divendres, 9 de maig de 2008

«Esta joventut de hui de per en dia»

He llegit una novel·leta romàntica, Banat al-Riyadh («Noies de Riad»), de Rajaa al-Sanea (2005). L’original és en àrab. No ha sortit encara en català, però s’ha publicat en idiomes propers (la teniu en anglès a Penguin i en italià a Mondadori). L’he llegida perquè em van assegurar que era una manera pràctica d’entendre el que passa ara en aquests països. I ja que no havia estat capaç de llegir fins ara assaigs sobre la qüestió –sempre hi ha lectures més urgents o més atractives– i el tema m’interessava, he decidit que una novel·la senzilleta podria ser una bona via d’accés al món islàmic actual. També és veritat que potser ni això hauria fet si no fos perquè em van regalar el llibre per Sant Jordi, però no estic gens penedit d’haver-lo llegit.

És una història que parla de joves àrabs de bona posició social, però em fa l’efecte que no t’equivoques molt si, amb prudència, extrapoles el que es desprèn de les seves aventures amoroses a la resta d’aquella civilització. Quan dic «aventures amoroses» no penseu en res del que coneixem per ací. Són episodis molt lights: estan a anys llum del nostre costum actual de ficar-nos al llit amb la xicota el primer dia. (I per mi, en aquest punt fan ben fet de prendre-s’ho amb calma: crec que els nois i les noies nostres han d’aprendre a esperar més abans de lliurar-se a algú que no coneixen prou, com si el coit fos una etapa més després de deixar-se mútuament els apunts de classe. Després, a més, vénen les corredisses, i un error porta a l’altre. I, sobretot, sense saber-ho s’han fet mal en la seva capacitat d’estimar i d’entregar-se de debò quan arribarà el moment que tots dos hi estaran preparats. Quan trobes la parella de la teua vida ja no li tens un tresor per lliurar, sinó les restes de diversos naufragis. Frase bonica per posar fi al sermonet barat d’un que cinquanteja.)

És clar que allà tot és molt més extremat, perquè quan les jóvens protagonistes reivindiquen que se’ls permetin les «relacions prematrimonials» volen dir poder enraonar amb el xicot almenys alguna vegada abans del casament. I les famílies de les quals es parla són de les anomenades «liberals», o sigui que ja veieu el pa que s’hi dóna. Ací això ho vam superar ja fa unes quantes dècades. El cas és que aquest llibre ha causat un escàndol sense precedents i ha estat prohibit a l’Aràbia saudita –el país on transcorre l’acció– i en altres estats, perquè mostra una actitud del jovent amb idees pròpies respecte a la generació dels seus pares, tot i que no qüestionin els costums religiosos bàsics de la seva cultura –el Ramadà, per exemple– ni tampoc la dependència de la casa paterna fins a la majoria d’edat. Sí que discuteixen el clan omnipotent i la predestinació matrimonial –d’això va la novel·la–, que creuen que formen part d’una concepció antiga que no necessàriament ha de conservar-se.

O sigui, per a una aproximació superficial a l’actualitat sociocultural dels àrabs, us recomano aquest llibre.

(La frase del titular, tot i que en l’estructura bàsica no sé si és de paternitat espanyola, em fa molta gràcia i la considero ben nostrada quan la sento de llavis d’una parella de saforencs amics meus.)