dissabte, 12 de juliol de 2008

Dues citacions i una reflexió personal

Avui vaig de miscel·lània.

Elvira Lindo de vegades –quan no parla de temes espanyols– hi toca, ara sobre el cas Betancourt: «Quan Ingrid Betancourt va ser alliberada i exposada als ulls del món amb un aspecte no terminal, vaig intuir que els comentaris degenerarien de l’admiració a la sospita; el mateix quan, mestressa a la fi d’ella mateixa, s’ha expressat i ha viatjat segons els seus desigs. A una persona que ha passat sis anys a la selva, lligada amb una cadena, se li retreu tenir bon aspecte físic (però no va dir que es moria?), mostrar la voluntat d’intervenir en el futur del seu país i no ser prolixa en detalls escabrosos. Vist el que hi ha, seria de gran utilitat que algú escrivís el Manual del perfecte alliberat, perquè els interessats l’anessin llegint a l’helicòpter, mentre fan via cap a la llibertat.» (El País, 9 juliol 2008). Ja va passar una cosa semblant amb Nastascha Kampusch.

I també Juan José Millás: «Hem de trobar la manera de convèncer-nos que la Llei del retorn és filantròpica. A mi gairebé m’han plantat bledes al clatell aquesta setmana. A veure com les hi planten a un innocent ics quan faci un any que és tancat en una cel·la. Com explicar-li que és allà pel seu bé, per la seva seguretat [...]? Com convèncer-lo que, si no l’hi haguéssim tancat, potser l’hauríem mort, que era el que ens demanava el cos? Però som europeus, noi, dictem lleis capaces de contenir-nos, de posar-nos límits, i tu, enhorabona, n’ets un dels primers beneficiats.» (El País 4 juliol 2008)

I ara jo. Pots estar convençut que Laporta no és culpable, però negar l’evidència és perillós. I l’evidència és que el 60% dels socis culés que han votat han dit a Jan Laporta que no el volen. És igual el que consti als estatuts: els fets són els fets, sis de cada deu li han dit que foti el camp. És un clam. Ni tan sols el rei espanyol Alfonso XIII no va esperar que el fessin fora legalment per anar-se’n. I ell no havia perdut cap votació: va veure en unes eleccions municipals el pa que es donava en determinades ciutats i va tocar el dos (els d’aquesta família, malauradament, sempre acaben tornant). Jo hauria votat que no a la moció, si fos soci, i he defensat Laporta en algun dels esdeveniments al·legats pels que han presentat la censura, però els fets són els fets. Sigui culpa de qui sigui, sigui o no resultat d’una campanya d’intoxicació, quedar-se de president ara és cagar-la, amb perdó, és llençar a rodar totes les raons que pogués tenir. I és llençar a les escombraries el seu futur, en el qual força gent tenia esperances posades, al marge del món del futbol.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)