dilluns, 7 de juliol de 2008

Dos que van per les seves

Em sembla estrany no haver vist reflectit als diaris –almenys, als que he llegit aquests dies– aquest tema.

No crec que sigui casualitat que els recents congressos de dos partits tan allunyats ideològicament com Esquerra i el PP –tan allunyats en el funcionament intern i en les dependències nacionals, però potser no tant en qüestions com ara la representativitat que realment es poden arrogar de la població que els dóna suport– s’hagin caracteritzat per l’aparició de dos outsiders, que han ficat en doina els aparells dels respectius partits i han posat en un compromís seriós els candidats oficials.

Potser el fenomen, que hem vist en aquests dos partits, és extrapolable. Podria ser que fossin, tots dos, manifestacions d’un mar de fons que hi ha a la societat respecte al funcionament poc democràtic dels partits polítics i a la seva manera poc clara de traslladar al capteniment diari la voluntat de la majoria dels seus militants i sobretot de la majoria dels seus simpatitzants i possibles votants. Podria ser que els simpatitzants no militants d’aquests dos partits hagin trobat en els dos outsiders una escletxa –heterodoxa, però dins de la legalitat acceptada com a regles del joc– per fer arribar a la cúpula el descontentament que comparteix molta gent amiga d’aquests dos partits, un descontentament que és transversal, comú a tots els partits.

En el cas d’aquests dos partits que diem, no m’atreveixo a afirmar que els dos outsiders representen més la mitjana del votant de les respectives ideologies polítiques que no pas els dirigents finalment enlairats a la cúpula de tots dos partits. En el cas d’Esquerra, pot ser que sí. En el cas del PP, crec que no, que als actuals votants del PP, majoritàriament, ja els agrada l’«ordeno y mando» vingut de Madrid. Però i si un dia el PP català es planteja ser autònom i començar a recollir vots de debò de tota la gent que se sent «tan catalana com espanyola» i que és més o menys de dretes, que potser han votat alguna vegada CiU i que últimament no voten o voten tapant-se el nas? Potser llavors la senyora Nebrera els representarà més bé que no els que han manat fins ara i continuen manant, amb l’obediència a Madrid com a condició prèvia. Jo no la votaré, que quedi clar, parlo dels seus possibles votants. Però m’impressionen aquestes aventures dels qui van contra el corrent establert i alhora potser representen més del que ells mateixos es pensaven.

De manera que si aquesta teoria fos certa –dos que van pel seu compte i que representen un mar de fons transversal–, els que s’haurien de preocupar d’ara endavant són els partits polítics als quals no els aparegui un sector crític potent que reculli el descontentament del carrer, aquesta maregassa que, com dic, em sembla general i transversal. Els partits que es creguin que si no hi ha un sector crític cridaner i fins i tot crispat –cric, cric, cric, com els grills– vol dir que és que ho fan tot bé i que no hi ha cap mena de problema, són partits destinats a comptar més aviat poc, em penso, en un avenir no llunyà. Hi ha cada vegada més gent, especialment joves, als quals no els agraden les menges mastegades. S’estimen més pensar i decidir pel seu compte. I quedar-se quiets fins que no ho veuen clar.

Podria haver-hi, doncs, un possible xoc de trens en un futur a mitjà termini, posem-hi 6-8 anys, a Catalunya, entre el senyor Carretero com a representant dels catalanistes de centreesquerra, i la senyora Nebrera, com a representant d’una futura dreta espanyolista. Qui diu Carretero i Nebrera diu ells mateixos o algun o alguna dels companys i companyes dels seus partits que just ara han descobert que sense aparell i sense gaires mitjans també es pot fer soroll –sempre que hagis tingut o tinguis un càrrec que t’hagi fet prèviament visible, això em sembla també obvi. Que hi hagi altres contrincants, per exemple en representació de l’esquerra espanyolista o de la dreta catalanista o d’altres opcions, que puguin ser també protagonistes en aquest futur xoc de trens dependrà dels partits respectius, que es posin aviat el fonendoscopi i sàpiguen captar la ranera del malalt, que és força sorollosa. Si no, potser hauran de veure el xoc de trens només com a testimonis convidats.

Alguna cosa es belluga fora dels aparells dels partits, almenys a Catalunya, i això és bo, sens dubte. És clar que també és probable que tots aquests moviments de fons s’enterrin pietosament i discreta i els partits continuïn com aquells camioners espanyols de l’acudit, que es troben davant d’un túnel un senyal que diu «alt. màx. 2,40 m» i un diu «i ara què?, el nostre camió fa 2,50», i l’altre «va, tira endavant, que no ens veu ningú».


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)