco Franco era, doncs, anticomunista, la gran notícia. Franco, contra els soviètics, quina novetat. Amics de La Vanguardia, us haig de dir... que ja ho sabíem, que no ens sorprèn. El problema és que no ens doneu tot el context i, per tant, feu un exercici clar de desmemòria històrica, de manipulació, que pot afectar molta gent jove que no en sap el rerefons. I fa vergonya que l’any 2006 encara passi això.

Fins fa uns anys, ho reconec, jo no entenia de cap manera que hi hagués gent intel·lectualment competent, gent que jo admirava, que no hagués tingut una actitud de clara oposició davant els règims soviètics, que fins i tot els haguessin donat suport en moments de crisi d’aquells règims, com les revoltes de Budapest del 1956 i de Praga del 1968. Allò que fa anys no entenia, però, després ho he vist clar com l’aigua: eren justament les conviccions democràtiques d’aquells intel·lectuals, la seva resistència a acceptar com a bo res que vingués de dalt, d’un sistema dictatorial, el que els feia reaccionar de manera tan galdosa als ulls d’avui. O sigui, si Franco era tan visceralment anticomunista, volia dir per a ells que per la banda del comunisme hi havia d’haver coses bones. I no es podien acceptar ni tan sols els fets més reals si qui te’ls explicava era qui normalment et mentia, si la font arribava mediatitzada o almenys distorsionada per les proclames interessades d’un règim falsari i tirànic. L’Estat espanyol vivia en una dictadura fèrria i la gent s’havia de refiar de l’instint i d’informacions esbiaixades: per tant, si en aquests casos concrets els franquistes donaven suport als hongaresos i als txecs demòcrates, els antifranquistes havien de mirar-se de cua d’ull, quasi necessàriament, aquells hongaresos i aquells txecs, i posar entre parèntesis la seva condició de demòcrates.

Em fa gràcia –pena, més aviat, molta pena– pensar en la suposada bondat dels últims anys del franquisme, com si allò ja no fos tan dictatorial. Justament el fet que molta gent ja s’ho prengués d’aquella manera mig condescendent, mig menfotista, és el que ens ha de fer pensar que la dictadura era tan forta que ja ens havia menjat a tots el cervell. Ja no ens feia res que no tinguéssim tota la llibertat que ha de tenir un ésser humà. Ens havien concedit unes quantes engrunes de país subdesenvolupat («con Fraga, hasta la braga») i la resta ja ens era igual... No hi ha maldat més perversa que la que no ho sembla. Diu que el dimoni aconsegueix els seus èxits més rotunds quan fa pensar que no existeix...

Els que van donar suport a l’entrada dels tancs a Praga l’any 1968 es van equivocar molt seriosament, però per jutjar els esdeveniments s’han de veure les coses amb la perspectiva del temps i alhora amb l’ull posat en les dades que podia tenir la gent de l’època. Franco simplement continuava la seva guerra contra els seus «rojos», i amb allò d’oferir tropes a Hongria, a més, feia una batalla de franc, perquè el gest no li costava ni una pesseta. És molt còmode dir a un pobre afamat d’Etiòpia: «Aquí a Madrid tens un camió de menjar, vine a buscar-lo quan vulguis i és teu.» De què servien als demòcrates de Budapest unes tropes que Franco tenia a Madrid? En fi, que em fa vergonya que La Vanguardia faci aquest paper tan acrític, i que el faci justament ara que des de determinats ambients d’Espanya bufen vents, segons sembla, a favor d’una primera rehabilitació del Caudillo.

Com ha dit fa poc l’antiga companya de Salvador Puig Antich, el noi que va ser assassinat «legalment» pel règim franquista el 2 de març del 1974 –sí, al final, per desmentir tràgicament que aquell règim horrorós s’hagués afeblit–, no es tracta de revisar la sentència que va condemnar aquell xicot a la mort per garrot; es tracta de revisar tot el règim, de dalt a baix, i declarar-lo il·legal des del començament fins al final. Tant de bo que un dia ens hi ajudin les instàncies internacionals... i que el govern de l’Estat s’hi posi, és clar.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)