Nous viatges a Perpinyà?

Despús-ahir vaig dir que no em creia que Zapatero no volgués el segon tripartit, que Zapatero i Montilla devien haver estat rumiant l’estratègia que els podia convenir a tots dos i que van decidir la que han posat en dansa. Ara he intuït una de les raons secundàries per la qual a Zapatero li pot convenir també tenir ERC ben lligada. ERC és una assegurança davant el conflicte estatal amb ETA. Si Zapatero pot dir a ETA que s’entén amb Carod, políticament a ETA li queden pocs arguments per tornar a matar. I fins i tot, Zapatero podria confiar a Carod un nou viatge a Perpinyà, aquest cop beneït per Madrid.

Un cop més, doncs, ERC posa Catalunya al servei dels interessos de l'Estat. Tal com abans feia CiU.

Dic que potser és una raó secundària, perquè com deia l’altre dia la primària és mantenir-se en el poder. I com que un lector m’ho discuteix amablement, li ho explico. Diu el lector que si per al PSOE –ell diu «el PSC»– la prioritat era mantenir-se en el poder, per què no van pactar amb CiU, que era el que més els convenia? Resposta: no van pactar amb CiU perquè el pacte amb CiU seria anar de vagó al govern presidit per Mas. O sigui, perdre poder. Anar amb ERC i ICV vol dir anar de màquina i, per tant, conservar el poder.

Des del punt de vista d'ERC, que defensin altres motius que no siguin els pactes previs i la seva capacitat d'influir més amb un PSOE gastat que amb una CiU en alça, és poesia. Deia el senyor Carod-Rovira l'altre dia: «Esquerra se encomienda otra empresa [a més de la política social] con esta decisión [de revifar el tripartit]. Creemos firmemente en la necesidad de reformular, desde la izquierda y desde los valores republicanos y democráticos, el discurso y las políticas del catalanismo. Sabemos que es una apuesta arriesgada y compleja, pero urgente y estimulante, porque en sus actuales formulaciones no tienen garantía la viabilidad en el nuevo entorno marcado por la globalización, el pluralismo y la diversidad. Queremos desplazar el centro de gravedad del catalanismo del pasado hacia el futuro. Es sólo el futuro lo que todos podemos tener en común, lo único que depende de nosotros y de la voluntad de cada cual. Trasladar el reflejo defensivo y resistencial –a menudo más que justificado– hacia actitudes sin complejos y a la afirmación, la construcción y la imaginación creadora. No en vano ninguna tradición sobrevive si no se transforma en sucesivas modernidades. Queremos, pues, un catalanismo renovado en sus discursos y en sus políticas. Más abierto, más inclusivo, más atractivo para aquellos que aún no se sienten partícipes. Ésta es una gran oportunidad para repensarse.» (Josep-Lluís Carod-Rovira, «Un Govern para la nueva Cataluña», El País 11 novembre 2006)

Vaig llegir tres vegades aquest paràgraf i haig de confessar que no el vaig entendre. No sé què vol dir. És que estic espès o és que no diu res?


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)